Andrea Camilleri (2020). Ejercicios de memoria. Barcelona: Narrativa Salamandra, Penguin Random House. Traducción de Carlos Mayor

Plantearse la redacción de un libro como un cuaderno escolar de vacaciones, a punto de cumplir los noventa y un años, es una declaración de principios. Y, aún más, proponer a seis ilustradores de renombre un dibujo para representar el «sentimiento» que mueve al autor que se ha quedado ciego a dictar este texto. Dos argumentos de peso que se añaden al gusto de leer como si se escuchara una conversación la prosa de Camilleri. Por ello, me reafirmo en la opinión que sus libros deberían venderse, también, en las farmacias. 

Gian Alfonso Pacinotti (Gipi). Fumettista

Encuentro la misma metáfora, aquí visual, en Annie Dillard

 a la cual le entra en erupción la máquina de escribir en Viure escrivint.

Desde «Las cenizas de Pirandello» a la «Belleza vislumbrada» el tiempo de la lectura se convierte en una serie de cantos a la vida que, a la vez, trazan un esbozo de la historia del siglo XX y de la vida siciliana. 

Cada nueva lectura me plantea la misma cuestión: ¿Dónde radica el secreto de la simplicidad profunda de la escritura de Camilleri?

Una parte de la respuesta la encuentro en los detalles que dan vida y profundidad a sus relatos y que me hacen levantar, por un momento, la vista del texto y entrar en un mundo que corre como un río subterráneo bajo mis pies. 

Pongamos por caso la lluvia fina o empapacampesinos que cae durante el encuentro con los bandoleros y el agua de mar que se escurre de la caja de pescado que el joven Andrea lleva al hombro. Nos permite ponernos en la piel de personaje y, a la vez sentirnos calados hasta los huesos por la potencia del relato. 

También me emociona la manera directa y parca de narrar el impacto de la Belleza tanto natural como artística en el momento más oportuno, justo antes de que se desvanezca. De todas formas, siempre queda la huella de lo vivido tanto si perdura en un objeto físico, en las letras negras sobre el folio en blanco o en la voz de un audio libro. 

Yo, de vez en cuando, me metía la mano en el bolsillo y acariciaba el cascote azulado, que era la prueba tangible de que, en una ocasión, se me había concedido la gracia de vislumbrar la Belleza. P. 202. 

 Así a los lectores y lectoras se nos concede por delegación la misma gracia.

Ignacy Karpowicz (2020). Sonka. Barcelona: Raig Verd. Traducció de Xavier Farré. Edició digital.

Totes les històries de la Sonka començaven com els contes: «fa molts, molts anys...»  

Així mateix, la novel·la que porta el nom d’aquest personatge ens narra una història antiga. Uns fets que, a més a més, s’esdevenen en una frontera, com n’hi ha tantes, on es parla una llengua a punt de morir. 

Hi trobem el relat d’una vida marcada per l’amor i la guerra, per la bellesa i la podridura, per la bondat i la violència, per l’autenticitat i la mentida: una història d’amor i d’explotació de la dona. Una història tràgica i universal. Però l’autor no en té prou amb un argument que ens atrapa amb força, ni amb la recreació de sentiments i d’emocions que ens commouen. Li cal furgar en l’escletxa que colla la realitat i la ficció: vol anar més enllà i vol fer meta literatura, fins i tot, meta art. 

És un tour de force. Com n’és de difícil reflexionar sobre el fet literari sense matar el cuc que ens fa avançar en la lectura! 

La novel·la ho aconsegueix perquè llegir aquestes pàgines és una experiència onírica. que ens endinsa en un món de faules reflectides en miralls deformants. 

     Però de vegades després d’aquell «fa molts, molts anys», de vegades, però, les paraules vencien la resistència, travessaven el teixit de la carn i del temps, se sentien fins al final i només aleshores tornaven a endinsar-se en el cos: a través de les orelles vagaven fins al cervell, allí buscaven un lloc, allí esperaven que el somni relaxés els esdeveniments, que atenués els problemes; aleshores, ja no se sap per quina vegada, les paraules se somiaven com històries, tant bones com dolentes, i depenia de cap on miraves, de quan et despertaves i d’on havies d’arribar. 3% 

A mesura que passem pàgines, ens plantegem preguntes i més preguntes: Qui diu què? Quina diferència hi ha entre narració i història? L’actuació sempre és en tercera persona? Quan es parla des del «jo» és quan es diu la veritat? On comença el teatre i acaba la vida? Què vol dir allò del gran teatre del món? Tot és representació fins i tot la creació? L’autor és un demiürg? Pot fer allò que vulgui amb els personatges? 

    «Estic amb tu.» Qui ho diu a qui? L’Igor a l’Ignacy? L’Ignacy a la Sonia? La Sonia a en Mixa? El teatre a la vida? La vida a l’art? Una pretensió de la correcció? 90% 

Preguntes que ens fan intuir que és inútil esquivar la ficció, perquè pot ser que sigui la millor manera de donar un sentit a allò que en diem realitat. 

Per altra banda, les comparacions metafòriques ajuden a crear aquest ambient oníric i, alhora, inexorable: 

    La bala precedeix al so, entra al cos com un clau en la fusta, com una falca a la destral. 84‰ 

    Estàvem ajaguts l’un al costat de l’altra com pomes que han caigut del pomer. 67% 

Les associacins amb elements insòlits connoten sentiments anorreadors. 

     Sense en Joachim el món semblava con aquestes bosses de plàstic actuals. 25% 

   

  El gat no es va moure. Es va quedar rígid mortalment com unes llibretes de comptabilitat... 88% 

I també, ens evoquen moments de tendresa. 

    La nit del meu desig ens va amagar com la falda de la marona. 23% E

Encara que ni l’autor estigui fatalment desvalgut i no pugui fer la seva: 

    Si l’Igor fos algú més que un director, hauria manat a la Sónka que entengués que en Joachim era tan sols una il·lusió, que en Mixa era la felicitat. L’Igor desitjava introduir-hi correccions, fer-ne la versió definitiva, fins i tot contra la voluntat dels personatges. 72% 

I fins i tot el déu-director, sigui qui sigui, ens desempara: 

    Va intentar imaginar-se el Principi de la representació:... va separar la llum de la foscor, la bestiesa de la saviesa, l’òvul de l’espermatozou, i se’n va anar d’allí... 50% 

Però, a part de l’estil que evoca un somni, ens atrapa la intensitat de la història i l’afany de buscar-ne una sortida: la sensació d’estar a punt de descobrir la clau reveladora de tot plegat. Aleshores ens sembla trobar la veu de l’autor: 

    Sentia diverses vegades que estava arrencant una cosa valuosa de la narració de la Sonia. Se sentia com el responsable de les col·leccions en un museu de records aliens. 39% 

I, per entrar en aquest museu, ens posem les ales de somiar.

Maria Barbal (2021) Tàndem. Barcelona: Destino (L’àncora)

La Vanguardia 4-2-21

L’escriptura de Maria Barbal sempre fa bona companyia i aquest relat no n’és una excepció, encara que se m’hagi acabat sense adonar-me’n i m’hagi quedat amb ganes de més teca. 

He llegit amb plaer una novel·la breu que utilitza l’el·lipsi amb traç ferm i que dibuixa un esbós de l’adolescència de la vellesa: la crisi de la jubilació i l’evidència de començar un compte enrere. 

És el moment de deixar anar llast i, aleshores, apareix el desig de sentir aire fresc com el vent a la cara de quan anem amb una bicicleta costa avall, o de quan, darrere d’un tàndem, algú deixa de pedalar, s’aixeca i es deixa portar, un instant, per l’altre: hi ha un anhel de llibertat per afrontar el tram final de la vida. 

