Mercè Ibarz (2020), Trilogia de la terra. Barcelona: Llibres Anagrama

Després de disset anys de no viure-hi, Mercè Ibarz  contempla el seu poble des de la distància que li cal.  

M’agrada la distància. El gust de la panoràmica em deu venir d’aquest racó del mon, de la carretera sobre el riu, del mirador del castell de Saidí sobre l’horta i de la talaia de les serres pelades sobre el secà transformat en regadiu... (Pàg. 41) 

Però, també vol «mirar i contar de prop», perquè sap que escriure comença mirant d’una altra manera. 

Si la seguim, intuirem l’ànima de la terra de frontera de la Catalunya nova que recorda el passat àrab en els noms i en l’aigua que la fa fèrtil. Sabrem què va comportar la industrialització del camp i la conseqüent desaparició de la pagesia tradicional petita o mitjana propietària de les terres que treballaven. Coneixerem de forma propera, per això més emotiva sense deixar de ser rigorosa, els canvis que han permès que ella estudiés i es salvés de quedar xuclada pel treball anònim de les dones de camp de manera semblant a com em vaig salvar jo. 

La narradora va fent camí i conduir la inspira. Quan deixa d’ocupar la ment que està distreta amb l’automatisme de la conducció té l’epifania que la porta d’aquest mirar d’a prop a la generalització:

 ..vaig poder veure la panoràmica més general: superproducció d’aliments, aliments que es malmeten metre a la ciutat es paguen cars i, pitjor encara, metre a tants llocs del món la pobresa extrema i la gana creixen al galop. La guerra dels aliments està matant més gent que totes les guerres del segle, i aquest un segle assassí. (Pàg. 67) 

La segona part de la trilogia deixa la primera persona com si també volgués agafar una perspectiva més amplia: ho aconsegueix. Seguint la història de la Irene, que porta un paisatge estampat a la cara, ens farà un retrat, en podríem dir antropològic, del món de la terra retirada on encara hi ha gent que se sent part de la terra que conrea. 

El vell pensa en ell mateix en un llenguatge quasi secret, molt antic. Una forma de viure’s que no distingeix entre la naturalesa el llinatge humà, a la manera com algú podria pensar que ho fan els arbres i els sembrats. (Pàg. 106) 

L’alzina, les patates, els fruiters empeltats i la palmera de blat parlen i l’escriptura de Mercè Ibarz se’n fa ressò: ens els fem nostres. 

Al davant tenia el Plantiu: el llibre de terra, la terra en forma de llibre obert. (Pàg. 185) 

La boira fa mirar cap endins a les persones. «La naturalesa», es digué abans d’entrar a casa dels pares, «¿també necessita la introspecció?» (Pàg. 134) 

Transcriure el batec de la terra, aquesta és la labor afortunadament inacabada de Mercè Ibarz amb la qual m’identifico: 

La mateixa arrel: llaurar, del llatí laborare, laborar, treballar; la mateixa espera: solcar, plantar, regar i adobar, podar, protegir, donar forma. Llaurar, escriure. Preparar la terra, la pàgina, els fulls, treballar. (Pàg. 296) 

L’autora ha conreat amb paciència i cura, no ha tingut pressa, no ha buscat el rendiment econòmic ni la fama; però no vol que la vida agrícola sigui considerada un pus de la història i ha deixat constància de la dignitat dels guardians de la terra. 

Acabo el llibre amb la sensació exultant d’haver llegit una elegia i amb el convenciment que l’escriptura redescobreix els camins que tornen al lloc on vas néixer i als ravals esgarriats pel món.