 |
| Llibre sobre un teixit amb estampat de William Morris |
Caledonian Road és un símbol de la desigualtat. A un cantó, s'amonteguen edificis socials i, a l'altre, s'aixequen cases aparellades amb jardinets al davant.
Salvant moltes distàncies, el carrer londinenc és semblant a la nostra Rambla que separa la ciutat benestant, antigament protegida per la segona muralla, del Raval.
Començo així, perquè entenc aquesta novel·la com una reflexió sobre els límits que es confonen siguin geogràfics, socials, de gènere, psicològics o étics.
En aquesta època de fronteres borroses és un repte tractar aquest tema en una obra coral que demana al lector que partipi en la construcció del sentit del text.
Per altra banda, aquestes són les novel·les que m'agraden perquè em fan anar a llocs on no posaré mai els peus, em fan aprendre i em conmouen.
Caledonian Raod és un fris de la societat de britànica post Brexit. Campell Flynn és un fill d'obrers que ha sabut utilitzar l'ascensor social i s'ha convertit en professor universitari, crític d'art i escriptor reputat. La part fosca del protagonista i de la seva família surt a la llum gràcies a les activitats del Milo, alumne i hacker amb sed de venjança, que ens mostra la podrida societat britànica: la mafia rusa que blanqueixa capitals, el tràfic amb droga i amb immigrants, l'especulació... Fins que els tentacles de la corrupció ofeguen l'entorn del professor que no pot aguantar la mala conciència com si li ressonessin les paraules de la mare del seu alumne Milo:
«És immoral enganyar-te pensant que fas el bé, quan el que fas és fer-te sentir bé (...) Adapten les coses perquè els seus fills se sentin naturalment superiors, amb professors particulars o classes especials, i després donen les molles que queden a taula als no-privilegiats i apel·len a la inclusivitat.»
Assistim a la caiguda del professor Flynn que:
«Sempre s'havia sentit protegit per la ironia i els misteris de l'art, però en aquell moment (...), li va tornar a semblar que no estava per sobre de tot. Potser era així com les crisis agafaven empenta i demensió en la vida d'algú, quan l'angoixa feia metàstasi d'una zona afectada a una altra.»
No només ell està en crisi terminal sinó que ho està la societat sencera i potser no queda res més que refugiar-se en la bogeria o fugir a un paradís gelat com les illes Sammer.
O, a pesar de tot, hi hagi un camí del mig si la llum ve d'una carta llegida en un entorn que evoca el Veermer tan estimat pel protagonista i que tanca la novel·la.
«En Campbell va quedar-se a la finestra, banyat per la llum. Va sostenir la carta amb totes dues mans i la mirada fixa en el paper, rellegint-la una vegada i una altra.»
Només que en aquesta escena la figura del professor substitueix la d'una dona, com és habitual en les pintures. Una picada d'ullet per arrodonir la caracterització del protagonista que no només ha escrit una biografia de Vermeer, sinó també un llibre d'autoajuda d'amagat amb el títol de Els homes que ploren al cotxe. Els intel.lectuals també s'han de guanyar la vida... així...?
Dona llegint una carta de Johannes Veermer
amb un mapa al fons: el món i els seus límits.
Original al Rijksmuseum.
