dijous, 21 de setembre de 2017

Natalia Ginzburg (2017) La ciutat i la casa. Barcelona: Club Editor. 1984. Traducció de l’italià de Meritxell Cucurella-Jorba


Correspondència: paraula en vies dextinció. 

Les xarxes socials del segle XX eren les cartes postals. Aquí tenim el retrat d'uns fils ben lligats d'aquesta xarxa quan ja convivia amb el telèfon. 
Alguns dels nostres avantpassats, sobretot algunes, tenien lhabilitat de practicar converses epistolars com les que Natalia Ginzburg aconsegueix estilitzar amb delicadesa. Aquest trencaclosques de cartes forma un contundent fris del final duna època. La duna generació que havia intentat buscar noves formes de relacions socials i familiars, encara que, potser, amb infantilisme. 
...potser ni tu ni jo hem arribat a ser mai adults, ni el Piero. Som una niuada de nens. P.39.
Aquella niuada són amics que senamoren i es desenamoren, que tenen fills alegrement i que sexpliquen els pensaments que els recorren el cos com els cucso si tenen o no tenen el llit difícil.
Són persones lliures i obertes però, arriba un moment, en el qual busquen protecció en unes figures paternes molt difuses, llunyanes o no existents, cosa que fa que els llaços de lamistat semblin esvair-se.
Passada una certa edat, tadones que o bé taguantes tot sol sobre les pròpies cames o adéu. El Gioseppe ja ha superat aquesta edat. Però té aquelles cames tan llargues, tan primes, que no laguanten bé. Sha quedat sense protecció. P. 77


Museu Magritte a Bruseles
La co-rrespondència entre els membres daquest grup els lliga a la casa i a la ciutat, els únics marcs una mica estables dins de la trontollant i fluïda xarxa de relacions de la qual només quedarà, amb sort, el rastre d'unes paraules sobre un paper.

Això sí, aquest és un rastre magistral.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada