Natalia Ginzburg (2017) La ciutat i la casa. Barcelona: Club Editor. 1984. Traducció de l’italià de Meritxell Cucurella-Jorba

Correspondència: paraula en vies d’extinció. 

Les xarxes socials del segle XX eren les cartes postals. Aquí tenim el retrat d'uns fils ben lligats d'aquesta xarxa quan ja convivia amb el telèfon. 

Alguns dels nostres avantpassats, sobretot algunes, tenien l’habilitat de practicar converses epistolars com les que Natalia Ginzburg aconsegueix estilitzar amb delicadesa. Aquest trencaclosques de cartes forma un contundent fris del final d’una època. La d’una generació que havia intentat buscar noves formes de relacions socials i familiars, encara que, potser, amb infantilisme. 

“...potser ni tu ni jo hem arribat a ser mai adults, ni el Piero. Som una niuada de nens.” P.39.

Aquella “niuada” són amics que s’enamoren i es desenamoren, que tenen fills alegrement i que s’expliquen els pensaments que els recorren el cos “ com els cucs”o si tenen o no tenen “el llit difícil”.

Són persones lliures i obertes però, arriba un moment, en el qual busquen protecció en unes figures paternes molt difuses, llunyanes o no existents, cosa que fa que els llaços de l’amistat semblin esvair-se.

“Passada una certa edat, t’adones que o bé t’aguantes tot sol sobre les pròpies cames o adéu. El Gioseppe ja ha superat aquesta edat. Però té aquelles cames tan llargues, tan primes, que no l’aguanten bé. S’ha quedat sense protecció.” P. 77

Museu Magritte a Bruseles

La co-rrespondència entre els membres d’aquest grup els lliga a la casa i a la ciutat, els únics marcs una mica estables dins de la trontollant i fluïda xarxa de relacions de la qual només quedarà, amb sort, el rastre d'unes paraules sobre un paper.

Això sí, aquest és un rastre magistral.