dilluns, 31 de gener de 2022

Francisco Madrid (2020). Sangre en las atarazanas. Edición y epílogo a cargo de Julià Guillamon, fotografías de Gabriel Casas i Galobardes, prefacio de Sergio Vila-Sanjuán. Barcelona: Librosdevanguardia



Para muchos barceloneses el Raval, o Distrito V, es el Barrio Chino, «La llaga de la ciudad», tal como nos lo presentaba Paco Madrid hace un siglo. Un barrio con una personalidad híbrida donde conviven trabajadores y delincuentes, burdeles y lecherías. Para mí, no. 

Sangre en las atarazas pone el foco en el hampa, la corrupción, la cocaína, la trata que sustenta la prostitución, los pistoleros, el espionaje y el turismo sexual propio e internacional. Personal y periodísticamente es lo que interesa al fundador del semanario El Escándalo que nos cuenta poco de los obreros, trabajadoras y lecherías. 


Nos encontramos ante una sucesión de cuadros de costumbres bien documentados y vivos que nos hacen revivir el ambiente de lugares como La Criolla o el Carrer del Migdia que dejaron profunda huella en la memoria: 

«…los cuadros de luz de las tiendas que se proyectan en el suelo de la calle dan al ambiente un tono de melodrama popular.» 

Así también retrata lugares que continúan detenidos en el tiempo como L’Arc del Teatre. 

«La calle es estrecha, es larga, es sucia, es tortuosa. Vista, desde las Ramblas, parece que las casas de una acera y de otra se juntan y que queda un trozo vacío por donde asoma el cielo de color de violeta.»

Madrid sabe jugar con los claroscuros y también con los detalles para acercarnos a unos personajes que superan la tipicidad y suscitan compasión. Como Joan Sebastià que, a pesar de ser un potencial terrorista anarquista, cuida de sus hortensias, no puede tener un pájaro enjaulado y acaba enamorándose de una francesa prostituida que lee novelas y siempre tiene un jarrón con flores en casa. O como la niña Teresa incapaz de cruzar la Rambla, las fronteras invisibles siempre presentes en el Raval, que juega a putas. 

Otro punto a favor son los apuntes sociales que perfilan la personalidad del barrio: los cabarets asentados en los locales de antiguas fábricas de hilados, la presencia de las imprentas y de todo tipo de prensa, la evolución de los locales de ocio que marca el ritmo del trepidante siglo XX y que culmina en el dancing que llega junto con el jazz cuando en los felices 20 eclosionan las vanguardias y los espías como el barón de Köening. 

Al hilo de la lectura también aparecen nombrados personajes históricos en los que no se profundiza: Francesc Layret, Salvador Segui, Teresa Claramunt… o literarios como Blasco Ibañez y Baroja, la estética con tintes naturalistas de los cuales sigue Madrid. 

De todas formas lo que ha determinado la reedición de esta obra es la considerada afortunada denominación de Barrio chino que el autor se atribuye y que contribuye a fomentar, como el mismo dice, el turismo. 

«No llega un turista por Barcelona que no desee conocer la mala vida de la ciudad. Los intérpretes-guías de los hoteles acompañan a las inglesitas serias y fumadoras de Kamel.» 

Es cierto que el barrio siempre ha tenido vocación internacionalista sin que deba atribuirse solamente a este hecho. También lo es que, como muchos arrabales del mundo, muestra su miseria y esconde a los culpables. Hoy como ayer, detrás de la juerga, el juego, la bebida, la cocaína, la trata de blancas y la prostitución están los maquereau, los talcovianos, en fin, la mafia bajo diferentes nombres y la corrupción que los relaciona con policías y políticos. 

Paco Madrid nos muestra: 

«un mundo que se ignora y que domina la ciudad. (…) Barrio chino es esto: la visión de una sociedad que se desconoce y que existe; una sociedad que hay que destruir si no se quiere que el país muera de ese cáncer.» 

Y acaba usando como coartada el útil y antiguo argumento de mostrar el vicio y el pecado para combatirlo.

No niego la presencia de este mundo escondido en la trastienda de la ciudad, pero estoy convencida de que el Raval es algo más que el denominado Barrio Chino. 


dimecres, 26 de gener de 2022

Rafa Lahuerta Yúfera (2020) Noruega. València: Drassana. Premi Lletraferit de Novel·la 2020


Les primeres imatges subjuguen: la platja del mercat i el llit del riu que acumula residus vora la muralla amb un trenc que és l’ull per on Albert Sanchis contempla València. 
 
La gent fuig de la part vella de la ciutat, només les pedres diuen la veritat i el protagonista ha d’interpretar-la. Ell entén els símptomes de la rendició d’una societat en guaret i que tot respon a un patró: «l’urbanisme de càstig, la inutilitat heretada de les elits locals, la cobdícia com a única ideologia.» P. 79. L’urbanisme que desvia el curs del riu. 

Feia temps que un llibre no m’atrapava tant. Porto a la sang el raval de la meva ciutat i la trepitjo buscant-ne el sentit o el ressò de la gent que hi va viure, és per això que em faig meves les paraules de Marta Sanz citades pel protagonista: «Literatura és el punt d’intersecció entre urbanisme i escatologia.» P. 97.

Perquè Noruega està construïda com l’urbanisme de València i per extensió de totes les ciutats que creixen vora d’un riu o riera que està a punt de morir en la mar. Un munt d’allaus de sediments diferents que s’integren just en el moment de la seva desaparició. 

La primera persona porta la veu cantant, una veu que vol i dol i que no confia en ella mateixa: la veu d’Albert Sanchis, lector voraç i nihilista lúcid, que ens explica la vida en nou capítols des que neix al carrer del Trenc fill de la botiga del mercat on venen salmó de Noruega. En aquest fil conductor s’intercalen quatre projectes de novel·la, un diari a manera d’apèndix i un monòleg d’un personatge com a epíleg. 

Veig en aquest conjunt d’elements un reflex del caràcter i del tipus de vida del protagonista i observo que si bé la matèria narrativa és heterogènia la trama està construïda amb rigor: els punts culminants estan disposats de manera que l’interès no decau i llegim amb empenta. Només al dietari final s’acumula el material i el curs del relat s’alenteix com escau en una desembocadura. 

El lema inicial de Roland Barthes, ja fa intuir que ens trobarem amb un joc de perspectives i que per això no només calia evitar l’error de considerar que qui narra és qui escriu, sinó tenir clar que qui escriu tampoc és la persona que signa el llibre. A l’autor li calia distància i perspectiva per escriure la novel·la de la seva València i per això ha de construir un protagonista que parli d’alguna manera per ell, però que clarament no ho sigui, per això ens trobem un personatge amb el nom de Rafa Lahuerta que recull els escrits del protagonista: 

«Necessite un narrador que em permeta alliberar-me de mi mateix.» P.181.

Darrera de la impotència del protagonista hi ha una mena de pudor de publicar perquè, com es deia en moltes cases, s’ha de ser prudent i mai s’ha d’explicar res a ningú i l’escriptor Rafa Lahuerta encara que divagui massa és apropiat per fer de pont de les paraules d’Albert Sanchis. Paraules d’un escriptor que beuen del pou de les llegendes i dels símbols i que, després de passejar-se per moltes ciutats, aconsegueix mostrar una València allunyada dels tòpics. 

Quedarà aquesta València i la col·lecció de personatges que la fan viure com l’Albert i la mare: 

 «El monyo em brillava com si m’hagueren deixat caure pel cap una llanda de sardines i les escates d’argent hagueren mutat en llimadures de fil d’aram.» P. 27. 

«Ma mare guardava els cupons de la desgràcia en una còmoda inexpugnable de la consciència.» P. 121.  

Els habitants de València estan retratats amb metàfores visuals o conceptuals d’una manera similar a com se’ns ha dibuixat una ciutat en la qual bé de gust perdre-s’hi: una illa, un jardí i, alhora, un riu sense aigua on la llum ho amaga tot i s'oblida amb alegria. 

 En guardarem record.

dimecres, 19 de gener de 2022

Maite Salord (2021). El país de l’altra riba. Barcelona: Proa. Premi Proa de novel·la 2021



Amunt i avall en el temps i d’una riba a l’altra de la Mediterrània. Les històries que es trenen estan cosides amb el bon ofici de l’avi sastre del protagonista i obren camí a la reflexió més enllà dels fets concrets.

«Encara em demanen quants caps per lligar no hi deu haver per món cercant qui els nui.» P. 289 

Maite Salord ha nuat els fils dels seu relat i ens fa reviure l’èxode jueu, la mort d’un aviador de la Luftwaffe, el poblet menorquí de la riba d’Àfrica, l’Àlguer colonial, el boom turístic de Menorca, i una història d’amor emmarcada amb la guerra d’Irak la qual m’ha costat una mica d’empassar, encara que tot rutlli. La llaçada que uneix diversos fils és l’avió abatut que dorm al llit de la mar convertit en símbol. 

«El passat és present i el present, malgrat tot, és fet sempre de passat. Encara que no es noti. Encara que passi inadvertit com les ales rovellades del vell avió, convertides en un escull més al fons de la mar.» P. 295. 

En aquest fragment, com a tot el relat, s’aprecia el bon gust d’utilitzar la natura com a contrapunt i, en moltes ocasions, com a base de l’elaboració d’imatges. Així, per exemple, una relació sentimental és porosa i d’arena com el marès de l’illa. També després de moments tràgics el paisatge se’ns imposa, ens dona distància com si, per un moment, ens escapéssim de la crua realitat. Aquest fet té més rellevància si es situa en un dels magnífics finals de capítol. 

 «L’ascensor s’ha aturat al replà. Na Berta ja és aquí. Les albergínies, al forn. Només hi ha un fil de lluna. No vaig anar a Frankfurt amb na Hanna.» P. 162. 

Mira per on, les frases curtes, aquí, donen un adequat ritme al paràgraf i impacten qui llegeix com aquest altre final de capítol: 

 «Sobrefils, bastes, repunts, traus i voretes. Fil i agulla i didal. No t’oblidis del didal, Daniel, perquè si no et faràs mal al dit.» P. 280. 

 Per a la mena de lectora que soc és el verdader final d’aquesta història ben cosida.

diumenge, 16 de gener de 2022

Henry David Thoreau, Caminar. Barcelona: Àngle Editorial. Traducció i introducció de Marina Espasa Sans





Fa un temps que trobo ressons de les idees de Thoreau, però no és per això que hi torno. Tornem a caminar plegats aquesta vegada de la mà de Marina Espasa, perquè llegir també és passejar i, encara que ho facis per un lloc conegut, sempre descobreixes paisatges diferents.

Rellegeixo perquè m’agrada caminar i fer que els personatges passegin: he experimentat que l’automatisme de les passes i l’aire lliure faciliten una mena d’estat meditatiu extraordinàriament fecund a on «The mind is its own place.» Encara que no vagi tan lluny com l’autor que arriba a dir que «cada caminada és una mena de creuada», si que crec que hi ha un motor intern que m’empeny a trescar. 

 ...sé que existeix alguna cosa semblant a l’instint migratori dels ocells i dels quadrúpedes (...), sé que alguna cosa que s’assembla al furor que afecta el bestiar a la primavera, i que s’atribueix a un cuc que tenen a la cua, doncs una cosa així afecta les nacions i els individus... (Posició 505) 



Em sorprèn el to profètic que no recordava com l’advertiment: 

Arribarà el dia en que la terra estarà compartimentada en el que hom anomena finques de cap de setmana, on només uns quants sentiran un plaer minso i exclusiu quan les tanques s’hagin multiplicat, i hi hagi trampes per als homes i altres enginys inventats per confinar-los a les carreteres públiques. (Posició 470) 

I rememoro la pregària que he pronunciat unes quantes vegades: 

Crec en el bosc, i en les prades, i en la nit durant la qual creix el blat de moro. (Posició 585) 

Per últim, coincideixo en l’afirmació que com un fermall clou aquesta nota i que tan s'escau a Caminar.

Un llibre bo de veritat és una cosa tan natural i tan inesperadament i incomprensiblement justa i perfecta com una flor salvatge descoberta a les planures de l’Oest o a les jungles de l’Est. (Posició 663)

dilluns, 3 de gener de 2022

Marc Quintana (2021). Els culpables. Barcelona: Angle Editorial (Narratives). XXXI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler


El títol que substitueix a Inquietuds d’un moribund, amb el qual es va presentar al Premi Pin i Soler, posa l’èmfasi en la maldat retratada en aquest drama rural tremendista. Dic això no per posar etiquetes, sinó perquè la seva lectura m’ha fet pensar tant en Caterina Albert com en el Camilo José Cela de Pascual Duarte i en el John Colbin d' Un llarg hivern. Bones companyies.  

La veu del protagonista moribund convoca una col·lecció magnífica de personatges gairebé tots culpables i víctimes que sovint són més que descrits, insultats amb el llenguatge potent del narrador:

«Ramon de Casa Ballador és reservat i covard.» P. 14. 
«Mercè de Casa Ballador, sap greu dir-ho, és una pocavergonya.» P. 15. 
«La mare de Ramon, Pepita, és una vella esbalaïda i ingènua.» P.15. 

Això sí, en aquesta desfilada coral destaquen el protagonista i alguns personatges que tenen els clarobscurs ben perfilats. 

«L’avi Tallafero és home de bon cor i saviesa sedimentària, encara que també colèric i autoritari. No es deixa portar per la hilaritat i és lacònic i taciturn. »P. 118. 

A més de la del protagonista, escoltem altres veus que ens porten diàlegs evocats frescos i sucosos que destaquen per aparèixer sense el guionet llarg que marca el canvi de interlocutor i sense majúscules: 

«... el meu fill tira cap a la muntanya, com les cabres.» P.19.
«...l’avi deu cagar molt, perquè empastifa tots els sants.» P. 19.   

També trobem els diàlegs d’ultratomba amb el pare lletraferit que es permet paraules com escatològic o masclista que, al principi, ens sobten. És aquí on trobem un rerefons filosòfic tenyit d’ironia en to sentenciós. 

« —L’única ànima que perdura són les petjades de les nostres accions compartides.» P. 143. 

Es diria que és un drama rural que es nega a la bellesa de l’entorn tal com el mateix narrador diu, si no fos per petits fragments com el de la nevada que esdevé simbòlica i el que ens fa sentir l’amor pels cavalls: l’eugassada que pastura lliure pels camps, els perxerons amb la mirada calmada i inquietant que capta la fotografia de la coberta del llibre. 

De tota la panòplia de personatge, jo em quedo amb la Martina de Casa Coc, l’única que ha estat víctima, no és culpable i l'autor permet que continuï vivint.