La vida de la vella Blanca, a la casa pairal de la Vall, es creua amb la de la jove Amina, del raval de Djibouti.
Alhora convergeixen: acció i reflexió, aventura i acolliment, compromís i tendresa, violència i amor, memòria i reivindicació... La riquesa temàtica que poua de la filosofia amb naturalitat m’engresca, mentre que la capacitat de fabulació, l’estructura lleugera i l’estil àgil d’Elvira Cambrils m’arrossega.
M’esgarrifa el periple de l’Amina cap al nord, m’emociona el trajecte vital de la Blanca semblant al de tantes dones que vam estudiar i treballar a contracorrent i encara vam tenir temps per aprendre a escriure en valencià —l‘idioma comú a València, Balears i Catalunya amb el que ens parlem i ens llegim. Són itineraris molt diferents, però hi ha un component que els fa convergir: l’impuls de viure en llibertat.
I en el cas de Blanca el desig d’escriure que dona sentit a la vida. Ella mateixa diu perquè ho fa: per intentar comprendre, per cercar la bellesa i, sobretot, per deixar constància tant del periple forçat i de les injustícies que reflecteix Amina com de la seva pròpia ruta vital.
Els cireres florits es converteixen en símbols dels dos camis que es creuen i d ‘aquest desig de comprensió, bellesa i d’una justícia més que poètica.
«La brisa marina enlaire els pètals rosats de les flors dels cirerers, com petites volves de neu primaveral. Netedat i puresa. El pol oposat a la desolació de Suakin on he deixat Amina, vestida com un jove nubi, a punt de pujar a un cotxe blanc.»
No puc passar per alt la sensació de germanor que m’ha deixat la lectura. He esperat uns dies abans d’escriure aquesta nota però continuo sentint-me al·ludida per alguna cosa més que coincidències de plantejament com que a Argila i calç Amina agafarà el relleu a Blanca, de manera similar a com Hala agafa el de la Mar a Ravals.
Una paraula nova potser s’aproxima a allò que vull expressar: sororitat.
«Els seus pensaments i els meus s’abraçaran per sempre dins del nostre llibre.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada