diumenge, 10 de març de 2013

Francesc Prat (2011), Escarabeu. Barcelona: Jardins de Samarcanda

Aquest llibre de l'antic company Francesc ha trigat a fer-me efecte. Ha calgut una segona lectura perquè m'identifiqués amb la seva placidesa fonda i mesurada. Ara, ha aconseguit que sentis moments d'absència com els que descriu Antoni Marí.


S'han ajuntat la teoria i la pràctica poètica, els llibres ja ho tenen això que s'encadenen com les cireres.

El mateix autor explica el títol del llibre:

L'escarabat neix cada any dels ous deixats dins l'excrement, surt de la putrefacció de la mort i torna a la vida, com el sol a cada albada. L'escarabeu simbolitza la transformació constant de l'existència en el seu equilibri entre la fosca i la llum... El recull de textos d'aquest llibre neix del que proclama aquest escarabat: la consciència de ser equilibri entre vida i mort. P. 58.

Com a exemple d'aquest equilibri que aconsegueix moments de plenitud, aquesta joia:

4

Puja la humitat fosca de la sorra i s'enfila per les costelles. La sensació d'infinit es bada enllà del vespre i el cel de la badia s'inunda...

Besos i mort, en un magníficat
etern, perpètuament, baden l'instant.

(Platja de la Barceloneta)