dimarts, 15 de desembre de 2020

Julià Guillamon (2020) Les cuques. Barcelona: Anagrama (Edició en format digital)


 La natura i l’art són camins i, alhora, refugis on descansar per continuar endavant. 

Tot sembla canviar, però hi ha llocs on el temps s’atura, perquè han quedat fossilitzats en el record com el camp ple de maduixes del costat d’Arbúcies de la meva joventut d’escolta.


 Les cuques és una col·lecció d’aquests moments. 

 «He passat pel lloc on una de les darreres vegades que vam pujar vam trobar tants carlets. Tenien dies, però no eren corcats. Els vam escaldar i congelat, i mentre anava descongelant un paquet darrere l’altre —tu eres a l’hospital, jo feia guisats...» (83%) 

 El lema inicial extret d’uns versos d' Hijos de la ira de Dàmaso Alonso ja m’havia preparat per a una obra on el dolor es destil·la i, malgrat l’angoixa, no deixa regust amarg. També m’ha invitat a llegir amb atenció i a poc a poc per gaudir de «tantos mundos de mi vida» i de la poètica d’aquesta prosa. 

 Allò que més m’interessa són les descripcions precises i, com sempre en aquest blog, les comparances metafòriques que, aquí, retraten el físic i el caràcter de cuques de tota mena. 

 «L’aranya tigre s’estava quieta, brillant, escamarlada enmig de les canyes, blanca i negra amb algun tros blanc, com si el llapis s’hagués escapat de la ratlla, com passa també a les potes, el front i la panxa dels tigres de debò.» (70%) 

 Les més sorprenents són les imatges que ens connecten amb situacions quotidianes i que fan un efecte de proximitat. 

 «... escarabat d’aigua (Gyrinus natator). Diu que va sempre en colla, però aquest anava tot sol. No parava de fer voltes i més voltes, brillant com una oliva remullada en vermut. »(57%) 

Hi ha tot un munt de termes que m’evoquen uns escenaris comuns: la ràdio de baquelita, el puf, la finestra Gravent, el Chacha-cha, el pijama de can Furest, les antenes dels televisors... 

I, també ,unes referències culturals que m’acosten al món de l’autor i , a vegades, a una particular sornegueria: l’albatros del poema de Baudelaire, la suor de sofre que sembla un Barcelò, el mezcal con gusano que fa pensar en un escriptor com un cogombre petit confitat en suc de vinagre, els escarabats lluents com el color canviant del coll dels coloms que utilitza com a imatge Ibn Hazn... 

Si hi afegim que per primera vegada participo a un club de lectura virtual del Servei de Biblioteques on Julià Guillamon ha fet un magnífic making off de la seva obra, podeu comptar que l’empatia es reforça i l’allunyat crític que coneixia de Barcelona interrompuda se m’humanitza. 

lavanguardia.com/cultura/20200708/482164609282/julia-guillamon-les-cuques-libro-del-dia.html

Recomano llegir  Les cuques en paper per gaudir de les il·lustracions i  participar als clubs de lectura virtuals del Servei de Biblioteques.

https://biblioteques.gencat.cat/ca/el-servei-de-biblioteques/linies-dactivitat/promocio_lectura_cultura/clubs_lectura/clubsvirtuals/

divendres, 11 de desembre de 2020

Ali Smith (2019)Tardor. Barcelona: Raig Verd/Llegir en català (Traducció de Dolors Udina) Ilustració de la coberta Núria Solsona i disseny de Tono Cristòfol. Introducció de Víctor García Tur


M'atrau la portada d'aire oriental amb la silueta vermella d'uns arbres. Girant pàgina, m’agrada el full negre amb un trau rodó que posa la lupa en un detall de branques fosques i el pròleg que amplifica el títol consagrant la primavera de l'hivern.
Era tot un repte substituir la coberta de l'edició anglesa que, com totes les de la tetralogia, està signada per David Hockney, que tan bé lliga amb l'ambient artístic que impregna la novel·la. Però la portada de Núria Solsona s'adapta com un guant a l'Elisabeth, la protagonista professora d'art, mentre que la de l'edició anglesa fa més per al seu amic Daniel i, potser, per a la mare. 

 La coberta que tinc entre mans és etèria i lleu amb la força de la flama encesa. De fet, com l'escriptura d’Ali Smith que diu molt amb poc i que està plena de ressons. És digne embolcall d'una novel.la artística i política, realista i experimental, enginyosa i universal. 

 El text comença amb una picada d'ullet a Dickens «Era el pitjor dels temps...» i continua barrejant art pop i surrealisme. 

Tan aviat em sembla que em trobo amb Odisseu despertant-se nu a la platja a punt de trobar Nausica, com en un bosc de Somni d'una nit d'estiu o de La mort i la primavera

 «Sí, amb una rotllana de noies a seu voltant, totes fent una dansa sinuosa que sembla grega... Això no està bé. La seva nuesa.» Pàg. 24. 

 «Però just quan l'home del fusell està a punt de disparar, la persona vestida d'arbre es transforma davant els ulls del fuseller en un arbre de debò, un arbre gegantí, un freixe daurat magnífic que agita al vent les seves fulles hipnotitzadores.» Pàg. 124. 

 La força de les imatges que es van trenant al llarg de l'escriptura xucla com la il·lustració de la coberta. 

La cara com una màscara de goma que sembla que s'empassi els qui ja no viuen plenament acaba amb una descripció de la sensació de vergonya magistral: 

 «L'Elisabeth estava avergonyida. És moria de vergonya. Era com si la sola idea de la vergonya hagués obert la boca i se l'hagués empassat sencera com la pell de goma de les persones velles.» Pàg. 59. 

 Destaquen les imatges artístiques, explicades amb paraules, que perduren i deixen testimoni de totes les èpoques que han estat temps millors i pitjors, moments on les dones han trencat sostres invisibles, moments en que una Europa unida i solidària potser era possible, moments de guerra i de revoltes, moments de pintures i de reivindicacions. 

 «Quan passa per davant de la casa que té les paraules GO i HOME encara escrites a la façana, veu que sota d'això algú ha afegit amb diversos color brillants: JA SOM A CASA, GRÀCIES, i hi ha pintat un arbre al costat i una filera de flors de vermell intens a sota.» Pàg. 134.

 Aquest visió porta la protagonista a pensar en un quadre i a reflexionar sobre el llenguatge dels colors: per a ella és un moment d’epifania. Així queden units l'art i la realitat del racisme: de gairell.
Pauline Boty, Amb amor a Jean-Paul Belmondo

Però la constel·lació de metàfores recurrent és la de la natura tardoral que fa de marc a les angoixes de la protagonista que va per la vida en el pitjor dels temps. Un temps en el qual les concertines creixen al costat del cerfull i els turistes prenen el sol a les platges on arriben sense vida o nusos els moderns odisseus. 

 Això sí, sempre ens quedaran, les paraules, l'art i la rosa: 

 «Els arbres deixen al descobert la seva estructura. L'aire fa olor de foc. Totes les ànimes han sortit a buscar el seu botí. Però hi ha roses, encara hi ha roses. A la humitat i el fred, en un matoll que sembla ja acabat, encara hi ha una rosa oberta. I quin color que té, mireu.» Pàg.233.
Forma i contingut dialoguen a l’edició de Raig Verd.



dilluns, 30 de novembre de 2020

Irene Solà (2018), Els dics. Barcelona: L’altra editorial (ebook)




Irene Solà té un llenguatge fet d’engrunes de terra, foc, aire i aigua. Un llenguatge propi que integra els quatre elements per parlar al cos i al esperit a la vegada: ja ho vaig apuntar a la nota sobre Canto jo i la muntanya balla.





Els Dics és una novel·la amb comportes, un relat de relats que es trenen amb un rere fons meta literari.

«Escriurà, i després s’estarà molta estona quieta, com una serp, digerint. Com un ratolí, que sap que la serp només el veurà si es mou.» P.284

Sigui serp o ratolí l’escriptora sempre està present com reflectida en un mirall a l’angle del quadre que està pintant.

Sense adonar-me’n, he entrat al món simbòlic d’Irene Solà i em deixo captivar.

Per les metàfores originals amb elements quotidians.

Ulls com un got d’aigua
Petons com grans de raïm
Una alegria calenta com una bossa d’aigua.

Per d’altres més elaborades, en aquest cas, barrejades amb sinestèsies.

«Aquests són els enutjos. Com anissos amb gust de menta i regalèssia. Desagradables. Rodons i amargs i durs i blancs i brillants. Que et deixen la llengua rugosa i espessa, i el coll agre.» P. 1479
Encara que, a vegades, em semblin obscures.

«El roser feia unes roses clares i escabellades, tan plenes de pètals que semblaven una ferida de bala.» P 606

Per un seguit d’analogies amb paral·lelismes sintàctic molt ben construïdes i amb clara intenció simbòlica.

«La Martina parla d’oceanografia costanera, de biodiversitat i conservació, de millora genètica i de l’impacte del canvi climàtic sobre els ecosistemes marins. I si la salpa, a la peixera, que els mira amb resignació, hagués conegut Paco de Lucía, en comptes de dir: «El flamenco es muy fácil de entender, en cuanto hayas nacido dentro de él y lo hayas mamado. No tiene nada que ver con los mil doscientos ensayos que han escrito los flamencólogos por ahí. Es mucho más fácil. Es como respirar», diria: «El mar es muy fácil de entender, en cuanto hayas nacido dentro de él y lo hayas mamado. No tiene nada que ver con los mil doscientos doctorados que han escrito los biólogos marinos por ahí. Es mucho más fácil. Es como respirar». Però no el coneix, a Paco de Lucía.» P. 1208

M’atrauen els símbols basats amb lectures i relectures des de Les neus del Kilimanjaro a La lluna, la pruna i, és clar, aquell que dona títol al llibre: Els dics esberlats per l’amor.

«Quan vegis coses que no vols veure, agafa’t a mi, ratolina. Enfila’t a mi com a un tamboret. Jo seré com la fusta, que flota i l’electricitat no passa. I la va agafar més fort, i el Ter va desbocar-se. Desbordar-se. I va inundar els camps. Els dics, flas!, i les preses, bam! L’aigua corrent venes endintre. El cor negat d’aigua. Tones de líquid sense compassió arrencant arbres, xafant cases, passant d’un ventricle a l’altre sense esperar que s’obrissin les vàlvules, punxant, de tan de pressa com inundaven les artèries.» P 2215

dimarts, 10 de novembre de 2020

Irene Vallejo (2019), El infinito en un junco. Madrid: Siruela


Me atrae la portada etérea, el tacto satinado de la cubierta, la delicadeza del dibujo de la flor del papiro, los tiernos tonos verdes y el lomo que permite dejar abierto el libro con facilidad. 

 Las citas iniciales me animan y, a medida que voy leyendo, constato que Irene Vallejo ha conseguido reunir una información enciclopédica sobre el revolucionario invento que tengo entre las manos y que la pone al alcance con rigor y aparente sencillez. Se lee a gusto. Es un ensayo injertado de narración que nos atrapa por su interés, las emociones que nos despierta y la personalidad de su voz. 

 Nos seduce porque contagia pasión por la lectura y la escritura y por las analogías entre el pasado y la actualidad. 

 La autora ha mamado literatura y no solo protege los recuerdos, sino que teje palabras que nos hacen amar lo que le apasiona y nos suma a la multitud que ha hecho posible que los libros sigan iluminando evidencias que pasan desapercibidas: 

 «Para referirse a su tarea intelectual, Aristóteles escogió la palabra theoria y el verbo correspondiente theoreîn que en griego aluden al acto de mirar algo. Esta elección es muy reveladora: el oficio de pensar el mundo existe gracias a los libros y la lectura, es decir, cuando podemos ver las palabras y reflexionar despacio... »

 La lectura y la reflexión nos llevan a las comparaciones entre ayer y hoy. «La atmósfera electrizante alrededor de los corros escritos y su acumulación en la gigantesca Biblioteca —de Alejandría— debía de ser una cosa parecida a la explosión creativa que significa hoy en día internet y Silicon Valley.» 

 Solo estamos a un paso de constatar que «el futuro siempre avanza mirando de reojo hacia el pasado» y que aquello más nuevo acostumbra a sucumbir antes de que los inventos que han demostrado que son difícilmente sustituibles por su utilidad y buenas prestaciones. 

 Sea en tabletas de barro o de plasma, en pergamino, papiro o papel el libro sobrevivirá: es el invento que permite que el infinito quepa dentro de un junco. 

 ¡Qué buen título!

Irene Vallejo (2020) L’infinit dins d’un jonc. Barcelona: Columna


    M’atrau la portada etèria, el tacte setinat de la coberta, la delicadesa del dibuix del pom de papir, els tendres tons verds i el llom que permet obrir el llibre cap per amunt amb facilitat. 

    Les citacions inicials m’engresquen i, a mida que vaig llegint, constato que Irene Vallejo ha aconseguit aplegar una informació enciclopèdica sobre el revolucionari invent que tinc entre les mans i que la posa a l’abast amb rigor i aparent senzillesa. Fa de bon llegir. És un assaig empeltat de narració que ens atrapa pel seu interès, les emocions que ens desperta i la personalitat de la seva veu. 
    
    Ens sedueix perquè contagia passió per la lectura i l’escriptura i per les analogies entre el passat i l’actualitat. 

    L’autora ha mamat literatura i com les antigues dones gregues no només protegeix els records, sinó que teixeix paraules que ens fan estimar allò que ella estima i ens suma a la riuada de gent que ha fet possible que els llibres segueixin il·luminant evidències que passen desapercebudes: 

    «Per referir-se a la seva tasca intel·lectual, Aristòtil va escollir la paraula theoria i el verb corresponent theoreîn que en grec al·ludeixen a l’acte de mirar alguna cosa. Aquesta elecció és molt reveladora: l’ofici de pensar el món existeix gràcies als llibres i la lectura, és a dir, quan podem veure les paraules i reflexionar-hi a poc a poc...» Pàg. 101. 

    La lectura i la reflexió ens porten a les comparances entre l’ahir i l’avui. 

    «L’atmosfera electritzant al voltant dels rotlles escrits i la seva acumulació a la gegantina Biblioteca —d’Alexandria— devia ser una cosa semblant a l’explosió creativa que significa avui dia internet i Silicon Valley.» Pàg. 242. 

    Només som a un pas de constatar que «el futur sempre avança mirant de reüll cap al passat» i que allò més nou acostuma a sucumbir abans que els invents que han demostrat que són difícilment substituïbles per la seva utilitat i bones prestacions. 

    Sigui en tauletes de fang o de plasma, en pergamí, papir o paper el llibre sobreviurà: és l’invent que permet que l’infinit càpiga dins d’un jonc. 

Quin bon títol!

dilluns, 26 d’octubre de 2020

Emili Salut (2017) Vivers de revolucionaris. Apunts històrics del districte cinquè. Barcelona: El Lokal ( Històries del Raval) 1a edició 1938


llegirencasdincendi.cat/2018/03/viver-de-revolucionaris-demili-salut/

Emili Salut és un testimoni excepcional que relata amb coneixement de causa  i emoció la vida de les treballadores i treballadors del Raval a finals del segle XIX i principis del XX.

Vuitanta anys separen la primera edició d’aquesta i el llibre continua sent més que vigent, necessari, perquè, no només hi queden paleses  les successives onades d’obrers, menestrals i comerciants que han viscut en aquests carrers i que han lluitat per una vida justa i digna, sinó també, la necessitat d’una educació i d’una organització comunal per aconseguir fites que avui ens semblen evidents com la jornada de vuit hores. També queda de manifest per una part, la natura acollidora, alegre i solidària de bona part dels veïns del Raval i per l’altra, la denigració del barri.

«Hem vist ressorgir a les dones joves i plenes d’energia d’aquell tros de ciutat tan anguniosa, que també sempre eren les primeres a manifestar-se, tota vegada que podem recordar que foren les dones obreres del districte cinquè les primeres en posar-se el llacet blanc al pit, en senyal de protesta contra la guerra del Marroc, manifestació pacífica que fou el preludi de la Setmana Tràgica; com també anys després, quan la nostra ciutat tocava les conseqüències de la Guerra Gran, foren també les dones del mateix districte les que iniciaren i organitzaren la gran protesta obrera contra l’encariment de la vida.»

www.iefc.cat

Per a mi, la lectura del llibre de Salut ha estat ha representat posar paraules a allò que va viure l’Oriol Macià, un meu personatge de ficció que es va formar com a anarquista al barri de la mateixa manera que ho va fer l’autor. Els he convertit en amics: junts van anar a l’escola La Galera que es ressentia d’haver estat una presó, junts van educar-se a l’Ateneu Enciclopèdic, van veure les cordes de presos, les execucions al garrot vil, arribar els derrotats de les guerres colonials i cremar esglésies, van parlar a les societats i a les assemblees, van participar en vagues com la de «La Canadiense» i van viure el pistolerisme. També van anar a balls, al cafè Espanyol, a moixigangues i amb les colles de les caramelles, potser fins i tot, van anar a la guerra i es van exiliar plegats.

Segurament festejaven així la Pasqua:

«... també la manera assenyalada amb què es festejaven les diades de Pasqua, fent espetegar la pólvora en l’arribada de les societats corals, que amb virolades barretines i el blanc mocador de punta al coll, amb marcialitat, arrenglerats i marcant el tipus acompanyats amb la tonada alegre d’un pasdoble, els cors desfilaven seriosament, sota l’abundant ruixim dels focs de bengala, aguantant a les espatlles, branques florides de les que hi penjaven conills i pollastres; espectacle aquest que recordava quelcom la llegendària popularitat dels timbalers del Bruc i dels voluntaris de la guerra d’Àfrica tornant victoriosos d’haver fet la gran costellada.»

En aquest fragment observem la ironia que traspua el text i que li dona el valor afegit de marcar sempre una distància crítica amb allò que observa i ens va reviure.

Veiem en aquest altra fragment, com aconsegueix fer-nos arribar l’ambient del discurs que pronuncià Salvador Seguí al míting de les Arenes arran la vaga de «La Canadiense»:

«Aquella nit, Seguí, en la màxima fortitud de la seva vida, als trenta-dos anys, li calgué esmerçar tota la seva intel·ligència per pronunciar el senzill i a la vegada discurs de les Arenes, que tingué per objecte assolir la realització d’una missió compromesa de veres, com ho era l’aconsellar una treva de pacificació, entre una tempesta d’odis i passions humanes. Fou interessant l’escoltar l’orador obrerista aquella nit, despullat de vanitosa demagògia, sense afectació i amb els braços desplegats, amb gest natural d’un caient conciliatori, el coll inflat, la veu potent i la dicció enèrgica; enfrontat enmig d’una grandiosa multitud que imposava, descontenta i ambientada per la violenta repressió i pels sagnants atemptats d’aquells dies...»

Encara que Emili Salut deixi escrit que no té la pretensió de voler oferir belles pàgines d’estètica literària, sinó que el seu objectiu és descriure l’intens sofriment d’unes innominades generacions; aconsegueix les dues coses perquè ens parla, a través del temps, d’una realitat que és la nostra amb saviesa i l’emoció.





dimecres, 21 d’octubre de 2020

Pere Martí i Bertran (2020), Taroda. Haikus de las cuatro estaciones. Vilafranca del Penedès: Ediciones Andana. Ilustraciones: Imma Sancho Gallego


Fotografía de María Jesús Casado

Es bonito ver nacer un libro. Saber que se está gestando en la mente de quien lo escribe y que va tomando forma.

Es un reto leerlo antes de que pase por la imprenta: resolver dudas, hacer sugerencias, vivir una traducción, valorar cada variante, comentar la dedicatoria y escribir un prólogo.

Es un placer ver el libro por primera vez: la cubierta elegante con unos tejados que tienen un aire de pagoda y los caracteres venecianos arraigados en la página en blanco. Al abrirlo huele a limpio. Es agradable el tacto consistente del papel que cruje al pasar las hojas. Satisface detener la mirada en las ilustraciones sugeridoras y en las hileras de palabras y párrafos regulares como campos sembrados que esperan a que recojamos sus frutos.

Ver nacer un libro es apasionante y lo es más si coincide con la reclusión de una pandemia como el libro de haikus de Pere Martí que lleva el nombre del pueblo de la buena amiga Chus que, ahora, también es el suyo: Taroda. 

Con el escritor y Pere Danès que ha colaborado en la traducción, hemos revivido nuestro paso por la Facultad de Letras de la Universidad Autónoma de Barcelona i, en la juventud de la vejez, hemos discutido y disfrutado como cuando éramos estudiantes y preparábamos un trabajo conjunto. Recordaremos esta primavera del 2020 en la que la tarea de escoger palabras nos hacia libres de todo confinamiento.

Es un honor colaborar escribiendo uno de los prólogos desde Catalunya, junto con César Millán que apadrina la obra desde Castilla. 

Es bonito ver nacer un libro y, también, acompañarlo en su camino hacia los lectores que poco a poco se apropiarán de la obra que cada vez será menos de quien la alumbró y más de todos aquellos que se la hagan suya porque les habla al corazón y a los sentidos a la vez y porque les comunica algo que llevaban dentro sin saberlo. 

Todos asistimos al paso de las estaciones y sabemos del flujo cambiante del ciclo del año, pero es necesario volver a la rueda del tiempo para encontrar el alma de nuestra Taroda particular donde también estalla la primavera con vital ligereza:

¡Volad airosos,

caballitos del diablo,

que el agua es clara!

Donde el verano se vive en plenitud:

Sol en el cénit,

reinas en todo el cielo:

huyen las sombras.

Y el otoño vacía los campos y los pueblos rurales.

Árbol caído,

en el pueblo desierto,

Nadie te troza.

Por fin, el invierno nos hiela el corazón, pero a pesar de todo, la vive pervive.

Campos dormidos.

Las simientes germinan

bajo la escarcha.

La eterna noria: todo acaba y todo recomienza.

Los instantes de vida plasmados en Haikus de las cuatro estaciones tienen el valor de la simplicidad y el rescoldo de la emoción. Las palabras bien escogidas de este poemario nos desvelan lo recóndito y nos retornan a la patria común de la infancia. ¿Quién no ha recogido una piedrecita que le ha fascinado mientras caminaba? ¿Quién no se ha sentido acompañado por su tacto? ¿Quién no la ha guardado? ¿Quién, al reencontrarla al cabo de años, no ha revivido el momento en que la recogió?

Los haikus de Pere Martí son pequeños tesoros que ha pulido para nosotros y que tienen el poder de conectar-nos con un espacio y un tiempo extático y completo. 


Fotografía de María Jesús Casado

dilluns, 19 d’octubre de 2020

Pere Martí i Bertran (2020), Taroda. Haikus de les quatre estacions. Vilafranca del Penedès: Edicions Andana


Fotografia de María Jesús Casado

És bonic veure néixer un llibre. Saber que s'està gestant a la ment de qui l'escriu i que va prenent forma.

És un repte llegir-lo abans que passi per la impremta: aclarir dubtes, fer suggeriments, viure una traducció, valorar cada variant, comentar la dedicatòria i escriure'n un pròleg.

És un plaer veure el llibre ja complet: la coberta elegant on unes teulades agafem un aire de pagoda i els caràcters venecians que arrelen les lletres a la pàgina en blanc. En obrir-lo per primera vegada fa olor de net. És agradable el tacte consistent del paper que cruix en passar els fulls. Satisfà aturar la mirada a les il·lustracions suggeridores i a les rengleres de paraules i paràgrafs regulars com camps sembrats que esperen que en recollim els fruits.

Veure néixer un llibre és apassionant i ho és més si coincideix amb la reclusió d'una pandèmia com el llibre d'haikus de Pere Martí i Bertran que porta el nom del poble de la bona amiga Chus i que, ara, es també ben seu: Taroda.

