dimarts, 27 de juny de 2017

Davide Carnevali (2017), Actes obscens en espai públic (Maneres amenes d’esperar l’adveniment del messies) Tarragona: Arola editors. Llegir el teatre, Biblioteca de Can Manyer, Vilassar de Dalt



No sé si cal reactualitzar ni humanitzar les figures mítiques, com proposa Carnevali, però sí que sé és que no comparteixo el pressupost teòric segons el qual amb la representació mítica aquestes figures corren el risc de quedar reduïdes al pla literari, i així semblar llunyanes respecte a lesperit de la nostra època. P. 11.

La literatura i el seu pare el mite són intemporals i les desconstruccions, relectures i parodies em cansen si continuen aferrades a pressupostos avantguardistes que repeteixen esquemes prou explorats  al segle XX.

Dit això, mendinso en aquesta paràbola de paràboles a la recerca del messies.

Tota paràbola és una analogia continuada, una cadena de metàfores que, com bé diu lautor, han de resultar fàcilment comprensibles al receptor. P. 12. Dacord, les paràboles són una eina didàctica molt útil i, per aquesta raó, són tan utilitzades als Evangelis. Aquí aquest didactisme sesvaeix i cal lexegesi del pròleg i lepíleg per aclarir la cosa.

Així, lactivitat a què són cridats els servents, i el risc a què són convidats a córrer no shaurien dentendre en sentit literal, sinó com a metàfora de lactivitat intel·lectual, crítica i, en conclusió, revolucionària. P. 129.

Anem a pams. Aleshores ¿puc entendre que el sopar final preparat per la serventa és com una missa intel·lectual i revolucionària on tots som convidats a compartir el pa i el vi i, després, vinga la festa fins a perdre el do de la paraula?

Em consolo gaudint dalgunes imatges corprenedores:

...i llegiré damunt daquella llengua totes les paraules damor
que no has dit mai a la teva mare
per agrair-li dhaver-te dut al món. P. 94.

I fragments com la Parábola de les vergeson ressonen els ritmes i la iconografia del Cantar dels Cantars:

El meu promès sobresurt
entre deu mil.
El seu cap és dor fi,
els seus rínxols, que pengen
com flors de datilera,
són més negres que els corbs. P. 49.

O com aquest ,sobre la funció del teatre:

No àngel, els meu germans no van al teatre. Però si un mort va a trobar-los, si que es convertiran. I lÀngel li digué: Si no van al teatre, ni que ressusciti algú dentre els morts no es convenceran.P. 101.

Acabo, doncs, coincidint amb Carnevali que sense el teatre, i la literatura, no hi ha salvació ni revolució possible.