La càmera juga amb els miralls.
A la primera part, pentinin i maquillin Eva Perón davant d'un tocador amb un espell de tres cossos: luxe, bellesa i sofisticació. Preparant el viatge a Espanya, demana informació sobre Carmen Polo i tria una tela estampada per a un vestit, quan li han recomanat que vagi de negre.
L'escena següent és una antítesi de l'anterior. El matrimoni Franco i els embaixadors argentins veuen, al cinema privat del Prado, una filmació sobre Eva Perón. Carmen Polo no pot suportar les imatges de l´atractiva Eva i fuig. Es queda un moment al costat de la càmera contemplant la pantalla i, després, es refugia en un saló en penombra: els miralls tenebrosos repeteixen la seva imatge com si fos també una pel·lícula, un túnel que la porta a escapolir-se la consciència.
El cinema dins del cinema, el mirall, dins el mirall: jocs de reflexos, perspectives que es complementen per dibuixar personatges complexos.
Hi ha un moment, a la segona part, en què Carmen Polo sembla perdre la rigidesa, humanitzar-se: Eva i ella conversen i Carmen riu i aprofita una curta absència de la Peró per tafanejar i mirar-se al mirall amb un florit vestit de l'argentina per davant. Però, és un miratge, aviat mostrarà la cara més negra d'intrigant política.
Els versos de Borges em vénen a la memòria:
Ens aigualeix el vidre. Si entre les quatre
parets de l'alcova hi ha un espell,
ja no estic sol. Hi ha un altre. Hi ha el reflex
que arma a l'alba un sigil·lós teatre.
Carta a Eva , com un espill, en fabrica una:
...inasible arquitectura
que edifica la llum amb la finor
del vidre i l'ombra amb el somni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada