INVENTARI 2025 (2) DISTOPIES I ALTRES FOSCORS

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/03/mariana-enriquez-2019-nuestra-parte-de.html

Me he sentido parte de la selva, de la casa del terror, de los rituales satànicos, de la lucha por conservar el poder, de la llamada de la sangre, de los síntomas de una enfermedad sin nombre, de las tumbas con cadáveres sin identificar, de los desaparecidos bajo regímenes dictatoriales y de los pozos abiertos de cadàveres en los que nos sumerge Olga Salgado.

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/09/ursula-k-le-guin-2024-la-ciutat-de-les.html

Vivim a la ciutat de les il·lusions, però no ho volem saber.

Cal que un Missatger ens redimeixi? 

Volem de veritat fugir de responsabilitats i ser manats? 

O ens decidim a tenir les regnes de la propia vida?

Hem de conviure amb dos jos com el protagonista  Redemptor? 

Serà possible escapar-nos del parany de les comoditats i de l'evasió?  

Com destriar la veritat de la mentida? 

En qui podem confiar? 

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/04/benjamin-black-2023-les-germanes-jacobs.html

L’altre punt fort de la novel·la és la forma en la qual es trenen les diverses morts, els avenços en la investigació que sembla estancada, els fets històrics de l’holocaust junt amb la creació de l’estat d’Israel i les etapes del dol del protagonista. L’interès no decau ni un instant i les ganes de continuar llegint fan que vulguem avançar amb rapidesa, però la brillantor de l’estil fa que alentim el ritme per gaudir de perles com aquesta: 

«Va sonar el telèfon del seu despatx. (...) Va pensar que era com els plors d’una criatura enfurismada que reclama el seu biberó.» 

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/10/priscila-morris-2025-papallones-negres.html

Hi ha tants Sarajevos que ens acostumem a contemplar els desastres de la guerra com si fossin de ficció.

Papallones negres té la virtut de trencar aquest mecanisme de defensa i de fer-nos viure dins l’horror. Estem assetjats en una ciutat que es devorada una guerra entre germans. 

Papallones negres fa poesia de la lluita per no renunciar a la humanitat i ens planteja la cruel paradoxa: la guerra divideix i ajunta: treu el pitjor i el millor de nosaltres. Papallones negres commou i consola perquè sense ser edificant deixa encesa una llum en mig de la foscor. La família, l’amistat, l’amor i l’art fan d’espelmes en mig de la boira que tan sovint contempla Priscila, la protagonista. 

Ursula K. Le Guin (2024) La ciutat de les il.lusions.Barcelona: Raig verd. Traducció de Blanca Busquets

Vivim a la ciutat de les il·lusions, però no ho volem saber.

Cal que un Missatger ens redimeixi? 

Volem de veritat fugir de responsabilitats i ser manats? 

O ens decidim a tenir les regnes de la propia vida?

Hem de conviure amb dos jos com el protagonista  Redemptor? 

Serà possible escapar-nos del parany de les comoditats i de l'evasió?  

Com destriar la veritat de la mentida? 

En qui podem confiar? 

L'atmosfera addictiva que crea l'escriptura de Le Guin brilla especialment en aquest novel·la on, com sempre, l'autora connecta naturalesa i humanitat amb metàfores que remeten a una comprensió panteista del món. 

« el vent agonitzant.»

«... l'ull indiferent de les estrelles.»

«... el seu foc de camp brillava com un òpal minúscul en la vasta volta blava del crepuscle.»

«... desenes de milers de caps de bestiar salvatge de pel roja agrupats en ramants que enfosquien aquelles planes com ombres de núvols.»

«Els núvols semblen pasturar a les praderies»

En aquest entorn místic, l'al·legoria de la ciència ficció ens fa viure en una Terra futura devastada i dominada subtilment per una nova casta.

«... els terrans eren gairebé com una raça d'infants, guiats per una mà ferma i bondadosa protegits per la força tecnològica invulnerable de la casta dels Shing.»

    El diseny de la portada i la sotacoberta utilitza l'ull que tot ho veu, un ull diferent al del protagonista, un ull omnipresent que vetlla inquietant sobre els terrans que ja som els d'aquest futur.

    L'editorial amb dades contrastables fa explícita al final l'analogia que sustenta la crítica social ben present en el text acabat de llegir.

Enhorabona Raig Verd!

Altres obres d'Ursula K. Le Guin a Temps de metàfora:

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2018/10/ursula-k-le-guin-els-desposseits-2018.html?sc=1756035925618#c6997759663435301913

https://www.blogger.com/blog/post/edit/2805823321226979708/85550864604515151

Ali Smith (2024) Biblioteques públiques. Barcelona: Raig Verd. Traducció de Dolors Udina

«Final de trajecte» és el primer relat de ficció d'aquest llibre i marca el principi dels joc de les paraules i de significats dels quals gaudirem en les pàgines següents.

Un final de trajecte, també,  el de les Biblioteques enteses com a temples de la cultura literària que es van convertint en delegació de serveis socials. Uns nous criteris que buiden els prestatges de llibres que juguen amb paraules antigues i decreta que han d'ocupar el seu lloc altres formes de comunicació social i d'entretenimen col·lectiu. 

Un final de trajecte de l'ofici de bibliotecaria que poc a poc es va convertint en animadora sociocultural  sotmesa a un pressupost restringit, a una avaluació permanent segons el públic que aconsegueixi atraure i al voluntariat del veïnat que li vulgui donar soport. 

Un canvi de paradigma que Ali Smith constata en aquest llibre eclèctic on fa un cant a les xarxes de biblioteques públiques que conformen «una mena d'organisme viu i benevolent.» Un crit perquè el gran joc amb les paraules que és la literatura no sigui arraconat.

Però mai es podran marcir les paraules i l'esperit juganer que les reviu cada vegada que les fem servir perquè sempre...

«Hi havia la paraula meravellós, i hi havia la paraula nord, i hi havia un so que anava entre les paraules que li agradaven. Podries marcir una paraula?

Com es podrien marcir si les paraules són «històries en elles mateixes.»

Per això la última història és la d'una paraula grega que no és el que sembla explicada a una amiga que va morir massa aviat.

Final de trajecte? No, només una pausa de final d'etapa.

Algunes de les biblioteques que m'han fet com soc: 

Biblioteca de Catalunya

Biblioteca Popular de Valls

Biblioteca Can Manyer de Vilassar de Dalt

Ignacy Karpowicz (2020). Sonka. Barcelona: Raig Verd. Traducció de Xavier Farré. Edició digital.

Totes les històries de la Sonka començaven com els contes: «fa molts, molts anys...»  

Així mateix, la novel·la que porta el nom d’aquest personatge ens narra una història antiga. Uns fets que, a més a més, s’esdevenen en una frontera, com n’hi ha tantes, on es parla una llengua a punt de morir. 

Hi trobem el relat d’una vida marcada per l’amor i la guerra, per la bellesa i la podridura, per la bondat i la violència, per l’autenticitat i la mentida: una història d’amor i d’explotació de la dona. Una història tràgica i universal. Però l’autor no en té prou amb un argument que ens atrapa amb força, ni amb la recreació de sentiments i d’emocions que ens commouen. Li cal furgar en l’escletxa que colla la realitat i la ficció: vol anar més enllà i vol fer meta literatura, fins i tot, meta art. 

És un tour de force. Com n’és de difícil reflexionar sobre el fet literari sense matar el cuc que ens fa avançar en la lectura! 

La novel·la ho aconsegueix perquè llegir aquestes pàgines és una experiència onírica. que ens endinsa en un món de faules reflectides en miralls deformants. 

     Però de vegades després d’aquell «fa molts, molts anys», de vegades, però, les paraules vencien la resistència, travessaven el teixit de la carn i del temps, se sentien fins al final i només aleshores tornaven a endinsar-se en el cos: a través de les orelles vagaven fins al cervell, allí buscaven un lloc, allí esperaven que el somni relaxés els esdeveniments, que atenués els problemes; aleshores, ja no se sap per quina vegada, les paraules se somiaven com històries, tant bones com dolentes, i depenia de cap on miraves, de quan et despertaves i d’on havies d’arribar. 3% 

A mesura que passem pàgines, ens plantegem preguntes i més preguntes: Qui diu què? Quina diferència hi ha entre narració i història? L’actuació sempre és en tercera persona? Quan es parla des del «jo» és quan es diu la veritat? On comença el teatre i acaba la vida? Què vol dir allò del gran teatre del món? Tot és representació fins i tot la creació? L’autor és un demiürg? Pot fer allò que vulgui amb els personatges? 

    «Estic amb tu.» Qui ho diu a qui? L’Igor a l’Ignacy? L’Ignacy a la Sonia? La Sonia a en Mixa? El teatre a la vida? La vida a l’art? Una pretensió de la correcció? 90% 

Preguntes que ens fan intuir que és inútil esquivar la ficció, perquè pot ser que sigui la millor manera de donar un sentit a allò que en diem realitat. 

Per altra banda, les comparacions metafòriques ajuden a crear aquest ambient oníric i, alhora, inexorable: 

    La bala precedeix al so, entra al cos com un clau en la fusta, com una falca a la destral. 84‰ 

    Estàvem ajaguts l’un al costat de l’altra com pomes que han caigut del pomer. 67% 

Les associacins amb elements insòlits connoten sentiments anorreadors. 

     Sense en Joachim el món semblava con aquestes bosses de plàstic actuals. 25% 

   

  El gat no es va moure. Es va quedar rígid mortalment com unes llibretes de comptabilitat... 88% 

I també, ens evoquen moments de tendresa. 

    La nit del meu desig ens va amagar com la falda de la marona. 23% E

Encara que ni l’autor estigui fatalment desvalgut i no pugui fer la seva: 

    Si l’Igor fos algú més que un director, hauria manat a la Sónka que entengués que en Joachim era tan sols una il·lusió, que en Mixa era la felicitat. L’Igor desitjava introduir-hi correccions, fer-ne la versió definitiva, fins i tot contra la voluntat dels personatges. 72% 

I fins i tot el déu-director, sigui qui sigui, ens desempara: 

    Va intentar imaginar-se el Principi de la representació:... va separar la llum de la foscor, la bestiesa de la saviesa, l’òvul de l’espermatozou, i se’n va anar d’allí... 50% 

Però, a part de l’estil que evoca un somni, ens atrapa la intensitat de la història i l’afany de buscar-ne una sortida: la sensació d’estar a punt de descobrir la clau reveladora de tot plegat. Aleshores ens sembla trobar la veu de l’autor: 

    Sentia diverses vegades que estava arrencant una cosa valuosa de la narració de la Sonia. Se sentia com el responsable de les col·leccions en un museu de records aliens. 39% 

I, per entrar en aquest museu, ens posem les ales de somiar.

Ali Smith (2019)Tardor. Barcelona: Raig Verd/Llegir en català (Traducció de Dolors Udina) Ilustració de la coberta Núria Solsona i disseny de Tono Cristòfol. Introducció de Víctor García Tur

M'atrau la portada d'aire oriental amb la silueta vermella d'uns arbres. Girant pàgina, m’agrada el full negre amb un trau rodó que posa la lupa en un detall de branques fosques i el pròleg que amplifica el títol consagrant la primavera de l'hivern.

Era tot un repte substituir la coberta de l'edició anglesa que, com totes les de la tetralogia, està signada per David Hockney, que tan bé lliga amb l'ambient artístic que impregna la novel·la. Però la portada de Núria Solsona s'adapta com un guant a l'Elisabeth, la protagonista professora d'art, mentre que la de l'edició anglesa fa més per al seu amic Daniel i, potser, per a la mare. 

 La coberta que tinc entre mans és etèria i lleu amb la força de la flama encesa. De fet, com l'escriptura d’Ali Smith que diu molt amb poc i que està plena de ressons. És digne embolcall d'una novel.la artística i política, realista i experimental, enginyosa i universal. 

 El text comença amb una picada d'ullet a Dickens «Era el pitjor dels temps...» i continua barrejant art pop i surrealisme. 

Tan aviat em sembla que em trobo amb Odisseu despertant-se nu a la platja a punt de trobar Nausica, com en un bosc de Somni d'una nit d'estiu o de La mort i la primavera. 

 «Sí, amb una rotllana de noies a seu voltant, totes fent una dansa sinuosa que sembla grega... Això no està bé. La seva nuesa.» Pàg. 24. 

 «Però just quan l'home del fusell està a punt de disparar, la persona vestida d'arbre es transforma davant els ulls del fuseller en un arbre de debò, un arbre gegantí, un freixe daurat magnífic que agita al vent les seves fulles hipnotitzadores.» Pàg. 124. 

 La força de les imatges que es van trenant al llarg de l'escriptura xucla com la il·lustració de la coberta. 

La cara com una màscara de goma que sembla que s'empassi els qui ja no viuen plenament acaba amb una descripció de la sensació de vergonya magistral: 

 «L'Elisabeth estava avergonyida. És moria de vergonya. Era com si la sola idea de la vergonya hagués obert la boca i se l'hagués empassat sencera com la pell de goma de les persones velles.» Pàg. 59. 

 Destaquen les imatges artístiques, explicades amb paraules, que perduren i deixen testimoni de totes les èpoques que han estat temps millors i pitjors, moments on les dones han trencat sostres invisibles, moments en que una Europa unida i solidària potser era possible, moments de guerra i de revoltes, moments de pintures i de reivindicacions. 

 «Quan passa per davant de la casa que té les paraules GO i HOME encara escrites a la façana, veu que sota d'això algú ha afegit amb diversos color brillants: JA SOM A CASA, GRÀCIES, i hi ha pintat un arbre al costat i una filera de flors de vermell intens a sota.» Pàg. 134.

 Aquest visió porta la protagonista a pensar en un quadre i a reflexionar sobre el llenguatge dels colors: per a ella és un moment d’epifania. Així queden units l'art i la realitat del racisme: de gairell.

Pauline Boty, Amb amor a Jean-Paul Belmondo

Però la constel·lació de metàfores recurrent és la de la natura tardoral que fa de marc a les angoixes de la protagonista que va per la vida en el pitjor dels temps. Un temps en el qual les concertines creixen al costat del cerfull i els turistes prenen el sol a les platges on arriben sense vida o nusos els moderns odisseus. 

 Això sí, sempre ens quedaran, les paraules, l'art i la rosa: 

 «Els arbres deixen al descobert la seva estructura. L'aire fa olor de foc. Totes les ànimes han sortit a buscar el seu botí. Però hi ha roses, encara hi ha roses. A la humitat i el fred, en un matoll que sembla ja acabat, encara hi ha una rosa oberta. I quin color que té, mireu.» Pàg.233.

Forma i contingut dialoguen a l’edició de Raig Verd.