Emmanuel Carrère (2021). Ioga. Barcelona: Llibres Anagrama. Traducció de Ferran Ràfols Gesa

Carrère m’enlluerna i m’inquieta alhora, però hi torno i no només perquè fa anys que practico ioga.

Em trobo amb un patchwork muntat con un guió cinematogràfic amb punts de gir estratègicament situats, anticipacions i epifanies a vegades velades per l’escepticisme. 

Xalo seguint el camí que sembla que portarà el protagonista cap a la «serenitat meravellada». A mida que avança el text s’espigolen definicions de la disciplina que ens ocupa, no cal patir per recordar-les perquè al final s’agrupen en una llista que ocupa tres pàgines i que fa de colofó d’haver superat el repte que suposa complir l’objectiu inicial de fer «un llibre subtil i ocurrent sobre el ioga.» Aviat tinc la certesa que més que un propòsit és un leitmotiv irònic que expulsa l’obra de les prestatgeries dedicades a l’autoajuda. 

A aquestes alçades de la lectura, suposo que l’autor em desactiva la prevenció inicial en confessar que intenta rebaixar el seu ego, però com que vinc de llegir Els anys d’Annier Ernaux, el jo, jo, jo de Carrère em continua carregant. Tot i així, concloc que és tan brillant que no pot escriure d’una altra manera «O lo tomas o lo dejas.», que deia l’àvia. I no només el prenc, sinó que al contrari que amb Limonov, adopto la paradoxa sobre la qual es construeix. 

« ...un llibre necessari que serveixi per unir els dos pols: una prolongada aspiració a la unitat, a la llum, a l’empatia, i la potent atracció oposada de la divisió, la reclusió en un mateix, la desesperació. Aquest estira-i-arronsa és la història de tothom.» (Pàg. 162)

Així, escriure pot ser una mena de meditació. Potser també ho és llegir, penso tot subratllant algunes metàfores espatarrants com el llac sonor que és «el deixant d’un sol cop de maça d’un gong», o «una nota com un estel llunyà des d’on es desenrotllarà una garlanda.»  

Arribo al pedaç fosc de la baixada als inferns i em costa una mica, però a mida que les vides dels migrans de tota mena es creuen a l’illa de Leros la cosa s’anima i el ioga es situa al seu lloc. No hi ha fugida del samsara, sinó que el contacte amb persones que pateixen guareix més que la meditació concentrada en la respiració. 

Acció i contemplació, escriure i buidar-se de pensaments, fer una cosa i la contrària: «els llibres et donen dret a tot.» (Pàg. 67) 

Fins i tot a acabar amb la joia de contemplar com la persona a qui es comença a estimar practica ioga sense pretensions, just allò que fa temps que provo de fer.