Un nen busca desesperadament la mare per casa i pel taller de guants familiar. És un travelling que no només compleix una funció dinàmica i d'intriga, sinó que té el poder de transportar-nos a mitjans del segle XVI i de fer-nos experimentar les sensacions i sentiments del protagonista:
«El Hamnet allarga un dit i toca la pell de cabra. És inexplicablement suau, com la carícia d'una alga de riu a les cames quan es banya els dies de calor. La pell es gronxa suaument, les potes esteses, tibants, com si volés, com un ocell o un gul.» (P.17)
El nen no troba ningú que l’ajudi i aquests moments quedaran «dins el cor de la mare la resta de la seva vida.»
Qui llegeix sap que la germana ha caigut malalta, però haurà d’esperar ben bé un terç de la novel·la per saber-ne més, perquè la narració tira enrere i ens explica la vida anterior del futur escriptor que «havia atret sempre la ira i la frustració del seu pare, com una ferradura a un imant. (P. 40). També coneixem millor l’Agnès, la falconera que es convertirà en la dona del mai anomenat Shakespeare, la que coneix l’esperit del bosc i els secrets de les plantes, la que intueix el patiment que hi ha darrere dels guants elegants de la casa dels sogres, la que farà possible que el seu home s’alliberi de la carcassa que l’oprimeix «com la cera que regalima per una espelma encesa i revela l’home que hi ha a dins.» (P. 146)
L'Agnès entén que el marit ha de fugir de casa, ha de fer la seva escrivint lluny d’ella.
La informació ens arriba en comptagotes i just en el moment precís: fa de bon esperar perquè el camí, com en totes les obres de la O’Farrell, està ple de sorpreses i d’imatges precioses, com la del cos prenyat de l’Agnès vist pel seu marit:
«Com una dona que s’hagués empassat la lluna.»
O la sensació d’estar a punt de parir:
«...ha sentit l’olor de moneda rovellada de cada nou naixement.»
O la de tancar els ulls de fill que acaba de morir:
«Les parpelles són d’un delicat gris purpuri, com els pètals de les primeres flors de primavera (...) que calents i relliscosos que s’havia notat els dits, quina tasca tan impracticable, com li havia costat posar-los –tremolosos i humits– sobre aquelles parpelles, tan estimades, tan conegudes que si algú li donés un carbonet podria dibuixar-les de memòria.» (P. 255)
El dol per la mort del fill potser acabi amb la vida en comú de la parella que, separats per la distància física, només poden convergir gràcies al sortilegi de la literatura.
Em voldria convertir en l’Agnès i veure la representació de Hamlet, m'agradaria allargar «una mà com si volgués donar-los les gràcies, com si volgués tocar l’aire que els envolta a tots tres, com si volgués travessar la frontera que hi ha entre públic i actors, entre vida real i teatre.» (P. 353)
Maggie O'Farrell ho ha tornat a fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada