Siri Hustvedt (2026) Històries de fantasmes. Barcelona: Edicions 62 (El Balancí) Traducció de Jordi Martín Lloret

 

Els fantasmes de Siri Hustverdt són amb nosaltres:

«Els fantasmes del passat habiten l'actitud, els gestos, la mirada i les paraules d'una persona...»

Les nostres cases porten incrustada amb major o menor grau «una arquitectura de la memòria»

L'autora ho explica així.

«Visc en una casa encantada, habitada per un fantasma que en Paul i jo vam fer junts, un «nosaltres»...

I escriu aquest llibre perquè vol continuar vivint en els pronoms o millor dit en la suma del tu i del jo. 

«...estic plorant la mort de la Siri i en Paul. Ploro la mort de la i. Ploro per con la i em feia sentir al mon. Aquella i en què ell i jo ens superposàvem.»

Em sorprén com ens fa entrar amb naturalitat en territori íntim. Crec que és part del procès de dol i també de la necessitat d'auto-analitzar-se, com quan fa comentaris a una carta que va enviar al Paul al principi de la relació, perquè ara en sap més i ho pot expressar millor.

Siri Hustvedt ens parla de tu a tu i, ara, és fins i tot revolucionari: 

«El jo interior viu que parla a un tu ha estat extingit per l'Home com a Marca. No es pot tenir un diàleg de debò amb algú que viu la vida en tercera persona.»

L'exercici d'auto-coneixença comença en territori íntim i acaba en acció política. L'Home com a Marca que parla d'ell mateix en tercera persona és una metàfora del totalitarisme.

Contra aquesta deriva cal indignar-se amb una ira disciplinada que es converteixi en un pla d'acció. Cal que intentem desmuntar les frases fetes, les metàfores immobilitzants, els clixés repetits fins a l'avorriment que ens criden a la inacció i que, tal com va fer el nazisme, desvirtuen el sentit dels mots. No ens hem de deixar arrossegar per aquest esperit del temps. 

No sé ben bé com, però sense ingenuïtat, haurem d'aprendre a jugar en aquest Equip Blau, basat en la confiança, del qual parlava Paul Auster a La nit de l'oracle. 

No sé si és possible fer-ho i alhora ser competitius, però m'hi apunto.

Sophie Auster, Blue Team

Paul Auster (2024) Baumgartner. Traducció d'Ernest Riera Arbussà. Barcelona: Edicions 62 (epub)

La creació literària com a diàleg amb el més enllà o amb les profunditats d’un mateix. 

Així entenc l’obra pòstuma de Paul Auster. 

Amb la metàfora del membre amputat que es continua sentit com a viu i la presència gairebé tangible de la persona estimada que ha traspassat el riu de la mort, però que perviu en nosaltres. 

 «...perquè si un dels dos mor abans que l’altre, el viu pot fer continuar el mort en una mena de llimbs, entre la vida i la no-vida...» 

 La literatura com a somni que ens permet reviure presències, amics fantasmes que ens acompanyen i ens permeten una vida paral·lela que com un corrent soterrat es converteix en aigua viva. 

 «De la mateixa manera que una persona es pot transformar pels esdeveniments imaginaris relatats en una obra de ficció, en Boumgartner s’ha transformat gràcies a la història que es va explicar a ell mateix en el somni (...) ha conjurat un món alternatiu en el qual ella sap que ell pensa en ella...» 

 I el protagonista es transforma i, quan ha deixat el llegat de la seva companya en bones mans, acaba el seu periple a conseqüència d’un accident de circulació. La picada d’ullet al lector em sembla evident, perquè Baumgartner ha utilitzat com a motor metafòric del seu últim llibre aquesta analogia: els cotxes com a persones, les persones com a cotxes que circulen «caòticament per cintes d’asfalt negre com la tinta, vorejades de blanc...» 

 «Tristament, no estem vivint els millors temps possibles per a la sàtira, i ja veurem si hi ha algú que entengui l’acudit.» 

Imagino les converses entre Paul Auster i Siri Hustvedt que bateguen sota aquestes pàgines i fabulo que l’escriptora, com Boumgartner, sabrà conjurar, a poc a poc, amb els seu món alternatiu el dolor del dol.

Paul Auster (2012), Diari d’hivern. Barcelona: Edicions 62. Traducció d’Albert Nolla. Club de lectura de la Biblioteca Can Manyer. Vilassar de Dalt

Et penses que mai no arribaràs a les portes de la vellesa i que no tindràs el valor de mostrar la teva intimitat. 

I ara ets al principi de l’hivern i has tingut coratge. T’has despullat amb naturalitat davant meu i em sembla que et conec millor i que, de retruc, m’acosto més a mi mateixa. 

Has aconseguit fer reviure el passat. Des de les ocurrències de quan tenies cinc anys quan vas descobrir-te el penis circumcidat i vas trobar

“d’allò més adequat que tinguis un casc de bomber en miniatura estampat en la teva persona, a la part del cos, a més a més, que tant per l’aspecte com per la funció s’assembla a una mànega.” P. 17

Fins als ulls joves que et fan veure “un laberint de carn” en la multitud de prostitutes que s’ofereixen a una “processó d’homes.” P. 45.

Tornes a donar vida a experiències com la que et porta a dir que “no creus en cases encantades” encara que ens expliquis com vas viure en aquella on  va acabar el teu matrimoni i que en tenia totes les característiques.

Passes revista a tot: les cases on has viscut, els llocs on has anat, les morts que has patit, els amors que t'han fet inventar-te les estimades com un trobador malalt fins que en vas trobar una que ja s’havia inventat a ella mateixa.

Enumeres des de les amistats fins als mals del cos i de l’esperit, catalogues les sensacions i els sotracs. El que brodes, però, són el moments d’epifania que has gaudit: el llarg tren que contemples quan decidiu casar-vos, la dansa màgica que et trenca el bloqueig d’escriptura o la veu de la Sandra que després de fer l’amor et recita de memòria uns versos de Baudelaire:

Mere des souvenirs, maîtresse des maîtresses,

Ô toi, tous mes plaisirs! Ò toi, tous mes devoirs!

Tu te rappelleras la beauté des caresses,

La douceur du foyer et la charme des soirs,

Mère des souvenirs, maîtresse des maîtresses!

La mare i la mestressa és la memòria feta art i l’ànima d’aquest llibre i, també, del que has publicat nou anys més tard: 4 3 2 1 . La medul·la de l’escriptura que has aconseguit posar en solfa i que aquesta vegada sí que m’ha emocionat.