TOTES LES ENTRADES

dilluns, 24 d’octubre de 2022

Jaume Benavente (2022) Els dies sense fi. Alzira: Bromera (L’Eclèctica)


Crònica íntima de la pandèmia. 

El personatge que viatge per la malaltia i la recuperació de la salut és escriptor i el llibre és una novel·la i, alhora, una reflexió ficcionada sobre l’art de crear històries. 

Vida i literatura se superposen per atrapar qui llegeix amb una prosa que arrossega com un riu ampli i pausat però amb potents corrents amagades. Tot flueix en un text construït en espiral. Hi ha emoció i evocació. També detalls que valen un imperi que et van embolicant perquè et deixis anar al remolí de llegir a gust. 

M’interessa molt la manera de tractar els escenaris on es mouen els personatges i m’aturaré en dos d’aquests moments un d’estàtic i un de dinàmic. 

Al principi de la novel·la l’escriptor i la seva dona són a la mateixa habitació d’hospital i ell la veu al costat d’una finestra. Podria ser una de les pintures amb el motiu de dona i finestra que Benavente coneix bé per la seva formació artística i que aquí dibuixa amb paraules. 

 «La nostra habitació, el finestral, la figura de la Maria, el paisatge a l’altra banda, formen un mateix quadro escènic, formes d’un estat anímic.» Pàg. 23. 

Primer l’enumeració concisa d’elements escollits, després la globalitat que representen i, al final, la conclusió: l’evocació íntima d’un estat d’ànim. La Maria i ell es converteixen en personatges perquè la vida de l’escriptor és així: conviu amb les seves creacions on vida i ficció se sobreposen. 

L’altre moment és el relat d’una mitja marató d’entrenament que el protagonista fa pels voltants del Besós, pels marges de la ciutat. Hi ha dinamisme, reinterpretació del paisatge i, alhora, introspecció: un prodigi. 

Aquesta llarga escena és, per a mi, el clímax de la novel·la i no en vull dir res més perquè cal llegir-la i gaudir-la. 

Per altra banda, Els dies sense fi no serien el mateix sense la música i l’art que s’infiltren en el tema i en l’estil com la hipnòtica Serenade For The Renegade o l’explicació d’allò que, potser, és el to d’una obra literària amb un terme aplicable a la pintura: el text no ha de ser transparent sinó que ha de tenir textura. 

Sota aquesta història d’històries amb personatges que veiem com s'imaginen, creixen i actuen s’hi amaga una propera novel·la i, em sembla que també, com si fos un reflex en un riu, un nen que menja cireres imaginant viatges. 

De música de fons sona  Esbjörn Svensson Trio.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada