diumenge, 28 de maig de 2017

David Leavitt (2015), Los dos hoteles Francfort. Barcelona: Anagrama (Panorama de narrativas)

https://walkwithmemaps.wordpress.com/2013/03/27/mapas-que-estan-vivos/Afegeix la llegenda

“Lisboa es la punta del dedo de Europa. Y todo lo que Europa es y significa está condensado en esa punta. Demasiado. Es una cisterna llena a rebosar… y cada vez que un barco zarpa el nivel de agua baja un poco.” P. 109-110



Lisboa 1940: embalse de refugiados, laberinto de historias, ciénaga de vidas, punto de encuentro, puerta de huida o callejón sin salida.

Entre las tragedias vitales de la multitud que huye de la persecución y de la guerra, dos parejas de snobs, los Winter y los Freleng, parecen llevar una vida frívola mientras esperan embarcar en un barco hacia los Estados Unidos  en el que, como privilegiados súbditos, tienen plaza asegurada.

Pero esta aparente ligereza y camaradería en la que viven, esconde turbios secretos que no tardan en estallar. Entonces, el pantano de Lisboa y el ritmo moroso de aguas estancadas de la narración se precipita y los juegos de cartas con el que Julia hace interminables solitarios adquiere su verdadero sentido: hace tiempo que las cartas están echadas y no se puede huir de uno mismo.

Sólo Peter Winter, el narrador, parece encontrar un nuevo sentido a su vida a partir de un objeto que también le caracteriza: su coche. Los automóviles le han permitido ganarse la vida y, ahora, le proporcionan la excusa para dejarse de frivolidades, ser útil a la sociedad y a la vez encontrar un nuevo amor. Un golpe de suerte o una especie de “hada verde” intuitiva y certera.

Quizá el instinto mismo es una suerte de “hada verde”, cuyo sabor amargo atemperamos con excusas”. P. 120.

Naipes frente a automóvil, ficción frente a realidad, este es el dilema y el juego novelesco, tal como ocurre en las novelas policíacas que escriben los Freleng donde se mezcla ilusión y vida.

Las cartas, el automóvil y, también, la perrita Daisy actúan como símbolos que caracterizan a los personajes que acompañan.

Veámoslo:

Peter Winter nos dice de su amigo Edward: “Su voz era suave y dura al mismo tiempo, como el ruido de los neumáticos de un coche sobre la grava mojada”. P. 17.

Continúa comentando que Edward Freleng lo guía:

tirando de mí como podía tirar de un perro con correa” P. 27.


Una situación tensa, de las muchas que aparecen, es vista por el narrador como:

“...cuando tienes el coche parado ante un semáforo en una pendiente muy inclinada, y debes pisar el freno y simultáneamente meter la marcha. P. 198.

No se acaban aquí los símbolos.

Las dos parejas, huyendo de los nazis, han ido a parar a dos hoteles con el mismo nombre alemán. Se me antoja que el elemento fundamental que representa el juego de espejos dobles que se establece entre los Freleng y los Winter es la puerta giratoria.


https://actualidad.rt.com/sociedad/view/96005-video-torbellino-acuatico-muerte-breta%C3%B1a

Siempre me han encantado las puertas giratorias, el espejo y el remolino en ellas; cómo, cuando pasas a través de ellas, por espacio de un instante estás sellado, en un ataúd, secuestrado en el interior de una cuña de vidrio.” P. 29.

Así están los personajes: secuestrados en un remolino. Saldrán de él y cada uno seguirá un camino diferente. Menos la que se quedará en el ataúd.

Al final, nos queda un pequeño detalle que el autor tiene a bien decirnos que es falso: en 1940 no había pavos reales en el Castelo de Sao Jorge de Lisboa. Pero el escritor quiso que los hubiera, porque sin ellos no hubiera podido cerrar la narración con esta sinfonía de metáforas tras su ruptura con Edward:

Entonces el pavo real floreció todo entero (…) como si, de entre sus plumas blancas, brotara un millar de diminutas aves blancas, un millar de diminutas aves blancas que alzaban el vuelo hacia el cielo. Las palomas rezongaron, como acusando un dolor. Se levantó una brisa, contra la que la cola desplegada era como una vela…


http://www.bioenciclopedia.com/pavo-real/

Finalizó el espectáculo. Daisy dejó escapar una serie de ladridos que eran como un claxon. Las plumas se plegaron, como unas cartas magistralmente cerradas en abanico.”

Fin del affaire y fin del juego.

dimarts, 23 de maig de 2017

William Shakespeare (2017) Ricard III. Tarragona: Arola editors (Textos a part). Traducció de Joan Sellent. Llegir el teatre: Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt

Cada vegada que torno a un clàssic em parla de manera diferent i cada nova representació nés una lectura amplificada.

Vaig llegir Ricard III, per primera vegada, sortint de ladolescència amb ledició Obras Completas dAguilar, mentre seguia els diàlegs dels personatges a la representació que en feia Estudio 1” a  lúnica cadena de televisió daleshores: TVE.

I ara, molts anys després. Què mha dit a cau dorella Ricard III?

 https://ivangimenez.com/2015/06/27/mi-reino-por-un-leon-o-un-lobo-ricardo-iii-inspiro-a-ned-stark-y-tyrion-lannister/

Que la potència narrativa de la guerra i les intrigues entre els York i els Lancaster han portat molta cua, inclosa lexitosa saga Joc de trons, perquè  és un exemple perfecte que la vida és una ruleta o una roda de Fortuna on com més puges, de més alt et precipites.

Qui puja més amunt és qui mes rep
els cops del vent, i si trontolla i cau,
es fa miques. (P. 50)

També mha xiuxiuejat que Ricard —gos malèfic, porc espí avortat, aranya inflada, gripau maligne— és un pèrfid comediant que aprofita les seves dots dactor i de director escènic per enganyar i seduir. Ricard és un hipòcrita que coneix el seu poder i que xala ordint el guió perpetrat per la maldat del seu esperit deformat con el seu cos.

Ricard:

Vos sabeu tremolar, ruboritzar-vos,
empal·lidir, perdre lalè  a mitja paraula
i tornar a començar i tornar a parar,
com si estiguéssiu trastocat de pànic?

Buckingham

Oi tant:
sé imitar lactor tràgic més expert,
...
(P. 128)


Al final, els fantasmes prendran la paraula i actuaran davant del ja rei Ricard recordant la seva història. Seran el cor que dictarà sentència: Demà en plena batalla, pensa en mi. Els mots són el motor de la justícia poètica.


I la representació al TNC?

El meu Ricard és més dolent, la reina menys paròdia de reina de teatre, magradaria que els espectres tinguessin més veu i no macostumo que personatges tràgics es tractin de tu.



Ara bé, la interpretació de Lluís Homar i de Carme Elias momple de goig i la música és una insospitada delícia.




dilluns, 15 de maig de 2017

Pep Coll (2013), Dos taüts negres i dos de blancs. Barcelona: Proa



Llegeixo amb les ulleres metafòriques posades i, fins ara, he passat de puntetes sobre la germana bessona de la metàfora: la metonímia.

Davant daquest tros de novel·la no puc deixar de banda aquest recurs, perquè aquí la metonímia, seguint la bona tradició del realisme,  comença al títol i, al meu entendre, és pal de paller del text.

Mexplico.

La metàfora té moltes cares i funciona com una regla de tres basada amb la semblança. Així, les gotes de pluja sobre un vidre s'assemblen a pedres precioses que poden formar un collaret.


http://tempsdemetafora.blogspot.com.es/2013/05/metafores-visuals-3-chema-madoz.html

 
En canvi la metonímia, que també pot presentar-se de moltes formes, es construeix basant-se en la proximitat. Per això si volgués sintetitzar lestil d'aquest text diria: com a mostra, un botó.

Dos taüts negres i dos de blancs són el botó de mostra, el vestit de fusta que han hagut de fer abans dhora a la família assassinada per uns fills de Caín, a les muntanyes maleïdes on nien els voltors i els personatges donen fe dun món endogàmic.

Però no sacaba aquí. Aquests assassinats són una mostra , un botó, del que va ser lEspanya de Franco:

LAmetlla, Barcelona, el país sencer és ple dassassins de Carreu. I lo més fotut és que hàgim de conviure amb ells. 
(P. 291)

El procés dinvestigació i la justícia són també un símptoma de com va ser la dictadura i, fins i tot, lanomenada transició que va conformar lactual estat:

... el nou règim dEspanya es va empescar una bugaderia fantàstica que ho netejà tot de patac, sense que calgués treure de larmari ni una sola peça de roba. Una manera de fer net, eficaç, justa i sense precedents històrics en cap altre país del món, no shan estat de ponderar els savis.
(P. 268)

Em sembla sentir la veu subtilment sorneguera de l'autor.


Pep Coll a la Biblioteca de Can Manyer 11 de maig 2017

La ironia, cosina de les bessones amb les quals moltes vegades surt a passeig, no perdona ni la tasca descriure. 

El pastor poeta retoca els versos de Sindeu fill,  barceloní que no sap la diferència entre moltons i corders,  i que s'exclama:

Miri, senyor Mílio. Aquest moltons són meus i els trec a pasturar on em dóna la gana!
Però el senyor Mílio no callava tan fàcilment:
—Sap que pot fer? Tragui'ls del corral per portar-los a l'escorxador de la Pobla. —Va rumiar un moment i va destrossar-li els versos. —"Passen els moltons cap a l'escorxador. Així passaran també les nostres il·lusions."
(P. 32)


Potser hem de superar els drames rurals i  mantenir vives les llegendes que ens interpreten amb mites el nostre món.

"Ja n'hi havia hagut prou, a la literatura catalana, de drames rurals i de sots feréstecs. Potser massa i tot."
(P. 289)


 Però, al final, resulta que lescriptor, com els voltors, salimenta de carn morta:

Al capdavall, tu també has pujat aquí dalt a buscar carn morta, no és cert?. Potser sí, vaig admetre per seguir-li la broma. Però no com aquests voltors subvencionats de la reserva. A mi, la carnota no me la regala ningú.
(P. 422)

Pep Coll, mestre dels detalls, és un il·lustre i imprescindible voltor que compleix la missió daprofitar la proteïna de les històries i fer que continuï convertida en paraula viva o en perdurable pedra de moro . 

Orella o pedra de moro:
http://www.sellent.cat/Prehi.html


Com a mostra, un botó!