Cada vegada que llegeixo Francesc Serés em sembla que el conegui de tota la vida i en aquesta novel·la se m’ha accentuat l’empatia. No només per compartir el dol de la mentida més bonica, sinó també per ser una docent que ha passat pel ritual de la jubilació en un institut.
Com que en aquest llibre l’exposició d’idees i l’argumentació prenen part del protagonisme als personatges i a la ficció, reflexionaré sobre una analogia que em toca alhora l’enteniment i el cor: Així com cal estimular la comprensió lectora, base de tot aprenentatge, cal que ens proposem millorar la lectura d’allò que anomenem la realitat. La sento glatir al text i apareix en frases com la següent:
«També es van deixar enganyar i l’engany és sempre una manca de comprensió lectora.» Pàg. 164
Així de cru, així de dur per a qui s’ha passat la vida llegint i intentant ensenyant a llegir de manera crítica.
Els llibres de Serés sempre em plantegen preguntes que aquí se m’amunteguen:
La mentida arriba a crear una realitat?
Quina és la veritat?
Per què no hi ha hagut memòria?
Per què no s’ha contextualitzat el discurs?
I ara què?
La mentida més bonica respon a una necessitat visceral de deixar escrit el que te l’autor al pap i a la frisança de furgar la ferida per intentar, almenys, orientar-se en l’atzucac.
Al final, la perspectiva elevada que agafa el narrador em sembla un símbol perquè va unida a un repàs del grup humà que, amb totes les contradiccions, forma l’equip de professorat d’institut. Obrir el camp de visió i recolzar-se amb la penya poden ser cuques de llum dins de la foscor de gola de llop?
Després d’aquesta lectura no em veig amb ànims de començar tot seguit, com tenia previst, 1969 on Eduard Márquez ha prescindit totalment de la ficció per, com diu ell, deixar només la realitat.
Cap on deriva la literatura?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada