La reina Margarida de Prades contempla un pit-roig que li alegra el cautiveri. M'hi trobo asseguda al costat i, com sempre, els ocells de Núria Cadenes em consolen.
Començo la lectura com qui torna a casa: personatges, ambients i èpoques em són tan familiars com el patiment pel futur d'un fill maltractat.
«... unes urpes de pollastre (...) se li claven a cada braç, gelades i impetèrrites com la pell d'una serp.»
Tot seguit, un altre escenari ben conegut, la porta de l'Hospital de la Santa Creu en temps de la peste em vé a buscar. La carn i els ossos els trobareu ben explícits, mentre sona el Miserere de la Capella de dins el recinte.
El tercer relat em toca encara més d'aprop: conec l'Artemísia, pintora i finestrera, i la veig amb «la cara com una gàrgola» clamant «justícia sense que la senti enlloc ningú.» La venjança ha de perdurar i així ha estat.
La primera carlinada i el tema del segrest em transporta a un altre espai-temps sovintejat i la doble visió dels uns i dels altres em commou: els personatges dels dos bàndols tenen:
«L'ànsia per dins com un cuc gros que (...) rossegués les entranyes.»
Els coloms caputxins que he criat m'acosten a la pubilla envejosa amb «ulls de gorja» i des del mónòleg següent del «12 de febrer» em summergeixo en situacions que revisc: finestres al passat recent o a la més estricta actualitat.
No trobo metàfora capaç d'aglutinar aquest gabadal de «carn i ossos» que arriba al clímax en una altra data que no es pot oblidar «20 hores 11 minuts».
Pels de punta i udols de ràbia,
impotència i dolor
que ni els ocells consolen.
Crec recordar que vaig descobrir el teu blog estirant del fil de la Núria Cadenes, una escriptora per la qual veig que compartim admiració.
ResponEliminaFa poc he llegit jo també 'En carn i ossos'; o més ben dit, m'he "devorat" en carn i ossos, perquè es llegeix amb voracitat.
Gràcies per les complicitats, i per les "metàfores" compartides.