 |
| Al fons pintura sobre fusta d'Anton Unai |
Un llibre valent amb un títol que em fa qüestionar si estic llegint art brut.
Però, anem a pams. La novel·la flueix com un monòleg amb el fill absent desdoblada entre la primera i la tercera persona: tot un repte per oferir proximitat i agafar distància. Alhora, avança en espiral, anant i tornant de situacions i temes recurrents que van arrossegant-se i carregant-se de sentit.
«Escric tal com raja, Víctor. Quan acabo ho repasso i corregeixo quatre coses, res més. No segueixo ni un ordre cronològic ni temàtic. Veig que torno sovint sobre els mateixos temes, però no són ben bé repeticions, pren t’ho com a variacions i records complementaris. Escric en espiral. Aquest és un text de records esmicolats que venen i van.»(P. 130-131)
Raquel Picolo ho diu clarament perquè ella aquí canta clar això i moltes coses més: la vivències en directe de crisis mentals, les relacions entre els malalts, les famílies i els qui els envolten siguin companys o curadors, els gurus encantadors de serps i altres espècies de sanadors, les faltes creences, el desconeixement social de les malalties mentals, la por que provoquen, l’acceptació dels terrors i de patir aquests mals...
Però també: l’humor com a contrapunt de la vida, la capacitat guaridora de l’art i de l’esport a l’aire lliure, la superació de les pors, l’amor com a medicina universal i la poesia com a llavor de l’escriptura creativa.
Em vull aturar en aquest darrer punt, potser una part de l’ànima del llibre: l’arbre japonès i la secreta selva de llimones del poema de Joan Brossa es convertiran en leitmotiv. En concret l’última, per a mi, constitueix l’expressió simbòlica dels plaers de la vida:
«Pot haver-hi alguna cosa més guapa que llegir amb tu poemes d’Antonio Machado en un jardí modernista, sota un llimoner.» 134
Potser aquests:
El limonero lánguido suspende
una palida rama polvorienta
sobre el encanto de la fuente limpia,
y allá en el fondo sueñan
los frutos de oro...
El llenguatge poètic empelta el text i apareixen analogies i imatges que ens fan veure més enllà d’allò convencional.
«Un brot és com un bolet, que sembla únic i solitari però que no ho és en absolut, té un miceli colgat a terra que de vegades s’estén fins a molt lluny.» P. 40.
«El Roberto em va posar oli a les articulacions amb un bufador de foc.» P. 121.
Encara que, a vegades, es treballen metàfores més o menys lexicalitzades per utilitzar-les amb contundència.
«Però l’única que podia escriure el guió de sortida era jo, tal com vaig fer després d’aquesta última crisi.» P. 31.
Torno al principi, al títol, a la pregunta pendent a la qual no tinc resposta sinó més preguntes: És pejoratiu parlar d’art brut? Cal posar etiquetes de tendències, corrents i gèneres? El llibre obert d’Annie Ernaux que apareix fotografiat al primer paràgraf que llegim, és una declaració d’intencions?
Les respostes intuïdes a aquestes preguntes em porten pensar que en art, com en la vida, cal trencar etiquetes i estereotips.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada