dijous, 28 d’abril de 2022

Maria Climent (2020). Gina. Barcelona: l’altra editorial




Una injecció d’optimisme i d’esperit de superació que evita caure en receptari d’autoajuda. Afortunadament la força del llenguatge i la combinació de fets com: diagnosi d’esclerosi múltiple, atracció lèsbica, voluntat de ser mare o inseminació en soledat m’empenyen la lectura i em fan passar de puntetes sobre coachs i terapeutes. 

Pel que fa a l’estructura, pot semblar desballestada, però les el·lipsis estan calculades: calla si convé a l’interès de la lectura i reprèn el fil quan toca. Encara que, en alguna ocasió, posem per cas en l’enviament conjunt de totes les cartes a l’estimada, no facin per a la mena de lectora que soc: em costa acceptar la relació al llarg del temps amb un personatge que em sembla més imaginat que real. 

El llenguatge és tan viu i fresc que la variant del català propi de les terres de l’Ebre se m’ha contagiat al llarg de la lectura. La naturalitat de la llengua és combina amb un bon ús de les metàfores moltes vegades sorprenents i amb un punt d’humor sigui negre, blanc o color violeta. 

M’agrada la descripció de la flor de la Dama de nit «amb vestit de gala», que la Gina s’arrauleixi com una boleta d’un poquet de Sant Antoni, que l’autodestrucció es faci «durícia», que una família danesa exhali «la mateixa olor que la meva família el dia de Nadal» i que la protagonista, després d’explicar tot el procés d’inseminació, deixi anar que «sempre pensa en la pau mundial per arribar a l’orgasme.» Això, m’ha fet pensar en Permagel on s’utilitzen recursos semblants per parlar de temes similars, encara que els ambients difereixin. 

Ara bé, el que realment m’importa és veure que una fornada de veus noves marca el seu espai i fa literatura.

dimarts, 26 d’abril de 2022

Tina Vallès (2021). Els pòstits del senyor Nohisoc. Il·lustracions de Christian Inaraja. Barcelona: La Galera. Premi Folch i Torres 2020


Una intriga que ens atrapa des del primer moment. 

Com pot escriure NO Hi SOC algú que, si això fos cert, no ho hauria pogut escriure? Qui és aquesta persona misteriosa? Quin ofici més estrany té? 

Quants secrets! 

Totes les preguntes tindran resposta i ens enamorem de la Claudia a mida que es van contestant. Casa seva, la escola, les amigues, la família i el poble es van fent nostres. Alhora descobrim el món de les paraules i els seus plaers també una mica secrets. 

Quan acabem el llibre comprenem que la bona literatura no té límits d’edat.

dilluns, 18 d’abril de 2022

Juli Vallmitjana (2018). De la ciutat vella. Edicions de 1984 (Mirmanda). Edició d'Enric Casasses


Com diu Enric Casasses reelaborant una metàfora de Joan Maragall, Juli Vallmitjana: 

 «Mostra i diu quina és la sang amb què es pasta el fang dels carrers de Barcelona.» 

El temps passa, però sang velles i noves continuen pastant el mateix fang pels carrers de la ciutat , encara que faci  anys que molts hagin desaparegut sota la Via Laietana o sota l’Avinguda de les Drassanes. 

El fil conductor dels escenaris retratats podria ser el d’una novel·la de fulletó romàntic que tira cap a naturalista: una noia pobre i bonica, la Laia, que sembla trobar el príncep blau i que acaba caient en el fang del seu entorn, però allò més interessant és precisament això: l’ambient de cafès, de tavernes, de jocs i balls, d’alguns cercles artístics i intel·lectuals, de passejades per la ciutat i d’interiors sòrdids. Un món on es parla tal com raja amb un llenguatge que encara cueja: el xava. 

Hi ha escenes que colpeixen com la de l’accident a la fundició que provoca la fugida de la feina de Fermí, el pretès príncep blau, o com la de la mort del pare de la Laieta; mentre que n’hi ha altres de satíriques i de punyents amb un bon contingut de crítica social. 

Per raons personals, he seguit amb plaer la passejada del Fermí la nit que marxa de casa pel barri gòtic, la plaça del Pi i la Rambla per acabar a les portes del Cementiri del Poble Nou tot buscant una epifania. Sorolls, colors i olors es combinen durant el trajecte perquè, sobretot qui ha fet sovint aquest camí, es senti seguint les seves petjades. 

Petjades amb les quals m’hi reconec perquè porten enganxades a la sola el fang d’aquests carrers.

dijous, 7 d’abril de 2022

Laura Tejada (2022). L’ordre de les coses. Barcelona: Comanegra



D’un personatge a un altre, d’un secret al següent: així gira la roda de la vida sigui a la Garrotxa o a qualsevol barri de Barcelona: som davant una novel·la coral amb el suspens esmolat on els personatges es mouen sobre una capa fina de glaç a sota la qual hi bull el desordre de la vida. 

El seu trumfo principal és la xarxa d'accions i pensaments dels personatges, dissenyada per atrapar-nos. 

De tota manera a mi m’atrauen altres fils: 

Les imatges que retraten amb dinamisme tant la depressió els personatges: 

La ceràmica de les trenes que li guarneixen el cap repica al ritme de les gambades. P. 52.
 
 La ironia. 

 ...les bermudes a mig cul, les paraules a mig gas. P.123  

El paisatge impàvid i la llum indiferent davant de la vida trepidant. 

L'últim sol de la tarda entra per les finestres del menjador i deixa una llum estranya, que és l'efecte que fa la llum quan travessa els vidres clapats de pols i gotes de pluja. P. 54  

La meta literatura representada per la Caterina i algún detall com el de la Claudia escrivint als llibres. 

I sobretot, l’alè del tema que no ens deixa i aflora quan la fina capa de glaç es trenca i l’aigua és a punt d’ofegar algun personatge. 

Per gaudir llegint!

diumenge, 3 d’abril de 2022

Sarah Moss(2020). Mur fantasma. Barcelona: Angle Editorial. Traducció de Marc Rubió


La prosa de Sara Moss té la bellesa inquietant dels paisatges que dibuixa o millor dit del llocs on ens transporta. 

La situació és insòlita: És estiu i un grup d’estudiants amb el seu professor intenten recrear la manera de viure dels antics de fa 20 segles pels camps de la Gran Bretanya profunda junt amb la dona i la filla d’un conductor d’autobusos expert en les formes de vida de l’antigor. 

La tragèdia sura en el relat des de l’inici: una noia es aconduïda al punt on ha de ser sacrificada. Qui és la noia? Quan passa l’acció? Fa dos mil anys o ara mateix? És la Silvie, la filla del conductor d’autobusos? 

Els personatges i nosaltres mateix estem tota la estona en una frontera intangible: el mur d’Adrià o el mur fantasma. Alhora ens sentim atrets per la sensibilitat de la Silvie que amaga sota aquesta abreviatura el seu nom verdader: Sulevia, la divinitat celta de les fonts i dels estanys, una dona d’aigua que sent la natura com casa seva i que recrea les accions dels avantpassats convertida en el seu fantasma vivent. Ella també porta les mans lligades des de fa molts anys, ella també està a punt de ser sacrificada i llençada a la torbera. Per això patim, perquè encara avui hi ha moltes de Silvies o Sulevies. 

No avanço si la xicota arriba al sacrifici però si un tast del llenguatge de Sara Moss que en transporta a aquest món mig salvatge, mig civilitzat en el qual ens reconeixem. Veiem-ne alguns exemples de l’escriptura:

 «Dere Street, la via romana que arribava al mur d’Adrià i que es perfilava sobre el turó següent com si estigués feta d’un material diferent que la resta del paisatge, som si algú l’hagués traçat amb un regle damunt d’una fotografia.» P. 26. 

 «Caminàvem sobre els marges difuminats d’Anglaterra.» P. 55. 

 «El meu cervell un ocell que retopa a la finestra.» P. 72. 

 Volarà lliure? 

https://roamingspices.com/hadrians-wall-path/