 |
| Fotografia de María Jesús Casado |
És bonic veure néixer un llibre. Saber que s'està gestant a la ment de qui l'escriu i que va prenent forma.
És un repte llegir-lo abans que passi per la impremta: aclarir dubtes, fer suggeriments, viure una traducció, valorar cada variant, comentar la dedicatòria i escriure'n un pròleg.
És un plaer veure el llibre ja complet: la coberta elegant on unes teulades agafem un aire de pagoda i els caràcters venecians que arrelen les lletres a la pàgina en blanc. En obrir-lo per primera vegada fa olor de net. És agradable el tacte consistent del paper que cruix en passar els fulls. Satisfà aturar la mirada a les il·lustracions suggeridores i a les rengleres de paraules i paràgrafs regulars com camps sembrats que esperen que en recollim els fruits.
Veure néixer un llibre és apassionant i ho és més si coincideix amb la reclusió d'una pandèmia com el llibre d'haikus de Pere Martí i Bertran que porta el nom del poble de la bona amiga Chus i que, ara, es també ben seu: Taroda.
Amb l'escriptor i el Pere Danès, hem reviscut el nostre pas per la Facultat de Lletres de l'AUB i, a la joventut de la vellesa, ens hem entusiasmat i hem discutit com quan d'estudiants preparavem un treball. Recordarem aquesta primavera del 2020 quan la tasca de remenar paraules ens deslliurava de l'obligat confinament.
És bonic veure néixer un llibre i, també, acompanyar-lo en el seu camí cap als lectors que faran que sigui cada vegada menys de qui l'ha infantat i més de tots aquells que se n'apropien perquè els parla al cor, als sentits i els diu alguna cosa que portaven dins sense saber-ho.
Tots assistim al pas de les estacions i sabem del flux canviant del cicle de l'any, però cal tornar a la roda del temps per trobar l'ànima de la nostra Taroda particular on també esclata la primavera i amb vital lleugeresa:
Volen frisosos,
bells espiadimonis,
arran de l'aigua.
On l'estiu es viu amb la plenitud:
Milers d'ullassos
el vast horitzó omplen:
gira-sols gràvids.
I la tardor buida els camps i els pobles de la ruralia.
Ha caigut l'arbre.
Hi ha quatre vells al poble.
Cap no fa llenya.
Per fi, l'hivern ens glaça el cor, però malgrat tot, la vida perviu.
Els camps reposen.
Les llavors ja germinen
a sota el gebre.
L'eterna sínia: tot acaba i tot recomença.
Els instants de vida plamats en els Haikus de les quatre estacions tenen el valor de la senzillesa i el caliu de l'emoció. Les paraules ben escollides d'aquest poemari ens desvelen allò amagat i, fins i tot, ens retornen a la pàtria comuna de la infantesa. Qui no ha recollit una pedreta que l'ha fascinat mentre caminava? Qui no s'ha sentit confortat pel seu tacte? Qui no l'ha guardada? Qui no l'ha retrobada al cap dels anys i ha reviscut el moment que la va recollir?
Els haikus de Pere Martí Bertran són petits tresors que ha polit per a nosaltres i que tenen el poder de connectar-nos
amb un espai i un temps
extàtic i complet.
 |
| Fotografia de María Jesús Casado |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada