TOTES LES ENTRADES

dimecres, 28 de setembre del 2016

Lars Norén (2016) El coratge de matar. Traducció Joan Casas i Carolina. Moreno. Tarragona: Arola (Teatre contemporani) Llegir el teatre: Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt



Matar al pare és un tema recurrent, potser un arquetip constant del gènere humà des del temps en que el mite era més present que el logos.

El pare que ens ocupa ha treballat en grans hotels que per ell són "com barcos amarrats al port" i endevinem que ha estat com el mariner que ha buscat amb qui jaure a cada port.



El realment important és que aquest pare no ha realitzat la seva funció paternal a nivell simbòlic, com diria Jacques Lacan. El fill ha crescut sense nord i sense límits, incapaç d'estimar la vida i pel progenitor és un ser dèbil: "una pobra gallina mullada"

En realitat el fill, l'Erik, es un home turmentat prop de la psicosi que al final ens explica el seu profund patiment amb un reguitzell de metàfores que fins ara gairebé no havien aparegut:

"No suporto més aquest núvol de ganivets que travesso cada dia, que he de travessar i dels quals m'he de protegir –no tinc res per defensar-me, res més que una fràgil pel·lícula de normalitat, un vel molt fi, i ja no puc assumir-ho. No puc més, senzillament." P. 100.

Qui no s'ha sentit alguna vegada al costat del precipici, a prop de passar al cantó fosc? El text teatral ha de funcionar bé a l'escena i provocar la identificació amb el personatge i, fins i tot, la catarsi.

Representació al TNCA

La tragèdia es produeix quan aquest camí cap a la foscor se sent com l'únic que es pot seguir.


Aleshores es quan es té el coratge o la debilitat de matar.



dimarts, 20 de setembre del 2016

Pilar Pedraza (2016), Mystic Topaz. Madrid: Valdemar (El Club Diógenes)

¡Qué libro más hermoso!



Tapa dura, portada sugerente y marco negro, ilustraciones de calidad, finos detalles de tipografía y letra elegante en un buen papel de tono apergaminado.

Incluso los personajes son conscientes de su belleza:

"–Vaya, es precioso –dije (...)
–Lo dices como si fuera un cuento de las antologías de Valdemar."

Entramos en el libro como si entráramos en la tienda esotérica de Mystic Topaz. Una puerta al mundo de las señales, metáforas y símbolos por los que deambulamos sin apenas darnos cuenta.



Pilar Pedraza es experta en acercarse a los misterios y dejarnos explorar por las rendijas de sus escritos en los que la síntesis de las antítesis quedan en el aire como en la descripción de sus personajes.

"Me llamo Geles, hipocorístico de Ángeles, pero soy pelirroja como los hijos del diablo."

Hipólito Cárdenas es de "una belleza extraña como este mundo nuestro, y una sencillez altanera o quizá simplemente natural como la de los jaguares y, como la de ellos, en vías de extinción."

¿Ángel o demonio? ¿Altanería o naturalidad?

Todo pende de un hilo, a veces, de araña. Así en el cuento "Las niñas que cosían estrellas" en el cual las pequeñas esclavas que bordan por sueldos de miseria reciben el nombre "arañitas".

Tras la puerta que nos abre este libro de maravillas el collar de perlas puede morir, por la fachada de la catedral gótica revolotean vencejos y vampiros, mientras que las buena acciones son "nenúfares en un estanque."

Ya lo he dicho: ¡Un libro precioso!





dijous, 15 de setembre del 2016

Bel Olid (2016), Vents més salvatges. Barcelona: Empúries. Club de Lectura Biblioteca Can Manyer. Vilassar de Dalt

Recull de records "que brillen com una moneda nova de trinca enmig de l'asfalt quan hi toca el sol del migdia".

M'evoquen altres temps: quan les nenes de les minyones anaven a casa dels senyors, quan a les vitrines es guardaven nines amb robes tradicionals portades de record dels viatges, quan hi havia una pantalla de neu als televisors, quan jo llegia el diari d'Anna Frank en véu alta a l'hora de fer labors al col·legi de monges i, sobretot, quan es feien les revolucions cantant.




Aquests contes són com somnis que pots portar per on vols, diuen amb poc, saben callar i deixen volar la imaginació. Tenen una música suau, alhora, clara i fonda: una música que por fer: 

"...olor de fruita, de pell de seda, de mort de fons a punt d'esdevenir-se".

Bel Olid és una dona finestrera, com deia Montserrat Roig, com ho era Carmen Martín Gaite i tantes dones que han contemplat el món amb mirada pròpia des de la finestra abans que nosaltres.

Dones que hem sortit al carrer, hem fet camí i hem nedat nues al mar mirant de trobar la llibertat.

I si pot ser cantant, millor.






dimarts, 13 de setembre del 2016

Ramon Solsona (2016) Allò que va passar a Cardós. Barcelona: Proa (A tot vent) II

He deixat escrit a Allò que va passar a Cardós. I  que calia plantar flors a la tomba del éssers estimats. Hi torno perquè, si estic parlant de la prosa de Ramon Solsona, haig de filar més prim.

La paraula de l'autor sempre és adequada a la situació i als personatges. De la mateixa manera que es reflecteix estilitzada la parla del Pallars amb expressions con "fer supo-supo", també la vegetació pròpia queda ben reflectida: el pi negre de l'illa Carolina o la florida del neret o rododendre.




Però a la tomba de l'estimada es planta la flor de flors: la peònia.




No és la primera vegada que apareixen les peònies a l'obra de Ramon Solsona que sap que "Les històries, com les flors, tenen el seu moment." tal com fa dir a Mercè Rodoreda al relat "La tomba de les peònies", inclòs a Cementiri de butxaca

I així,  les flors preferides pels pintors queden associades a l'escriptora i no se m'acudeix res millor, com a dona que estimo les plantes i les històries,  per a un personatge fins i tot més desgraciat que la Colometa.

No és l'únic referent literari que apareix veladament. Tornem a les tombes, concretament a les de Caio Periquet enterrat dues vegades, la primera al poble vell de Mequinenza, que va quedar sepultat sota el pantà i que va fer reviure Jesús Moncada.  

Caram! Potser, tot allò que està soterrat es una font d'inspiració, potser furgant en allò amagat i profund es basteixen millor els fonaments de les històries.

A Les hores detingudes trobem les ruïnes arqueològiques d'Òstia "amb les vergonyes al ras". A Línia Blava, tota l'acció passa al metro que és metàfora de la ciutat. A Cementiri de butxaca els contes es converteixen en tombes i a Allò que va passar a Cardós les muntanyes foradades ens porten la llum des de la fosca.




Tenim un pòquer d'asos de les profunditats.