lavanguardia.com/cultura/20200708/482164609282/julia-guillamon-les-cuques-libro-del-dia.html |
dimarts, 15 de desembre del 2020
Julià Guillamon (2020) Les cuques. Barcelona: Anagrama (Edició en format digital)
divendres, 11 de desembre del 2020
Ali Smith (2019)Tardor. Barcelona: Raig Verd/Llegir en català (Traducció de Dolors Udina) Ilustració de la coberta Núria Solsona i disseny de Tono Cristòfol. Introducció de Víctor García Tur
Pauline Boty, Amb amor a Jean-Paul Belmondo |
dilluns, 30 de novembre del 2020
Irene Solà (2018), Els dics. Barcelona: L’altra editorial (ebook)
dimarts, 10 de novembre del 2020
Irene Vallejo (2019), El infinito en un junco. Madrid: Siruela
Irene Vallejo (2020) L’infinit dins d’un jonc. Barcelona: Columna
dilluns, 26 d’octubre del 2020
Emili Salut (2017) Vivers de revolucionaris. Apunts històrics del districte cinquè. Barcelona: El Lokal ( Històries del Raval) 1a edició 1938
llegirencasdincendi.cat/2018/03/viver-de-revolucionaris-demili-salut/ |
www.iefc.cat |
dimecres, 21 d’octubre del 2020
Pere Martí i Bertran (2020), Taroda. Haikus de las cuatro estaciones. Vilafranca del Penedès: Ediciones Andana. Ilustraciones: Imma Sancho Gallego
Fotografía de María Jesús Casado |
Es bonito ver nacer un libro. Saber que se está gestando en la mente de quien lo escribe y que va tomando forma.
Es un reto leerlo antes de que pase por la imprenta: resolver dudas, hacer sugerencias, vivir una traducción, valorar cada variante, comentar la dedicatoria y escribir un prólogo.
Es un placer ver el libro por primera vez: la cubierta elegante con unos tejados que tienen un aire de pagoda y los caracteres venecianos arraigados en la página en blanco. Al abrirlo huele a limpio. Es agradable el tacto consistente del papel que cruje al pasar las hojas. Satisface detener la mirada en las ilustraciones sugeridoras y en las hileras de palabras y párrafos regulares como campos sembrados que esperan a que recojamos sus frutos.
Ver nacer un libro es apasionante y lo es más si coincide con la reclusión de una pandemia como el libro de haikus de Pere Martí que lleva el nombre del pueblo de la buena amiga Chus que, ahora, también es el suyo: Taroda.
Con el escritor y Pere Danès que ha colaborado en la traducción, hemos revivido nuestro paso por la Facultad de Letras de la Universidad Autónoma de Barcelona i, en la juventud de la vejez, hemos discutido y disfrutado como cuando éramos estudiantes y preparábamos un trabajo conjunto. Recordaremos esta primavera del 2020 en la que la tarea de escoger palabras nos hacia libres de todo confinamiento.
Es un honor colaborar escribiendo uno de los prólogos desde Catalunya, junto con César Millán que apadrina la obra desde Castilla.
Es bonito ver nacer un libro y, también, acompañarlo en su camino hacia los lectores que poco a poco se apropiarán de la obra que cada vez será menos de quien la alumbró y más de todos aquellos que se la hagan suya porque les habla al corazón y a los sentidos a la vez y porque les comunica algo que llevaban dentro sin saberlo.
Todos asistimos al paso de las estaciones y sabemos del flujo cambiante del ciclo del año, pero es necesario volver a la rueda del tiempo para encontrar el alma de nuestra Taroda particular donde también estalla la primavera con vital ligereza:
¡Volad airosos,
caballitos del diablo,
que el agua es clara!
Donde el verano se vive en plenitud:
Sol en el cénit,
reinas en todo el cielo:
huyen las sombras.
Y el otoño vacía los campos y los pueblos rurales.
Árbol caído,
en el pueblo desierto,
Nadie te troza.
Por fin, el invierno nos hiela el corazón, pero a pesar de todo, la vive pervive.
Campos dormidos.
Las simientes germinan
bajo la escarcha.
La eterna noria: todo acaba y todo recomienza.
Los instantes de vida plasmados en Haikus de las cuatro estaciones tienen el valor de la simplicidad y el rescoldo de la emoción. Las palabras bien escogidas de este poemario nos desvelan lo recóndito y nos retornan a la patria común de la infancia. ¿Quién no ha recogido una piedrecita que le ha fascinado mientras caminaba? ¿Quién no se ha sentido acompañado por su tacto? ¿Quién no la ha guardado? ¿Quién, al reencontrarla al cabo de años, no ha revivido el momento en que la recogió?
Los haikus de Pere Martí son pequeños tesoros que ha pulido para nosotros y que tienen el poder de conectar-nos con un espacio y un tiempo extático y completo.
