dijous, 30 de desembre de 2021

Anna Maria Villalonga (2020). Els dits dels arbres. València: Edicions Bromera





Hi ha qui contempla «el món des del marge», hi ha qui omple llibretes escrivint per un impuls irresistible, hi ha qui s’escapa de la realitat i s’instal·la en la ficció i hi ha qui ho anomena malaltia mental. 

Aquest relat ens interroga sobre quins són els límits entre la visió de l’artista i la de qui pateix una disfunció psíquica i ens qüestiona el poder guaridor, que pot ser enganyós, de la literatura. Aquí, al meu entendre, hi ha la clau de la novel·la: és realitat o ficció? 

Està estructurat per les successives llibretes que va omplint la protagonista i uns contes que ella mateixa va escriure que recolzen simbòlicament els fets que amb cura es van desvelant. El doble epíleg final sorprèn i força a reinterpretar allò que s’ha llegit. 

La imatge més potent és la dels braços i els dits dels arbres de les ciutats que engabiats dins dels escocells no poden arribar a tocar-se les branques: així d’incomunicada està la protagonista que només està arrelada a l’escriptura. 

L'escriptura enregistrada als quaderns ens fa viatjar amb la protagonista per la ciutat, conèixer una història dolorosa i un personatges atractius com la noia dels «cabells feliços». 

La pregunta continua ressonant, en acabar la lectura intensa i plaent: són molins o gegants?

diumenge, 19 de desembre de 2021

Raquel Picolo (2021). Art brut. Argentona: Voliana Edicions

Al fons pintura sobre fusta d'Anton Unai

Un llibre valent amb un títol que em fa qüestionar si estic llegint art brut. 

Però, anem a pams. La novel·la flueix com un monòleg amb el fill absent desdoblada entre la primera i la tercera persona: tot un repte per oferir proximitat i agafar distància. Alhora, avança en espiral, anant i tornant de situacions i temes recurrents que van arrossegant-se i carregant-se de sentit. 

«Escric tal com raja, Víctor. Quan acabo ho repasso i corregeixo quatre coses, res més. No segueixo ni un ordre cronològic ni temàtic. Veig que torno sovint sobre els mateixos temes, però no són ben bé repeticions, pren t’ho com a variacions i records complementaris. Escric en espiral. Aquest és un text de records esmicolats que venen i van.»(P. 130-131) 

Raquel Picolo ho diu clarament perquè ella aquí canta clar això i moltes coses més: la vivències en directe de crisis mentals, les relacions entre els malalts, les famílies i els qui els envolten siguin companys o curadors, els gurus encantadors de serps i altres espècies de sanadors, les faltes creences, el desconeixement social de les malalties mentals, la por que provoquen, l’acceptació dels terrors i de patir aquests mals... 

Però també: l’humor com a contrapunt de la vida, la capacitat guaridora de l’art i de l’esport a l’aire lliure, la superació de les pors, l’amor com a medicina universal i la poesia com a llavor de l’escriptura creativa. 

Em vull aturar en aquest darrer punt, potser una part de l’ànima del llibre: l’arbre japonès i la secreta selva de llimones del poema de Joan Brossa es convertiran en leitmotiv. En concret l’última, per a mi, constitueix l’expressió simbòlica dels plaers de la vida: 

«Pot haver-hi alguna cosa més guapa que llegir amb tu poemes d’Antonio Machado en un jardí modernista, sota un llimoner.» 134 

Potser aquests:

El limonero lánguido suspende 
una palida rama polvorienta 
sobre el encanto de la fuente limpia, 
y allá en el fondo sueñan 
los frutos de oro... 

El llenguatge poètic empelta el text i apareixen analogies i imatges que ens fan veure més enllà d’allò convencional. 

«Un brot és com un bolet, que sembla únic i solitari però que no ho és en absolut, té un miceli colgat a terra que de vegades s’estén fins a molt lluny.» P. 40. 

«El Roberto em va posar oli a les articulacions amb un bufador de foc.» P. 121.  

Encara que, a vegades, es treballen metàfores més o menys lexicalitzades per utilitzar-les amb contundència. 

 «Però l’única que podia escriure el guió de sortida era jo, tal com vaig fer després d’aquesta última crisi.» P. 31.  

Torno al principi, al títol, a la pregunta pendent a la qual no tinc resposta sinó més preguntes: És pejoratiu parlar d’art brut? Cal posar etiquetes de tendències, corrents i gèneres? El llibre obert d’Annie Ernaux que apareix fotografiat al primer paràgraf que llegim, és una declaració d’intencions? 

Les respostes intuïdes a aquestes preguntes em porten pensar que en art, com en la vida, cal trencar etiquetes i estereotips.






diumenge, 12 de desembre de 2021

Anna Freixas (2021), Yo vieja. Madrid: Capitán Swing. Prólogo de Manuela Carmena


Ameno y documentado repaso de lo aprendido por las mujeres que afrontamos la edad de la sabiduría. Se agradecen los toques de humor «que nunca vienen mal» para encajar con ánimos las cuitas de la vejez.

Las mujeres de mi generación además de ser conscientes de que llegar a esa edad es un privilegio, además de saber que es la salud y no los años la que nos permite mantener viva la curiosidad, además de continuar disfrutando de nuestros oficios y artes, estamos decididas a vivir como nos apetezca nuestros últimos años situándonos: «fuera del cerco que nos han señalado como propio, porque ahí es donde somos más poderosas y felices.»

Por ello continuamos siendo compañeras rompedoras de estereotipos con el ingenio aguzado: mujeres ingenieras, secretarias, médicas, vendedoras, abogadas, peluqueras, juezas, profesoras, enfermeras, artistas, deportistas, farmacéuticas, maestras... que continuamos con nuestras habilidades y saberes con un plus de creatividad y, quiero pensar, que de bondad. 

Nos hemos aprendido el mensaje de la antropóloga Margared Mead que «la fuerza más creativa del mundo es la mujer con el vigor postmenopáusico»: hemos dejado de gastar nuestra energía en nuestra profesión donde nos hemos abierto el paso con un plus de esfuerzo, en nuestra familia a la que hemos servido y cuidado y; ahora, por fin, podemos centrarnos en muestro mundo interior y en nuestra comunidad.

Aunque podamos ser mujeres zen no hemos dejado de ser combativas y junto a Anna Freixas continuamos en la brecha para romper ideas hondamente arraigadas que no son más que fósiles del catolicismo y del machismo aunque nos las quieran vender maquilladas de falsa modernidad.

¡Gracias, Anna!

dimecres, 1 de desembre de 2021

Enric Casasses (2018). El nus i la flor. Barcelona: Edicions Poncianes





Fa gairebé un any que El nus i la flor em fa companyia. Cada nit n’he llegit una mica i em deixava un regust a l'ànima com si un caramel intens se’m desfés a la boca abans d’adormir-me. Ara que l’he acabat sé que hi tornaré per retrobar el plaer «guerxo» que sentia Dalí. 

No m’interessa escatir si estic davant d’un llibre d’amor o de filosofia, perquè la fina amor porta aparellada una escala per arribar a l’ideal i d’aquesta manera s’agermanen filosofia i amor: el nus i la flor. 

Allò que a mi em colpeix són les imatges que en generen d’altres com la «petita fulla del ganivet» daliniana que m’evoca la lluna-ull tallada per un núvol-ganivet de Le chien andalou. Les metàfores i símbols de la poesia d’Enric Casasses tenen aquest mateix poder generador que extreuen dels «mots plens» o «paraules amb aura», com jo en dic. Per això el poeta demana a la seva Maga, que no és la de Cortázar, que li proposi mots que convertirà en poesia. Encara que també poden provenir d’una altra font, com en la recreació de l’analogia del paó d’Apollinaire per aplicar-la a García Calvo a qui envia una carta correu al cel. 

«Un paó que tan aviat podia exhibir les irisacions hipnòtiques de mil ulls fent la roda com mostrar les ungles que graten els forats de les vergonyes.»  

De seguida ens adonem que el poeta juga amb les paraules i fa us de l’antítesi per treure’n tot el suc. Així en el cas del paó queden oposades bellesa i sordidesa i en altres es plantegen paradoxes no mancades de sornegueria. 

«La mel del mal.» «Jo, sense l’ego, plego.» «Un llaç que no lligui res», La gallina «calla i canta a la vegada.» La clau per a la qual «tot li és pany i tot porta.»  

«Jo ja fa dies que miro si la famosa clau me la donarà una imatge que tinc al cap, d’unes flors de carxofera.»  

Ens acostem als enigmes i als emblemes on, per un instant, tot sembla tenir un sentit. Imatges i paraules busquen el mateix, fins i tot la forma del vers que evoca més que un escenari o un ambient a «D’escaló a escaló fins a l’alexandrí» o en «La cabra del tigre de blake de ponç». 

Però, no vull dir res, deumenguard, «del compromís del fons i la forma amb frases sense ritme, sal ni pebre.» 

https://www.museunacional.cat/es/colleccio/cabra/joan-ponc/250494-
http://tempsdemetafora.blogspot.com/2018/02/joan-ponc-diabolo-exposicio-la-casa.html

Cal arribar fins el final del poemari per trobar més referències explícites a les paraules plenes que son un trampolí o una escala per anar...

«Sotjant no pas una paraula ans el 
sentit de la paraula com qui remuntés
el cordó del llombrígol.» 

 El melic del món que no només és a Delfos: el nus de l’omphalos.