divendres, 14 de febrer de 2020

Sally Rooney (2019), Gent normal. Barcelona: Periscopi. Traducció d’Ernest Riera




Llirs entre cards. La Marianne i el Connell són una parella que va contracorrent com el llenguatge directe de Sally Rooney que mostra més que diu. Quin goig llegir entre línies! Quin plaer aturar-se per evocar situacions semblants o per imaginar-se com és la part de vida dels protagonistes que ens queda oculta!

Si el món dels enamorats és únic, i el d’aquest parell ho és més que el de la majoria: són una mena de Marian i de Robin Hood del segle XXI que gaudeixen del seu amor ocult. 

«El secret de tots dos pesava dins del cos de la Marianne d’una manera plaent, li feia pressió a la pelvis quan es movia.»

L’estimada és, com Beatriu, el principi de la nova vida del enamorat, una vida plena de paraules, de converses de veritat que són belles com uns «patinadors artístics tan perfectament sincronitzats que tots dos es sorprenen».

Però la diferència de classe social i la tèrbola família de la noia enrareixen la relació de manera que han de seguir un camí difícil per atènyer la meta d’entendre i acceptar tal com és l’amor que els uneix amb «la mateixa ferida espiritual innombrable.»

La disposició de la matèria narrativa també s’entortolliga, com aquest camí, amb salts endavant que ens fan esperar per saber l’explicació d’allò que ha passar.  Ens avança els fets i, alhora, ens refrena: un bon procediment narratiu.

Per altra banda, la prosa de SR conté metàfores originals i planeres que parlen als sentits: també ajuden a aconseguir aquesta aura especial que tenen els protagonistes. 


«L’olor de benzina s’infiltra a l’interior del cotxe, feixuga com un mal de cap.»

«...les clavícules pàl·lides, com dos guionets blancs.»

«A fora, no fa gens d’aire i la roba penja sense bellugar-se, colors molls.»

I que, també, sumen punts per aconseguir el plaer de commoure’ns amb l’art.


dimecres, 5 de febrer de 2020

Roland Barthes (1974) El placer del texto. Madrid: Siglo XXI



Releer un texto con comentarios escritos al margen hace más de cuarenta años es seguir con el juego literario con un doble código. El diálogo con el texto se desdobla con la conversación con una estudiante en la que no sé si me reconozco.

Ahora leo desde el otro lado del espejo: no como aprendiz de filóloga, sino como alguien que siempre está escribiendo en fase de prácticas. Busco el erotismo literario necesario para provocar el placer y a la vez el goce sin hacer trampas. 

¿Cómo seducir tanto a quien busca la peripecia y devora capítulos, como a quien le gusta paladear las diferentes manera de decir y encuentra capas superpuestas de sentidos?

Integrar estos dos tipos de lectura es un reto: mantener el ritmo narrativo, conseguir una lectura confortable y, a la vez, tensar el estilo para provocar el gusto de lo que sólo aparece entre líneas. Aspiro a encontrar la forma de conseguir que el texto se escuche indirectamente, que quien lea levante «la cabeza a menudo, a escuchar otra cosa.»

Estoy cerca de la neurosis, fuera de lugar y en el grado cero, como un comodín de baraja, pero viviendo en una mandala de textos. Me he convertido en una «piensa frases» y «escribo porque no quiero las palabras que encuentro: por sustracción.»

Sin embargo, de las metáforas que brotan de la prosa de Barthes me continúa fascinando la misma que antaño: la que encierra la etimología de la palabra TEXTO que no es más que TEJIDO, sea de seda o de arpillera. 

En la médula de los libros que valen la pena está «trazado, tejido de la manera más personal, la relación de todos los goces: los de la vida y los del texto donde una misma anamnesis recogería la lectura y la aventura»

dijous, 16 de gener de 2020

Irene Solà (2019) Canto jo i la muntanya balla. Barcelona: Anagrama



En un principi va ser la paraula cantada que acompanyava les remors de la terra. Simbiosi o comunió. Com vulgueu. El cas és que Canto jo i la muntanya balla.

És una dansa que lliga històries de persones humanes i de bèsties, alegries i penes, màgia i drames rurals. És la música d’una veu capitana que viu a l’humus del bosc, al gorg ombrívol, a la carnisseria, a l’últim replec de la carena, al bar o a la panxa dels núvols. Tot té ànima des de les estovalles al cabirol. Tot és una cosa i és l’altra.

També hi ha llegendes, mites i imatges més concretes que se’ns fiquen pel nas: olors «rasposes, punxegudes, divertides, caragolades...» o per la vista i el tacte:

«La carretera és negra amb aquesta ratlla com un corralet, com una sanefa que la travessa tota, com la pell d’una serp. I el bosc s’obre groc i gris, i triangle al meu davant, com si fos una navalla.»

Tot és simbiosi, comunió i, sobretot, poesia:

«Com una finestra dalt de tot del cap, que ni sabíem que hi era, i que la veu del poeta obre una mica, mica, i allà dalt, per aquella escletxa, hi ha l’infinit.»