Fotografía de María Jesús Casado |
dilluns, 19 d’octubre del 2020
Pere Martí i Bertran (2020), Taroda. Haikus de les quatre estacions. Vilafranca del Penedès: Edicions Andana
Fotografia de María Jesús Casado |
diumenge, 18 d’octubre del 2020
Mercè Rodoreda (1968) El carrer de les Camèlies. Barcelona: Grup Editor
Torno, després de tota una vida, a l’edició que corre per casa i me n'adono que no recordava el lema de T.S.Elliot que l'encapçala: «I have walked many years in this city.»
Me’l faig meu.
El carrer de les Camèlies és el melic del món de la Cecília encara que en fugi. Hi ha de tornar per saber el principi de tot i el goig que va portar a la casa amb torratxa, roses i llimoner on la van acollir.
Però, abans, ha de llaurar la ciutat amb els seus peus i s’ha de vendre. De la Rambla al Tibidabo, del Liceu a les barraques, del cementiri al cafè de les falgueres, del barri de Ribera i el rere port al Carmel, del carrer Mallorca a la Diagonal i del Passeig de Gràcia a la Rambla de Catalunya.
Tant com hi ha carrers hi ha plantes, flors i, sobretot, arbres que acompanyen la Cecília. N’hi ha uns que es converteixen en el símbol del retorn als orígens de la protagonista, la consolen i l’ acompanyen. Són els que donen ombra, color i olor a la Rambla de Catalunya:
«la vaig passar tota amb el cap enrere mirant el brodat que feien les fulles del til·lers.»
(Pàg. 124)
Li fan de far en la boira.
«Necessitava arbres arrenglerats, amb fulles petites... Al cap de no sé quanta estona vaig sentir l’olor i em vaig abraçar a la soca del til·ler...»
(Pàg. 192)
Potser la Rodoreda va pensar que com que les camèlies no fan olor, calia que la til·la deixés el perfum.
dimarts, 13 d’octubre del 2020
dilluns, 28 de setembre del 2020
Elsa Plaza (2020) La vieja cárcel de la calle Amalia. Barcelona: El Lokal (Històries del Raval
Ramon Casas El garrote vil |
diumenge, 6 de setembre del 2020
Anna Teixidor (2020) Sense por a morir. Els silencis del 17A. Barcelona: Pòrtic
Però aquí no hi ha ni una engruna de ficció, sinó un treball d’investigació rigorós i un estil eficient que fan que el llibre es devori. Per altra banda, és una obra ben documentada, equànime i valenta. Respira veritat i respecte. El caos fa la il·lusió d’ordenar-se i, encara que alguns interrogants continuïn sense resposta, ens acostem a comprendre uns fets que ens semblen impossibles encara que es repeteixin arreu del món.
Som davant d’un text que ens ajuda a posar-nos en la pell dels altres, siguin víctimes o botxins, que ens situa en una perspectiva mundial i que ens dibuixa alguns fils de la teranyina de l’horror. Hi trobem converses secretes, germanors insospitades, la conjuració d’aquells que no volen tenir por a morir, els perills de la segregació i del victimisme, el poder de seducció massiva de les xarxes o de l’adoctrinament d’un líder carismàtic, la radicalització i la lluita contra uns infidels deshumanitzats siguin orientals o occidentals. Tornem a sentir allò que en diferents formats, ha justificat la mort d’innocents amb l’excusa que Déu escollirà els seus. També torna l’atracció per la immolació de presumptes escollits amb desig de convertir-se en màrtirs heroics. En fi, entenem què és «sentir-se entre la pedra i el martell.»
L’autora exposa amb claredat els dubtes sobre certes informacions que recull i actua honestament davant les ombres: «No tinc respostes per...» o «aquestes afirmacions no han estat acreditades.» Tot i així el text és complert, oportú i imprescindible.
També és rodó com les novel·les que m’agraden i, al final, els dos nens de Ripoll comparteixen classes i futbol. El que ha viscut l’atemptat demana silenci sobre els fets per no ferir el company que hi va perdre dos germans. Potser, quan els dos siguin grans, agraeixin llegir aquest llibre.
dijous, 9 de juliol del 2020
Olga Tokarczuk (2019) Los errantes. Traducción de Agata Przeszel Sujak. Barcelona: Anagrama (Panorama de narrativa) Libro digital
#Premionobelliteratura #metáfora
dimecres, 17 de juny del 2020
Najat El Hachmi (2019) Sempre han parlat per nosaltres. Barcelona: Edicions 62
Sabia que era valenta d'ençà que li vaig llegir El Patriarca. Ara, a més a més, sé que és com una de les ex-alumnes de les quals m’he fet amiga i que anem de tronc en la lluita contra: