dijous, 5 d’abril de 2018

Gabriel Calderón (2017) Que rebentin els actors. Tarragona: Arola Editors




No he pogut païr questa obra, segur que no n’hi ha prou en llegir-la i cal anar al teatre, però no hi aniré, perquè no he aconseguit sintonitzar amb el text.

Ja sé que el títol i el final estan inspirats en unes paraules de l’admirat José Múgica que va ser digne president de l’Uruguay, però no em puc empassar que aquells que gosen indagar en el passat hagin d’acabar rebentats per la gosadia, com acaben els actors-titelles de Gabriel Calderón. Tampoc crec que això fos el que desitgés expressar el president Múgica.

No entro en el joc de tirar enrere i endavant en la línia temporal, ni en el recurs de la màquina del temps que tinc avorrida i ja no suporto ni com a símbol.  No entenc que dient t’estimo s’arregli o es deixi d’arreglar res i la discussió al respecte em sembla cursi... Frases com “És el dolor el que dóna sentit a la vida” o  “L’única felicitat possible és la que travessa els camps de dolor” m’empalagan.

                         https://www.youtube.com/watch?v=ywUdSN_8GXA

L’única cosa que comparteixo és: “La meva memòria és una pedra que es va convertint en sorra.” Exacte. Per això hi ha la literatura: per lluitar contra l’oblit.

Ara, si hem d’acabar rebentats; tot plegat, és molt soroll per a no res.




Ep! Si llegiu aquesta edició, hi ha una errada en el nom dels personatges del pare i de l’avi, que causa confusió.