Fets
tan cruels que semblen impossibles, paraules que evoquen mons, detalls que
retraten una època, escenes que superen el costumisme i imatges que ens
il·luminen.
Això
i més trobarem en aquesta novel·la, impressionant tros de vida que es resisteix
a caure en l’oblit.
Veiem-ho
amb calma.
Els
fets inaudits són els que van convertir, just després de la guerra civil, les
masies del Maestrat en un infern on la repressió franquista i els últims
estentors dels maquis provocaven tortures, empresonaments i morts. L’autor ha
explicat com la troballa d’un màuser i unes baionetes enterrades en una masia
de la zona el va esperonar a investigar-ne el motiu i la crítica ha parlat molt
i bé de la importància de divulgar els fets i de l’encert de que fossin narrats
des de la perspectiva d’un nen, que ja ha crescut, però que conserva el record
de com anava traient l’entrellat d’aquell obscur món que l’envoltava.
Per cert,
què bo el tractament del temps: rodó com una magrana!
No en
diré res més.
Només m’aturaré a parlar, com correspon a aquestes pàgines, d’allò que s’anomena
estil i que per a mi és literatura encarnada, perquè no té raó de ser si no s’arrela en el sentit del text.
Hi ha
paraules i frases fetes que evoquen mons com ravera, poqueta nit o quan pixin les gallines. Aquest lèxic
s’ha de preservar com la natura. Don Arcadi, el mestre, alliçona en aquest
sentit:
“—La
llengua és com un ésser viu. I també cal estudiar-la. Cal salvar les paraules,
perquè no desapareguin...” P. 317.
El
mestre no s’atura aquí, s’ha de saber el nom de les coses perquè això comporta
comprendre la realitat:
“Els
noms posats per Linné tenien de bo que t’obligaven a fixar-te bé en allò que
caracteritzava cada espècie, i a descobrir la gran varietat de formes que hi
ha. (...) Saber el nom també permetia establir una mena de proximitat amb el
que era viu, i una sensibilitat per aquestes formes de vida. Era saber veure.”
P. 263,
Acabat
de llegir aquest fragment vaig apuntar al marge del llibre: Potser narrar és
saber o intentar comprendre.
Me
n’estic anant del fil que m’he marcat. Continuem.
Hi ha
detalls que retraten una època i per a mi l’hàbit de Sant Josep de la Muntanya
que es vestia en compliment d’una prometença i que porta durant un any el
protagonista, n’és un. Recordo la barreja de respecte i vergonya que em
provocava veure dones i nens portant aquest vestit talar.
Ara
sé que era expressió no només de fanatisme religiós, sinó de la por i de la
falta de recursos materials i intel·lectuals per sobreviure. Només quedava aquest
refugi.
Alguna
cosa semblant passa amb escenes que van més enllà de l’apunt pintoresc com
poden ser la matança del porc o la festa de Sant Antoni. Aquests rituals són
també carn i sang de l’habitat natural on ens trobem.
Els
animals eren companys de feina i, alhora, font d’alimentació. Lligaven a la
masia més que la terra i marcaven els horaris, sobretot de les dones, que
s’encarregaven d’alimentar-los i munyir-los si era el cas. Així, s’entén que la
celebració de Sant Antoni:
“tenia
alguna cosa d’ancestral, amb la benedicció de tots aquells animals, i amb els
bons desigs perquè l’any siga pròsper i ple de salut, per a tu i els teus
animals.” P. 112.
Anem
a la traca final: les imatges que sovint es converteixen en analogies il·luminen
el relat.
N’hi
ha per triar i remenar, començant pel mateix títol i sots títols que ens
anticipen que el ritme de la natura marca la narració com marca la vida.
Com a
mostra de les descripcions com pintures de cada estació de l’any escullo la de
l’estiu, temps de sega, aquí terrible, quan la bellesa del paisatge és més
emotiva:
 |
indflower.info/es/garden-flowers/monkshood-49
|
“A
la tornada del barranc dels Teixos vàrem descobrir un acònit banc, en plena
floració, acompanyat d’un gran rodal de peònies, de pètals, vermells i
esponjosos com de roses. Al fons s’alçava el cimal orgullós de la muntanya, que
senyorejava entre tots els altres, tocat per la llum de la vesprada, amb una
encarnació malva i ataronjada. Des d’aquell dia vaig veure el Pic d’una manera
distinta, no com una massa geològica esquerpa i estèril, de garrotxes
inaccessibles o de mala petja, sinó com un individualitat única i singular, de
la qual podíem sentir-nos orgullosos. I vaig començar a estimar aquella
muntanya...” P. 326.
L’ensenyament
de Don Arcadi, fent bo el seu nom, ha arrelat. El noiet dels Solsona s’ha
distanciat de la mirada de masover i ha aprés a veure el Pic, els fòssils, les
pintures rupestres i la vida. Aviat
comprendrà que “tot està relacionat amb tot ”i que lluitem per la
supervivència:
“Aquest
és el motor de l’evolució: no pots parar mai si no vols desaparèixer. Els més
aptes sobreviuen, els altres s’extingeixen. Però el que fa que uns sobrevisquin
i els altres no ningú ho sap amb certesa. La sort, o la mala sort, perquè
aquesta també hi és, a la natura.” P. 253.
No va
tenir sort la família Solsona, el saüquer que dona nom a la masia no els
ha pogut lliurat de serps verinoses com el capità Mata o el Ferroviari.
Des
del principi la pruna rosa que deixa els dits sanguinolents del maquis i les
gavinetades de sol actuen com a premonicions de la tragèdia que sabrem al
final.
La
coda és de la necessària tradició il·lustrada:
“L’única
manera de recuperar la pau i la concòrdia entre els homes és mitjançant la
cultura. Pas a pas, sumant, incorporant noves veus, animant al diàleg.” P. 323.
És l’única
manera de caure en mans de la por que ho empudega tot “com la pols dels pins”.
Aquesta
és l’escletxa de llum amb que acaba aquesta gran novel·la de cor vermell com
una magrana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada