Aquesta novel·la em toca el cor de manera especial perquè la
protagonista podria haver estat ben bé alumna meva. De tota manera, abans de reconèixer en la situació del rectangle de color rajola
de l’Institut de Canyars la silueta i l’ambient de l’Institut Bruguers de Gavà, ja m’havia atrapat l’escriptura de Maria Guash.
L’autora deixa endevinar més que no pas diu i aconsegueix fer sentir
l’angoixa existencial que hi ha darrere del nihilisme que ofega la voluntat i
fa actuar de manera gairebé automàtica els personatges. Aconsegueix crear un
món, no només per la capacitat suggeridora de la història que ens explica, sinó
per la multitud de detalls amb capacitat simbòlica.
Hi ha metàfores convencionals com les que ens acosten a l’ambient de la
presó que s’equipara a un convent o a un refugi amb racons que poden
convertir-se en oasis.
M’interessen més les imatges lliures que enllacen realitats diferents
com la següent:
“Quan les oques van al camp, la primera va al davant, canten a l’escola
de l’Eloi, i el funcionar, repolit, aferrat al walkie, condueix la filera de
dones.” (P. 17)
I també metàfores gramaticals que poques vegades és considera que ho
siguin, com l’ús del temps present que entenc com a correlat d’una bona part
d’una generació que, marcada per la droga y la crisi posterior, no troba cap
futur.
Les al·lusions i els sobreentesos són constants, potser fins i tot, començant
pel títol que m’evoca el nom del gran parc d’esbarjo que hi havia a Gavà abans de la Guerra Civil, conegut com a American Lake, els terrenys del qual
estan totalment urbanitzats.
Sigui quin sigui el llac o llacuna que s’acaba convertit en sol
edificable, el títol agafa la força simbòlica d’una generació estancada.
 |
Ara bé, sota aquest superfície silenciosa i sense onades hi ha mil i una
històries sòrdides: la vida a la presó, l’atracció-compassió per una parella de
bessons marcats pel diner fàcil de l’especulació i per la droga, la bombolla
immobiliària, les relacions familiars i afectives agafades amb agulles, els
abusos a menors dins la família, la tasca difícil i qüestionada del professors
d’institut, la dificultat d’emancipació dels joves i dels que ja no ho són.
Tot això mentre sorprenen visions com les de la muntanya de Montserrat
que si no és l’estel que guia, és un consol o com la de la caixeta de les
pastilles per a dormir guardades com joies.
Els nou mesos, el temps de la narració, és el d’un embaràs. Potser és el
temps que cal perquè la protagonista reneixi? O potser, la Clara s’evaporarà en
un d’aquests ambients que l’embolcallen?
“L’espai, quiet i silenciós, és d’una assolellada gairebé mística. Si em
quedo més estona aquí, immòbil, és possible que em dissolgui, arrasada per la
llum. En realitat potser ja m’he dissolt, potser sóc només una presència sense
cos.” P. 181.
No puc evitar un atac de melancolia. Bona part d’aquesta
generació, de la qual formen part els meus fills, torna a sentir l’absurd de
l’existència amb una cruesa, que em sembla més destructiva que la d’aquells
existencialistes del segle XX, els meus germans grans, que quan era jove
intentava imitar.
Ara bé, hi ha "fills de Llacuna Parc" que tenen l'art de captivar-nos.
Ara bé, hi ha "fills de Llacuna Parc" que tenen l'art de captivar-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada