dijous, 11 d’octubre de 2018

Maria Guasch (2017) Els fills de Llacuna Park. Barcelona: L’altra editorial



Aquesta novel·la em toca el cor de manera especial perquè la protagonista podria haver estat ben bé alumna meva. De tota manera, abans de reconèixer en la situació del rectangle de color rajola de l’Institut de Canyars la silueta i l’ambient de l’Institut Bruguers de Gavà ja m’havia atrapat l’escriptura de Maria Guash.


L’autora deixar endevinar més que no pas diu i aconsegueix fer sentir l’angoixa existencial que hi ha darrera del nihilisme que ofega la voluntat i fa actuar de manera gairebé automàtica als personatges. Aconsegueix crear un món no només per la capacitat suggeridora de la història que ens explica sinó per la multitud de detalls amb capacitat simbòlica.

Hi ha metàfores convencionals com les que ens acosten a l’ambient de la presó que s’equipara a un convent o a un refugi amb racons que poden convertir-se en oasis.

M’interessen més les imatges lliures que enllacen realitats diferents com la següent:

“Quan les oques van al camp, la primera va al davant, canten a l’escola de l’Eloi, i el funcionar, repolit, aferrat al walkie, condueix la filera de dones.” (P. 17)

I també metàfores gramaticals que poques vegades és considera que ho siguin, com l’ús del temps present que entenc com a correlat d’una bona part d’una generació marcada per la droga y la crisi posterior que no troba cap futur.

Les al·lusions i els sobreentesos són constant, potser fins i tot començant pel títol que m’evoca el nom del gran parc d’esbarjo que hi havia a Gavà abans de la Guerra Civil, conegut com a American Lake, els terrenys del qual estan totalment urbanitzats.



Sigui quin sigui el llac o llacuna que s’acaba convertit en sol edificable, el títol agafa la força simbòlica d’una generació estancada.


Ara bé, sota aquest superfície silenciosa i sense onades hi ha mil i una històries sòrdides: la vida a la presó, l’atracció-compassió per una parella de bessons marcats pel diner fàcil de l’especulació i per la droga, la bombolla immobiliària, les relacions familiars i afectives agafades amb agulles, els abusos a menors dins la família, la tasca difícil i qüestionada del professors d’institut, la dificultat d’emancipació dels joves i dels que ja no ho són.

Tot això mentre sorprenen visions com les de la muntanya de Montserrat que si no és l’estel que guia, és un consol o com la de la caixeta de les pastilles per a dormir guardades com joies.

Els nou mesos, el temps de la narració, és el d’un embaràs. Potser és el temps que cal perquè la protagonista reneixi? O potser, la Clara s’evaporarà en un d’aquests ambients que l’embolcallen?

“L’espai, quiet i silenciós, és d’una assolellada gairebé mística. Si em quedo més estona aquí, immòbil, és possible que em dissolgui, arrasada per la llum. En realitat potser ja m’he dissolt, potser sóc només una presència sense cos.” P. 181.

No puc evitar un atac de melancolia. Bona part d’aquesta generació, de la que formen part els meus fills, torna a sentir l’absurd de l’existència amb una cruesa, que em sembla més destructiva que la d’aquells existencialistes del segle XX, els meus germans grans, que quan era jove intentava imitar. 

Ara bé, hi ha "fills de Llacuna Parc" que tenen l'art de captivar-nos.