dimarts, 10 d’abril de 2018

Martí Domínguez (2015), La sega. Barcelona: Proa






Fets tan cruels que semblen impossibles, paraules que evoquen mons, detalls que retraten una època, escenes que superen el costumisme i imatges que ens il·luminen.

Això i més trobarem en aquesta novel·la, impressionant tros de vida que es resisteix a caure en l’oblit.

Veiem-ho amb calma.

Els fets inaudits són els que van convertir, just després de la guerra civil, les masies del Maestrat en un infern on la repressió franquista i els últims estentors dels maquis provocaven tortures, empresonaments i morts. L’autor ha explicat com la troballa d’un màuser i unes baionetes enterrades en una masia de la zona el va esperonar a investigar-ne el motiu i la crítica ha parlat molt i bé de la importància de divulgar els fets i de l’encert de que fossin narrats des de la perspectiva d’un nen, que ja ha crescut, però que conserva el record de com anava traient l’entrellat d’aquell obscur món que l’envoltava. 

Per cert, què bo el tractament del temps: rodó com una magrana!
No en diré res més.


Només m’aturaré a parlar, com correspon a aquestes pàgines, d’allò que s’anomena estil i que per a mi és literatura encarnada, perquè no té raó de ser  si no s’arrela en el sentit del text.

Hi ha paraules i frases fetes que evoquen mons com ravera, poqueta nit o quan pixin les gallines. Aquest lèxic s’ha de preservar com la natura. Don Arcadi, el mestre, alliçona en aquest sentit:

“—La llengua és com un ésser viu. I també cal estudiar-la. Cal salvar les paraules, perquè no desapareguin...” P. 317.

El mestre no s’atura aquí, s’ha de saber el nom de les coses perquè això comporta comprendre la realitat:

“Els noms posats per Linné tenien de bo que t’obligaven a fixar-te bé en allò que caracteritzava cada espècie, i a descobrir la gran varietat de formes que hi ha. (...) Saber el nom també permetia establir una mena de proximitat amb el que era viu, i una sensibilitat per aquestes formes de vida. Era saber veure.” P. 263,

Acabat de llegir aquest fragment vaig apuntar al marge del llibre: Potser narrar és saber o intentar comprendre.

Me n’estic anant del fil que m’he marcat. Continuem.

Hi ha detalls que retraten una època i per a mi l’hàbit de Sant Josep de la Muntanya que es vestia en compliment d’una prometença i que porta durant un any el protagonista, n’és un. Recordo la barreja de respecte i vergonya que em provocava veure dones i nens portant aquest vestit talar.

Ara sé que era expressió no només de fanatisme religiós, sinó de la por i de la falta de recursos materials i intel·lectuals per sobreviure. Només quedava aquest refugi.

Alguna cosa semblant passa amb escenes que van més enllà de l’apunt pintoresc com poden ser la matança del porc o la festa de Sant Antoni. Aquests rituals són també carn i sang de l’habitat natural on ens trobem.

Els animals eren companys de feina i, alhora, font d’alimentació. Lligaven a la masia més que la terra i marcaven els horaris, sobretot de les dones, que s’encarregaven d’alimentar-los i munyir-los si era el cas. Així, s’entén que la celebració de Sant Antoni:

“tenia alguna cosa d’ancestral, amb la benedicció de tots aquells animals, i amb els bons desigs perquè l’any siga pròsper i ple de salut, per a tu i els teus animals.” P. 112.

Anem a la traca final: les imatges que sovint es converteixen en analogies il·luminen el relat.

N’hi ha per triar i remenar, començant pel mateix títol i sots títols que ens anticipen que el ritme de la natura marca la narració com marca la vida.

Com a mostra de les descripcions com pintures de cada estació de l’any escullo la de l’estiu, temps de sega, aquí terrible, quan la bellesa del paisatge és més emotiva:



indflower.info/es/garden-flowers/monkshood-49

“A la tornada del barranc dels Teixos vàrem descobrir un acònit banc, en plena floració, acompanyat d’un gran rodal de peònies, de pètals, vermells i esponjosos com de roses. Al fons s’alçava el cimal orgullós de la muntanya, que senyorejava entre tots els altres, tocat per la llum de la vesprada, amb una encarnació malva i ataronjada. Des d’aquell dia vaig veure el Pic d’una manera distinta, no com una massa geològica esquerpa i estèril, de garrotxes inaccessibles o de mala petja, sinó com un individualitat única i singular, de la qual podíem sentir-nos orgullosos. I vaig començar a estimar aquella muntanya...” P. 326.

L’ensenyament de Don Arcadi, fent bo el seu nom, ha arrelat. El noiet dels Solsona s’ha distanciat de la mirada de masover i ha aprés a veure el Pic, els fòssils, les pintures rupestres i la vida.  Aviat comprendrà que “tot està relacionat amb tot ”i que lluitem per la supervivència:

“Aquest és el motor de l’evolució: no pots parar mai si no vols desaparèixer. Els més aptes sobreviuen, els altres s’extingeixen. Però el que fa que uns sobrevisquin i els altres no ningú ho sap amb certesa. La sort, o la mala sort, perquè aquesta també hi és, a la natura.” P. 253.


No va tenir sort la família Solsona, el saüquer que dona nom a la masia no els ha pogut lliurat de serps verinoses com el capità Mata o el Ferroviari.

Des del principi la pruna rosa que deixa els dits sanguinolents del maquis i les gavinetades de sol actuen com a premonicions de la tragèdia que sabrem al final.

La coda és de la necessària tradició il·lustrada:

“L’única manera de recuperar la pau i la concòrdia entre els homes és mitjançant la cultura. Pas a pas, sumant, incorporant noves veus, animant al diàleg.” P. 323.

És l’única manera de caure en mans de la por que ho empudega tot “com la pols dels pins”.

Aquesta és l’escletxa de llum amb que acaba aquesta gran novel·la de cor vermell com una magrana.