dimecres, 21 de març de 2018

Martí Domínguez (2017), L’assasí que estimava els llibres. Barcelona: Proa



L’assassí que estimava els llibres és una novel.la atípica, un “complicat encreuat” literari farcit d’ ironia amb trets costumistes i de roman a clef. És una obra intel·ligentment divertida, no freqüent en el panorama literari actual. 

Com trobem sovint a les novel.les detectivesques els personatges són comparats a animals diversos, però aquí no només apareixen imatges clàssiques com la de la “gata rabiosa” sinó que hi trobem joies:

El inefable negociant Eugeni Garín entra a casa amb el “crit ornitològic” d’ “Ave”, les llàgrimes corren per les galtes de Carolina com “una corrua de formigues albines” i el marginat intel·lectual progre Gregori Cantallops s’està difuminant com “un peix quan cau lentament dins una fosa marina i va perdent pigmentació.” P. 32-33.

Parlant de peixos, trobem un símbol que es repeteix com a leitmotiv humorístic seguint la beta a l’afició de pescar de Xeniet, fill del prohom Garín que mereix que m’hi aturi.

En el mateix moment que “pesquen” el noi en un bon embolic amorós, el Garín junior pesca un gran llobarro. No només això, sinó que l’escenari vora el mar és una paròdia de l’escenografia romàntica que reflecteix l’estat d’ànim dels personatges, allò que Gabriel Ferrater anomenava “el correlat objectiu” seguint T.S. Eliot. Qui se’n recorda ara d’això? Quatre amants de la teoria literària que ens estem quedant pàl·lids com en Cantallops. 

Però a mi em fa gràcia imaginar-me el beneit de Xeniet, a qui va gran l’escenari romàntic, tractat com si fos el passejant davant el mar de la pintura més cèlebre i ja convertida en tòpic de Fiederich.


“Allí, fent equilibris sobre una roca relliscadissa, valorava la seua situació. En aquells esculls de l’espigó, amb les ones braves colpejant les roques algoses, poblades de pagellides i caragols, i de crancs peluts i lluents, trobava la pau interior. De vegades, era l’única pescador, i des de la punta llançava l’esquer a l’horitzó, en una imatge de rerefons romàntics, que ben bé podria haver pintat Fiedrich.” P. 101.

 La línia metafòrica dels peixos és més llarga, així la mare preocupada pel fill que no troba al seu entendre la parella adequada no pot suportar els monstres marins que pesca Xeniet :“com si aquelles bèsties foren una mena de materialització vivent del grau de pertorbació mental del fill.” P. 127.

 Si el xiquet es tira a la pesca, la família pagesa de la seva última xicota està arrelada a la terra i la relació de la parella està justificada com un empelt que pot ser oportú: cal pescar al pescador. 

No són els únics que senten la crida de la terra, el comissari Tena, també, i aquesta serà la seva perdició. Seduït per un personatge, que sembla sortit d’un oli de Monet, aconseguirà saber qui hi ha al darrere d’aquest joc de pistes amb llibres justament allí on passa més bones estones, en el tros de terra que conrea amb afició.

“Aquelles menudències agràries eren un bàlsam per a l’esperit torturat de l’inspector. Les pluges de la tardor havien esllavissat un dels marges de pedra seca, i es disposava a dedicar-li un temps (...) va mirar el marge solsit i, tanmateix, per unes pluges, tampoc massa fortes, s’havia esfondrat d’una manera inesperada...” P. 169-172.

Encara que ja se sap: “Res és el que pareix.”

L’autor utilitza molt bé els llibres, títols i continguts significatius,  com a “ganxos” per anar tirant de la troca de la trama i, alhora, aprofita la tradició literària per anar-hi jugant tal com el narrador diu que fa Quim Monzó:

“De la mateixa manera que el passejant per un prat arrossega després del seu pas tot tipus de llavors a la roba, també el que passeja per qualsevol text literari es veu sotmès a un procés de captació, sovint tan parasitari com el millor ganxo vegetal conegut.” P. 242.





I rere tota la conya, una crítica dels costums socials a la manera de Larra: la mort de la intel·lectualitat, la decadència de la Universitat,  el menyspreu de tot allò que s’ignora, la conxorxa dels necis, la pèrdua dels valors de la Il•lustració. En fi, la desaparició d’aquells que com Joan Francesc Escrivà pensem que: l’únic motor del veritable progrés és el conreu de la cultura i que encara tenim el plaer de llegir per gust obres com aquesta.