TOTES LES ENTRADES

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #elisendasolsona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #elisendasolsona. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 de maig del 2026

Elisenda Solsona (2025) Mammalia. Barcelona: Males Herbes



Llibre fosc.

Llegit en dies d'hivern amb pluja i vent, em va semblar que notava el gust de cendra, l'olor de sofre i la manca d'oxigen del planeta de Mamalia. 

El món que acabo de deixar al tancar el llibre és el nostre en una altra dimensió: Elisenda Solsona ens obliga a passar pels forats de cuc que calguin per anar endavant i enrere en el temps. Des d'una societat on parir és un privilegi, a una altra on unes dones neandertals són explotades com a ventres de lloguer. El paral·lelisme amb l'actualitat és evident i la perspectiva que s'albira de la nostra societat, de les més negres.

Alló que més m'ha interessat és la recerca dels records d'infantesa que marquen la nostra identitat, no només la part que es converteix en un thriler detectivesc on les pistes es van encadenant fins arribar a l'objectiu final i que mou la intriga; sinó l'anàlisi psicològica dels personatges amb noms pròpis, la percepció viva dels sentiments i de les emocions, sobretot, les que desperten les olors.

«Engendrar la culpa com si fos una llavor plantada al mig del cervell, inserida ben bé al fons amb el polze. A la força. P. 95.

«Vaig notar l'olor d'humitat de que tant parlava la Sara. Era una olor que se't filtrava renovada pels porus i et feia sentir, no ho sé, més calmada, potser? La pell destensada, suau. Els pulmons desenganxant-se.» P. 55.

I, quan l'estil de frase curta que va per feina es demora una mica, em fa gaudir.

Per altra banda, el laberint d'instal·lacions sanitàries soterrades, coves, passadissos i ascensors acompleixen la seva funció simbòlica  d'ofegar a qui si perd, però jo he tingut ganes d'escapar-me'n abans d'hora. 

L'instint de la pervivència com a espècie que ens porta a reproduir-nos s'està extingint i, només pot ser substituït per una tornada a les arrels i per la creació. L'art dona sentit a la vida i es converteix en una cova-casa, on passar l'hivern que sembla que no s'acabarà mai.

«L'habitació dels mals endreços on m'imaginava la llum del capvespre il·luminant un bressol la convertiríem en despatx. I hi escriuria la seva primera novel·la de terror. I també faríem el nostre primer còmic.» P. 261.

De moment, un llibre de terror s'ha publicat amb èxit i fins i tot s'ha traduït al castellà amb una coberta més lluminosa amb algunes de les peces-pistes que porten a descobrir l'origen de la protagonista.







 

dimecres, 5 de juliol del 2023

Leticia Asenjo, Roser Cabré-Verdiell, Gemma Sardà, Elisenda Solsona, Laura Tejada (2023) Autòctones. Deu contes bestials. Barcelona: Comanegra



He esmorzat deu dies seguits amb les Autòctones i m’ho he passat la mar de bé endevinant complicitats i rialles que s’encomanen, encara que el to fresc del conjunt pugui portar una cua inquietant. 

Cada peix i cada ocell en perill d’extinció ens diverteix i ens fa rumiar: els diàlegs de la Gemma Sardà aconsegueixen que «el lector mossegui l’ham», les salpes de la Letícia Asenjo detecten el dolor i el celebren, ens identifiquem amb el tauró pelegrí d’Elisenda Solsona, el capsigrany i l’arpella de la Laura Tejada fan de frontissa i ens porten del fons d’una cova a un aquelarre al bosc per celebrar el cicle de la vida. 

Després volem sobre la sopa de lletres del bruel i aterrem amb el falciot negre, el gran duc i el cabusset, mentre ens adaptem al medi. Us convido a treure l’entrellat d’aquests deu contes bestials perquè: 

 «I vet aquí un peix, i vet aquí un ocell, que 
un conte és el relat més vell»