TOTES LES ENTRADES

dimecres, 29 de març del 2017

Clara Peeters (1594-1657)

Autoretrat
Clara Peeters, una flamenca de principis del segle XVII, amb una pintura"hiperrealista" va aconseguir plasmar a la perfecció i amb gran bellesa el que es portaven a la boca els ciutadants benestants d'Amberes o de La Haya.



Filla de pintor i, més tard també dona d'un artista, va aconseguir alguna cosa més que una tècnica depurada i deixar constància de la dieta dels flamencs.



La disposició de les peces, la llum, la riquesa dels detalls, les textures brillants, sedoses, lleugeres o pesades fan de la seva obra una finestra a una manera d'entendre la vida i l'art.



Sabem que ella és l'autora perquè signa les seves obres i, a més a més, de maneres molt diverses:
fent apareixer el seu reflex en un objecte fent palés el gran tema del barroc i dels nostres dies: el de l'engany als ulls.



Amb el seu nom en un angle.



Deixant un ganivet que podria ser un regal pel seu matrimoni, amb el seu nom gravat al cantó.



Natures mortes que ens parlen de com fuig el temps i que recorden les fotografies de Toni Catany, fetes gairebé 400 anys després, sobretot quan hi apareixen conxes i altres objectes que no són menjar, sinó que animen l'escenografia d'interior, aquestes finestres que miren endins de la casa i projecten una llum subtil sobre les composicions amb els clarobscurs matisats.

Pintura de Clara Peeters

Fotografia de Toni Catany

Pintura de Clara Peeters


Fotografia de Toni Catany

Aquestes taules parades o aquests aliments a punt de ser preparats disposats artisticament són alhora un cant a la vida i una advertència a la caducitat de l'existència ja que ens recorden que ens convertirem en pols i que vanitas vanitatum, et omnia vanitas.




I també, que els ulls ens poden enganyar i que hi ha moltes coses amagades.



              L'exposició de El Museo del Prado va ser tot un descobriment. Aquí en teniu un tast.





dijous, 23 de març del 2017

David Safier (2015), Más maldito Karma. Barcelona: Seix Barral (Biblioteca Formentor)



Segunda parte del exitoso Más maldito karma.

Me lo regaló una buena amiga con la sana intención de que me diera la risa. Lo siento, pero no ha conseguido hacerme reír.

Desde luego, algunos días te sientes como si estuvieras reencarnada en una hormiga o en un caracol y, claro, la perspectiva de la reencarnación en sucesivos animales puede ser una buena óptica para realizar una aguda crítica social.

Como la que se pone en boca de Einstein:

“Lo que significa que el mayor avance de las últimas décadas es un teléfono portátil con el que se puede ver pornografía, ¿es eso?”


De todas formas, salvo excepciones, estas reencarnaciones están tratadas como una segunda oportunidad para enmendar errores, reencontrarse con los muertos y tal.

Entonces la narración pasa a ser una especie de parodia de manual de autoayuda que no me ha parecido cómico, sino tópico.

No le veo la gracia a comparaciones como:

“Delgado y con gafas, era el único de los tres que no parecía de tan mal café como un salafista en un concierto de Miles Cyrus.”

Será que mi sentido del humor va por otros caminos.

La única metáfora que me ha interesado es la de “familia patchwork” que se aplica a familias reagrupadas o construidas con fragmentos de otras y que cierra el libro.  




dijous, 16 de març del 2017

Sebastià Alzamora (2012), Crim de sang. Barcelona: Proa. Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt


La guerra és un sospir enorme i devastador exhalat des del fons de l’ànima tant per les víctimes com pels botxins.Aquestes pàgines en donen fe.

La guerra és caldo de cultiu de vampirs, gòlems i monstres amb set de sang de tots els bàndols. Aquest escrit ho certifica.

Lhorror i els monstres shan apoderat de la ciutat  i la fúria, lodi i la ràbia han contaminat els esperitsAquí trobem els detalls.

La visió de la Barcelona malferida està rotundament aconseguida i des del Convent de les caputxines de Sarrià fins a la pensió del carrer Ferran, la ciutat comtal és fantasmal. Els escenaris   dinterior són palpables i vius,  com el silenci precursor de la tragèdia de la reunió entre els maristes i els de la FAI: com si cadascun dels assistents estigués tancat dins una campana de vidre.

Sovint, les imatges aconsegueixen captar el sentiment més íntim, com quan el germà Darder ha perdut la fe i sent que se li havia fos dins lànima, com un tou de neu damunt les llambordes




En canvi, largument no ha aconseguit atrapar-me i ni el caball-frankenstein ni el final atapeït de cadàvers mhan impressionat. 

Només minteressa descobrir el vampir que escriu.

Visca la metàfora-paradoxa!

Visca el novel·lista amb ànima de poeta, encara que sigui un vampir!


dijous, 2 de març del 2017

Mercè Rodoreda (2017) La senyora Florentina i el seu amor Homer. Tarragona: Arola editors. Teatre Nacional de Catalunya febrer 2017. Biblioteca de Can Manyer a Vilassar de Dalt: Llegir el teatre


El director Sergi Belbel amb els protagonistes Toni Sevilla i Mercè Sampietro

Imagino un principal amb jardí a una casa de veïns de Sant Gervasi, quan el barri era a les afores de Barcelona.

Intueixo les mateixes relacions entre veïnes que al carrer Hospital de la meva infantesa quan Barcelona vivia desquena al mar.

Evoco uns personatges petits comerciants i menestrals amb pors petit burgeses i amb una certa curiositat artística i cultural.

Veig la Florentina quan era un pom de flors, com ara és lencantada i encantadora Zerafina, un bon àngel seràfic que necessita un àngel de la guarda.

Crec que la Zoila no vol ser desgraciada i sinventa barrets amb flors i coloms. Potser la millor manera dairejar la ment sigui tenir el cap ple de pardals.

L'escena del barret que en aquesta representació, llàstima, no porta cap colom

Xalo quan la Júlia sescapa al pis de la Florentina a fer-la petar, també, quan a la Perpètua li toca la loteria i es converteix en una inversora en bens immobles ben arrelats.

I, com no, aplaudeixo al final de lobra perquè el significat de la paraula sororitat, que encara no apareix al diccionari de lIEC es fa palès i viu sigui a Sant Gervasi, al Raval o a un idealitzat bosc de la Patagònia .


https://krismeiconversaconmigo.blogspot.com.es/2014/01/sororidad-solidaridad-femenina.html