diumenge, 7 d’abril de 2013

Lo gaiter del Besos, Botifarra de pagès. Versos per tocar el dos. Barcelona: Pòrtic. 2013



El passat dimecres ens vam ben divertir a la presentació d'aquest llibre a la seu d'Òmnium Cultural cantant velles cançons del temps de la xiruca amb nova lletra de l'autor i amb música de  Jaume Arnella.
   
Ramon Solsona ha tornat a utilitzar el pseudònim de Lo gaiter del Besos per publicar aquest recull de poemes satírics, resultat, com ell mateix diu al Proemi, d'un bufarut necessari "com el vapor d'una vàlvula que allibera una pressió excessiva, insuportable." 

Aquests versos s'incorporen a la millor tradició literària satírica i burlesca: estan ben lligats i tenen música. La rauxa no està renyida amb el treball acurat ni la rialla amb el plaer que trobem en l'obra ben feta.

Com és lògic, hi apareixen ben representats els recursos típics de la sàtira: els jocs de paraules, des del que juguen amb noms propis fins els jocs de derivació, els termes escatològics i sexuals, les hipèrboles i les metàfores lexicalitzades com: botifarra de pagès, gat escaldat, cafè per a tothom o olor de naftalina.

Em detindré en aquesta última per observar com des del significat ja assentat al diccionari de: "Expressió amb què hom fa referència a institucions, a ideologies, etc., massa tancades, que ja no evolucionen." l'autor pren impuls i es llança a crear analogies noves, com les que apareixen al poema que porta per títol "País de naftalina":

"Bagul arnat, ratat de corcadura,
golfes plenes de pols, rampoina trista,
veta abundant de caspa i floridura,
ecosistema de taxidermista."

Aquest vers final és totalment inesperat i d'una potent contundència.

El mateix passa amb les referències sexuals i escatològiques que sovint deriven cap a metàfores amb termes científics i mèdics més actuals, algunes de les quals estan en fase de lexicalització com "ADN de Borbó" i d'altres són innovadores " L'autor ha segregat anticossos literaris" P. 9. "supositori de constitucionalisme" P. 18. "majorals d'Extremadura/ de neurona embarbussada..."P. 95.

La hipèrbole metafòrica sovinteja, en destacaria aquesta:

"i cada cop hi ha més bancs/ de sardines estelades" P. 37.

Que m'evoca el versos de l'Oda a Barcelona de Verdaguer:

"persò ni un peix se veya dintre la mar inmensa
sens dur al dors grabades les Barres d'Aragó
."

Ramon Solsona va advertir en la presentació que només hi havia un poema que estava escrit seriosament "País admirable" sorgit del fet de retrobar un antic professor de FEN convertit en funcionari de la Generalitat. El poema utilitza repetidament el tòpic de l'Ubi sunt i està escrit en tercets encadenats com cal al seu to d'elegia:

Què se n'ha fet, de la grotesca dansa
de dropos, xarlatans i oportunistes
que en el règim tenien la pitança?

Què se n'ha fet, dels fatus falangistes
en camisas azules enfundats?
Què se n'ha fet, dels vells sindicalistes

i tota aquella trepa d'enxufats?
Què se n'ha fet, de tantes canongies
que abeuraven addictes i cunyats?

On són els militars i policies
que d'impulsar el terror s'encarregaven?
On són els capitostos que aquells dies

a Via Laietana torturaven?
On són els magistrats encobridors,
els jutges que el franquisme sustentaven? P. 78.

Així acabo i així començaré la propera entrada que tractarà de l'última novel·la de Lidia Falcón que sembla contestar aquestes preguntes.  Si voleu sentir el poema complet i llegit pel mateix autor, el trobareu al següent enllaç on hi ha tot l'acte de presentació.