Els protagonistes són arbres ventejats però els veiem «sospirant encara per la bonança...» Acostumen a treure el nas les persones-arbres en els textos de l'autora. 

Ell, l’Armand, ens parla en primera persona: 

 «Baixàvem carrer de Sants avall. Tenia la sensació que els cotxes eren un riu i nosaltres érem fulles relliscant per la seva superfície.» (Posició 197) 

A ella, l’Elena, l’escoltem des d’una veu narrativa en tercera persona, fins i tot quan baixa a l’infern d’una UCI i li seguim el pensament: 

     «Als hospitals, els corredors són rius de passos en diferents ritmes… Cures intensives és allí on un familiar aconsegueix captar el sentit més profund d’inutilitat, on, de la seva presència, n’obté una resposta de solitud quasi absoluta.» Posició 984. 

L’Elena ha estat parvulista i, potser, en aquest fet hi nia la vitalitat per pedalar altre cop. 

 «Tan a prop dels nens, havia estat jove un temps més llarg de l’habitual. La mainada omplint els dies de xiscles, de plors esparsos i de somriures. També, de metàfores. La lluna, un tall de meló. Lluna vermella, de síndria. La flor, papallona… Cada cosa era i no era. Ella era una mestra o era una nena...» 

(Posició 413-7) 

La capacitat de reinventar-se i la imaginació és allò que reivindica aquesta obra de Maria Barbal que fa bona companyia a lectores i lectors de qualsevol edat.

Francesc Serés (2020), La casa de foc. Barcelona: Raval Edicions, Proa

Podríem pensar que som davant d’un drama rural explicat per un mestre foraster que arriba a una vall feréstega. Més aviat crec que hi ha la voluntat d'acompanyar a un protagonista peregrí per uns topants que li ensenyen com els essers humans ens podem convertir en escorpins. 

 

El mestre és un nàufrag que arriba a una riba desconeguda i, per situar-se, acut a llibres com els de Bolós, Pla i d’Ors, on constata que coincideixen en assenyalar «la fragilitat de la vida al ras.» 

Això va de records i, des de l’inici el Víctor de can Rourell sentència que «...les històries que recordem són forats de cuc que comuniquen universos autònoms que ens desplacen a llocs i temps diferents.» Quan, al final, retrobem el personatge ens sembla que aquesta frase podria definir la novel·la que no es tanca en el microcosmos de la vall, sinó que al anar a les capes profundes on s’amaguen els fòssils connecta amb unes vetes d’aigua que ens comuniquen amb altres rius. 

Fixem-nos en aquest fragment dedicat al Jordi, el saurí: 

 «És el que li passa a la pell del món, i m’atreviria a dir que també a la de les persones, que només és la capa superficial, la que veiem, una dècima de mil·límetre sota la qual hi ha tot el que és realment un cos o la terra, la forma exterior sobre la qual en Jordi començava a caminar arrossegant les dues barres de coure. Ell hi veia llums, allà dins, i temo que és el que intentem fer tots, trobar la llum de dins de les coses, els significats, les històries, l’aigua, veia la part de veritat que hi ha sota la primera capa de matèria.» 

El sistema de símbols que, a part del demorat desvelar dels misteris del petit món, estructura la narració és ric: el gos Núvol, els escorpins, el fred i el foc, l’aigua, les feixes brutes i les netes, les roques, les musaranyes, l’aula d’acollida, el rellotge de sol, La Gola del Llop, la droga estigma del capitalisme, els ariets... 

Tot plegat està cosit per una constel·lació de personatges al centre dels quals hi ha el Jordi de la Casa del Sol que exerceix de demiürg encara que només sigui un gegant amb el cor de fang. 

Acabo la lectura amb una sensació d’afinitat, encara que no hagi posat mai els peus al Sallent. No sé si hi ha una vena de mestre a mestre que em comunica amb el narrador, o si comparteixo la necessitat d’explicar certes històries. El temps ho dirà, però m’ha quedat el pap ple de preguntes.

Almudena Grandes (2020), La madre de Frankenstein. Barcelona: Tusquets

Esta vez el médico protagonista es un psiquiatra: Germán, hijo de un republicano que murió en la cárcel y que, gracias al padre, terminó su educación en Suiza. Ahora, en 1954, después de quince años, regresa a una España convertida en «feudo de un general fascista asentado sobre los hombros de la Iglesia Católica.» Pág. 358. 

Su mirada de extranjero capta inmediatamente que Madrid se ha convertido en «un animal raro, un monstruo sujeto a una metódica, fantástica metamorfosis.» Pág. 22. y que el manicomio de mujeres en el que ha venido a trabajar es «una miniatura patológica de un país enfermo.» Pág. 65. 

 Basten las tres citas anteriores para mostrar la capacidad expresiva de las imágenes a los que nos tiene acostumbrados Almudena Grandes. Su estilo puede ser un bisturí o una aguja de bordar pero siempre está al servicio de una narración rica y estructurada para atraparnos. 

La trama está construida sobre los pilares de tres voces narrativas: Germán, el psiquiatra que se enfrenta a las directrices de el caudillo de la psiquiatría; Aurora, la megalómana con manía persecutoria y María, una enfermera prodigiosa que sabe a yema de huevo batido con azúcar. Tres voces distintas con sus peculiaridades que nos ofrecen perspectiva diferentes y conjuntos de historias enlazadas que convierten la novela en coral. 

La entrada es magistral. Una música de piano que compite con el Ángelus del manicomio arrastra al protagonista hasta la anciana que la ejecuta y reconoce quién es. Los lectores no lo sabremos hasta la página 54. 

 Poco después, en la 76 otra gran incógnita se abre con estas palabras extraídas de la mente de Aurora: «Este hombre no puede ser español… ellos no me han olvidado, nunca han dejado de perseguirme y han vuelto. Es duro reconocerlo pero, por lo que se ve, sacrificar a mi hija no sirvió de nada.» ¿Por qué sacrificó a su hija esa mujer que experimentó con ella como el doctor Frankenstein con su criatura? ¿Cómo puede ser que esta señora que regala a German una alegría extinta sea un monstruo? Pero otras preguntas se cruzan por la mente del lector: ¿Conseguirá Germán permanecer en España y liberar la psiquiatría de sus caudillos? ¿Su amor por María tendrá un final feliz? Y así vamos leyendo sin tregua, deteniéndonos en momentos en que una comparación, un símbolo, una evocación, una escena, un personaje, un rasgo de carácter o un fragmento de diálogo que nos ponen delante de un espejo, nos hacen sonreír, llorar o reflexionar. 

 No todas las preguntas tienen respuesta simple, pero la novela se cierra bien porque el objetivo no es solventar todas las dudas sino retratar la «España viva y siempre noble» y dejar constancia de que: «El sueño de la razón produce monstruos.»

Sara Mesa (2020) Un amor. Barcelona: Anagrama

    

    Natalia huye de algo más que de la ciudad y busca en el aislamiento de un pueblo algo parecido a una redención o, quizás, el camino de una imperfecta perfección. Me recuerda a algún personaje de Pío Baroja. 

     No lleva brújula, avanza a golpe de instinto y queda atrapada por un amor que la lleva a renunciar a su dignidad y a encerrarse en si misma: el infierno son los otros. Existen amores que, aunque parece que rediman, envenenan 

     ¿Qué la salva? 

     El contacto con una naturaleza en la que, es posible gozar de unos instantes de clarividencia en los que parece que todo tiene un cierto orden, que todo concuerda y que solo faltaba leerlo. La cuestión es encontrar la clave para descifrar el mensaje, saber como se traduce el texto de la vida. Natalia lo encuentra en la cima de una montaña: El Glauco. 

 El estilo depurado y, aunque parezca sencillo, trabajado hasta dar esta impresión, de Sara Mesa nos enseña el camino. 

    El amor y cuidado por la palabras desde siseo, que llega a ser nombre de perro, hasta los oráculos de  Roberta. 

    El uso de comparaciones que pueden parecer tópicas pero que refuerzan la idea de la vida como texto que debe ser interpretado: como si leyese el papel de una obra, como si estuviera    representado una escena, como si se proyectase una película…

 

     Los paralelismos entre los animales y las personas y las analogías como la que subyace en capital erótico. 

     El estilo se funde con el tema: esta es la fuerza de la narrativa de Mesa. 

 Al final, como si descendiéramos de la montaña donde la protagonista ha tenido su revelación nos queda la pregunta de si el infierno está en nuestro interior y quizás sólo el azar —y la buena literatura— pueda esquivarlo. 

Sebastià Perelló (2020) La mar rodona. Barcelona : Club Editor

L'enigma de l'illa, la perfecció extàtica de l'aillament, la plenitud i la presó d'una peixera, la calma i l'opressió: La mar rodona. 

Hi plana el silenci: «un silenci oscat de coses que no vull contar i em cremen la llengua.» Però, ja n'hi ha prou «d'aquesta murga muda.» 

Ha arribat el moment de xerrar, com ho fan les tres veus del relat. 

O, millor dit, és hora d'escriure. 

El primer escenari és una barberia de la postguerra on un nen es prepara per a la vida. 

    «En aquell aiguabarreig d'olor d'arrecerat i família, que tenia no sé què de bravata i vida casolada, en aquella vitrina que era la barberia, vaig aprendre que la vida privada sempre és clandestina.» 

Els mots cauen com la pluja fina fins que ens sentim part d'un món que ha quedat esborrat, però que reviu en un text ben brodat, com en el fragment que segueix, on la paraula justa —metàfora adomida—està fistonejada per una comparació metafòrica creativa. 

    «...la padrina havia tornat de la cuina amb el davantal posat, el batlle mirava en terra, i els altres fitoraven la boca de la mare com si parlar fos un exercici difícil d'acrobàcia.» Pàg. 118. 

Possiblement del ll. vg. *fīctōria, der. de fictus ‘fix, clavat’ 1a font: 1467femení PESCA.Forca de dues o més dents de ferro que serveix per a pescar. GDLLC

La segona part ens situa als anys 70 en una espardanyeria on un xicotet observa com sembla que el món està donant un tomb com una sindria que rodola pel carrer, però els canvis aparents, l'arribada de gent diferent, les músiques trencadores i l'evolució dels costums i, fins i tot, les lleis més obertes no canvien allò substancial. 

    «...tots plegats ens havíem convertit, amb els anys, en aquestes ombres blanques de calitja, perquè ja només érem evasius, perfils instantanis, mstres en girar cua i aixecar el vol, experts en recular...» 

La veu del tercer narrador és la d'un escriptor i, alhora, personatge de pel·licula: és un porter de nit. Ell sap que els hotels són: cafarnaüms contemporanis, quimeres flotants, fiascos de paradís, microcosmos de culs llogats... i que allí «hi sura tot allò que hauria pogut ésser. Sí, com en una novel·la.» Pàg. 199.

 Ell és un home solitari i atent, també inaccesible, un home que té consciència que escriure és «com rossegar un os.» Per això, no en tindrà prou amb l'espai literari precari d'un hotel especial, i es tancarà amb els seus llibres, no us explico on. Però abans de retirar-se vol deixar dit que l'hospitalitat no és: 

    «aquest feix de bones maneres, aparenta i insulses, d'una farsa, d'un espectacle conforable.És sentir als teus racons més secrets i obscurs la delícia de l'intrús, i tu ja ets tu i la pell del teu antagonista (...) Perquè obres la porta i aquell que ve t'ha de badar els ulls i t'ha de mostrar allò que t'ha passat per alt i que tenies ben a la vista.» Pàg. 242. 

Quan acabo la lectura, una sensació de tancament i, alhora, d'il·luminació m'acompanya.