Amb l'escriptor i el Pere Danès, hem reviscut el nostre pas per la Facultat de Lletres de l'AUB i, a la joventut de la vellesa, ens hem entusiasmat i hem discutit com quan d'estudiants preparavem un treball. Recordarem aquesta primavera del 2020 quan la tasca de remenar paraules ens deslliurava de l'obligat confinament.

És bonic veure néixer un llibre i, també, acompanyar-lo en el seu camí cap als lectors que faran que sigui cada vegada menys de qui l'ha infantat i més de tots aquells que se n'apropien perquè els parla al cor, als sentits i els diu alguna cosa que portaven dins sense saber-ho. 

Tots assistim al pas de les estacions i sabem del flux canviant del cicle de l'any, però cal tornar a la roda del temps per trobar l'ànima de la nostra Taroda particular on també esclata la primavera i amb vital lleugeresa:

Volen frisosos,
bells espiadimonis,
arran de l'aigua.

On l'estiu es viu amb la plenitud:

Milers d'ullassos
el vast horitzó omplen:
gira-sols gràvids.

I la tardor buida els camps i els pobles de la ruralia.

    Ha caigut l'arbre.
Hi ha quatre vells al poble.
Cap no fa llenya.

Per fi, l'hivern ens glaça el cor, però malgrat tot, la vida perviu.

    Els camps reposen.
Les llavors ja germinen
a sota el gebre.

L'eterna sínia: tot acaba i tot recomença.

Els instants de vida plamats en els Haikus de les quatre estacions tenen el valor de la senzillesa i el caliu de l'emoció. Les paraules ben escollides d'aquest poemari ens desvelen allò amagat i, fins i tot, ens retornen a la pàtria comuna de la infantesa. Qui no ha recollit una pedreta que l'ha fascinat mentre caminava? Qui no s'ha sentit confortat pel seu tacte? Qui no l'ha guardada? Qui no l'ha retrobada al cap dels anys i ha reviscut el moment que la va recollir?

Els haikus de Pere Martí Bertran són petits tresors que ha polit per a nosaltres i que tenen el poder de connectar-nos 
amb un espai i un temps 
extàtic i complet. 

Fotografia de María Jesús Casado





diumenge, 18 d’octubre de 2020

Mercè Rodoreda (1968) El carrer de les Camèlies. Barcelona: Grup Editor





Torno, després de tota una vida,  a l’edició que corre per casa i me n'adono que no recordava el lema de T.S.Elliot  que l'encapçala: «I have walked many years in this city

 

Me’l faig meu.

 

El carrer de les Camèlies és el melic del món de la Cecília encara que en fugi. Hi ha de tornar per saber el principi de tot i el goig que va portar a la casa amb torratxa, roses i llimoner on la van acollir.

 

Però, abans, ha de llaurar la ciutat amb els seus peus i s’ha de vendre. De la Rambla al Tibidabo, del Liceu a les barraques, del cementiri al cafè de les falgueres, del barri de Ribera i el rere port al Carmel, del carrer Mallorca a la Diagonal i del Passeig de Gràcia a la Rambla de Catalunya.

 

Tant com hi ha carrers hi ha plantes, flors i, sobretot, arbres que acompanyen la Cecília. N’hi ha uns que es converteixen en el símbol del retorn als orígens de la protagonista, la consolen i l’ acompanyen. Són els que donen ombra, color i olor a la Rambla de Catalunya:

 

«la vaig passar tota amb el cap enrere mirant el brodat que feien les fulles del til·lers

(Pàg. 124)

 

Li fan de far en la boira.

 

«Necessitava arbres arrenglerats, amb fulles petites... Al cap de no sé quanta estona vaig sentir l’olor i em vaig abraçar a la soca del til·ler..

(Pàg. 192)

 

 

Potser la Rodoreda va pensar que com que les camèlies no fan olor, calia que la til·la deixés el perfum.

 


 

dilluns, 28 de setembre de 2020

Elsa Plaza (2020) La vieja cárcel de la calle Amalia. Barcelona: El Lokal (Històries del Raval


Me hubiera gustado asistir al derribo de la cárcel vieja o de Amalia, el 21 de agosto de 1936.



Gracias al poder de la escritura he revivido el momento en que el gobierno municipal republicano emprendía la tarea de desmontar aquel símbolo de la opresión donde el hacinamiento, la mala alimentación, la falta de higiene, la corrupción, las epidemias, las injusticias y la represión política eran la ley.

Elsa Plaza ha escarbado en los archivos y nos ofrece el rico legado que ha rescatado: muchas vidas con nombres y apellidos que dan sentido a la historia colectiva: mujeres y hombres, personas presas por delitos comunes y por causas políticas. Por allí pasaron Teresa Claramunt y Enriqueta Martí, Ángeles López de Ayala y Gregoria Foix, una de las últimas mujeres ajusticiadas, Vicente Blasco Ibañez o González Caso…  Allí vivieron niños i niñas de hasta 4 años con sus madres presas y a partir de los 9 ya podían regresar como reclusos.

Me limito a reseñar dos escenas que, a mi entender, sintetizan el tono del libro.

El pintor Ramon Casas dibujando desde un carro elevado el asesinado llamado ajusticiamiento de Aniceto Peinador en el garrote vil a manos del verdugo Nicomedes Méndez que inspiró la película de Berlanga.


Ramon Casas El garrote vil

La historia del busto de Concepción Arenal elaborado con la fundición de las cadenas y grilletes de las celdas de castigo que elimino Victoria Kent.



Elsa Plaza ha dado a su libro el acertado subtítulo de: Historia y vida cotidiana. Eso es justamente. Sólo cabe añadir que nos encontramos ante una obra amena y bien documentada que debería ser tenida muy en cuenta, porque el pasado siempre pervive de alguna manera en el futuro.


  

diumenge, 6 de setembre de 2020

Anna Teixidor (2020) Sense por a morir. Els silencis del 17A. Barcelona: Pòrtic


L’escena inicial podria ser el principi d’una novel·la: dos nens de dotze anys comencen el curs a Ripoll, un és el germà del conductor de la furgoneta que va sembrar de morts la Rambla, i l’altre va presenciar l’atemptat.

Però aquí no hi ha ni una engruna de ficció, sinó un treball d’investigació rigorós i un estil eficient que fan que el llibre es devori. Per altra banda, és una obra ben documentada, equànime i valenta. Respira veritat i respecte. El caos fa la il·lusió d’ordenar-se i, encara que alguns interrogants continuïn sense resposta, ens acostem a comprendre uns fets que ens semblen impossibles encara que es repeteixin arreu del món.

 

Som davant d’un text que ens ajuda a posar-nos en la pell dels altres, siguin víctimes o botxins, que ens situa en una perspectiva mundial i que ens dibuixa alguns fils de la teranyina de l’horror. Hi trobem converses secretes, germanors insospitades, la conjuració d’aquells que no volen tenir por a morir, els perills de la segregació i del victimisme, el poder de seducció massiva de les xarxes o de l’adoctrinament d’un líder carismàtic,  la radicalització i la lluita contra uns infidels deshumanitzats siguin orientals o occidentals. Tornem a sentir allò que en diferents formats, ha justificat la mort d’innocents amb l’excusa que Déu escollirà els seus. També torna l’atracció per la immolació de presumptes escollits amb desig de convertir-se en màrtirs heroics. En fi, entenem què és «sentir-se entre la pedra i el martell.»

 

L’autora exposa amb claredat els dubtes sobre certes informacions que recull i actua honestament davant les ombres: «No tinc respostes per...» o «aquestes afirmacions no han estat acreditades.» Tot i així el text és complert, oportú i imprescindible.

 

També és rodó com les novel·les que m’agraden i, al final, els dos nens de Ripoll comparteixen classes i futbol. El que ha viscut l’atemptat demana silenci sobre els fets per no ferir el company que hi va perdre dos germans. Potser, quan els dos siguin grans, agraeixin llegir aquest llibre.

 

dijous, 9 de juliol de 2020

Olga Tokarczuk (2019) Los errantes. Traducción de Agata Przeszel Sujak. Barcelona: Anagrama (Panorama de narrativa) Libro digital





Errar en el espacio y en el tiempo es la manera de relacionar realidades dispares que se mueven siguiendo una melodía. Esa música es la de la voz narrativa a la que seguimos fascinados por el laberinto de historias que va tejiendo sin perder el hilo.

Iré solamente a lo que me interesa: las asociaciones entre realidades diferentes nos alertan porque si queremos penetrar en este mundo tenemos que encontrar las claves.

Se detiene una sola vez: al ver una lápida pequeña con apenas dos filas de letras: Zorka 9-02-21 – 17-02-54 Srečan 29-01-54 – 17-07-54 Durante un rato busca en esas fechas un orden algebraico, parecen una clave. (Pos. 664)

Estas correspondencias pueden se simples y adoptar la fórmula convencional, es un decir, de la metáfora:

El calor emite el tictac de una bomba de relojería. (Pos. 671)

…se oía el chasquido de una cámara de fotos que sonaba como un «amén» pronunciado en el nuevo lenguaje digital. (Pos. 788)

O bien, entrelazarse y convertirse en constelaciones. Redes de relaciones entre personajes, espacios u objetos que aumentan su capacidad significativa por la sinergia de la unión.

La constelación, y no la secuencia, es la portadora de la verdad. (Pos. 1009)

De este modo, viajar es salir del espacio y del tiempo convencional y penetrar en una isla en la que las horas desaparecen. Así sucede en las ciudades estado de los aeropuertos y en los aviones en vuelo donde los viajeros son transportados como conservados en formol dentro de un tarro de cristal.

La conservación de los cuerpos es tan atractiva que después de viajar por tiempo y espacio nos encontramos asistiendo a una artística autopsia que deja suspendida en el aire «la verdad del cuerpo».

Sin embargo, nada de esto seria importante si no se narrara.

Se habla, ¿luego se existe? (Pos. 2403)
Pecado relatado, pecado perdonado. Vida contada, vida
salvada. (Pos. 2407)

Ese es el verdadero formol o polímero de silicona en el que nos conservaremos flexibles para quizás renacer sin necesidad de trasferencias mentales en quien nos lea. Por esta razón a mi también me gusta pensar que:

…la lectura de libros pueda abordarse como una obligación moral de hermanos y
hermanas hacia el prójimo. (Pos. 971)

¡Amén!

#Premionobelliteratura  #metáfora


dimecres, 17 de juny de 2020

Najat El Hachmi (2019) Sempre han parlat per nosaltres. Barcelona: Edicions 62






Sabia que era valenta d'ençà que li vaig llegir El Patriarca. Ara, a més a més, sé que és com una de les ex-alumnes de les quals m’he fet amiga i que  anem de tronc en la lluita contra:

«La perpetuació de l’ordre antic, abans considerat natural, segons el qual no només assumim la nostra subjecció, sinó que la defensem com a tret identitari, cultural i religiós.» (P. 10)

Com l’autora, m’esgarrifo en contemplar que hi ha un sector de noies que reclamen llibertat per seguir uns dictats que les esclavitzen i em dolc del paper de certes esquerres que relativitzen el retrocés en nom de les anomenades diferències culturals.

Cal que tothom llegeixi aquest llibre, perquè desmunta amb el cap i amb el cor totes les fal·làcies en que es basen aquests nous models de masclisme i de racisme.

Hi ha una metàfora que es converteix en l’eix vertebrador dels arguments clars i precisos de El Hachmi: la cortina que al seu païs natal, quan es celebra una festa, separa les dones i els homes. Aquesta és la muralla simbòlica que cal esberlar. És ben present amb vels i fronteres físics i psíquics que empresonen les dones.

Ara bé, seguint Rosa Luxemburg, «qui no es mou, no nota les cadenes.» i tampoc s’adona del xantatge que es pot fer amb la idea de pertinença a un espai físic, cultural o religiós. Aquest últim és clau: ni España és cristiana o no serà, ni cap altre lloc del món.

És sabut que el mitjà més poderós per trencar cortines i cadenes és l’educació i, també, que els mitjans de comunicació tenen molt a veure amb els estats d’opinió que generen si cauen en el foment de les fal·làcies.

Avui l’educació ha de comptar també amb la selva d’internet i ha d’intentar fornir de criteris a les noves generacions perquè no s’hi perdin. Que no sigui que la quantitat i la poca validació de la informació ens faci més invisibles les cadenes i les cortines.

«... avui dia encara hi ha nenes que no acaben la seva escolarització bàsica, d’altres a qui s’obliga a portar mocador a P-3 sense que l’administració hi digui res, altres que són casades precoçment i tantes dones víctimes de violència de gènere sistemàtica, d’assetjament i pressions sobre els seus cossos, mentre que moltes noies no poden vestir ni comportar-se com volen en aquells barris on són majoria els «seus», mentre tot això passa, a certs mitjans progressistes es posa l’èmfasi en les bondats de l’Alcorà i de l’islam i se’n relativitzen els missatges de discriminació.» (P. 101)

Com us deia: és valenta, amb les idees clares i la ploma ben esmolada.

dimecres, 13 de maig de 2020

Jeanett Winterson (2019) Frankissstein, Una història d’amor. Barcelona: Periscopi. Traducció de Dolors Udina





No parlaré de l’estructura dual de la novel·la que lliga l'autora de Frankistein o el modern Prometeu amb la de Fankissstein, amb 200 anys de diferència pel mig. Tampoc diré res dels personatges mirall, ni  dels sexbots ni dels empelts de mans que semblen aranyes.

Només intentaré observar i aprendre alguna cosa de com Winterson s’enfronta el gran tema: la recerca del “principi que dona la vida.”

Rastrejo metàfores que poden ser indicis i, al principi, trobem reelaboracions de patrons coneguts:

A la llar de foc, la fusta encesa xiuxiuava com una deposició de la natura.” P. 10.

L’energia del foc de Prometeu es deconstrueix i, ara, només és una “deposició”.

Per això vaig fugir amb ell amb disset anys i aquest dos anys m’han donat vida.” P. 13.

L’amor com a força vital pròpia del romanticisme. 

A mesura que ens endinsem en la novel·la les metàfores són més espectaculars.

Cada paraula escrita és com un nen que encén una flama a la foscor.” P. 77.

El valor creatiu del verb que traspua en tota la novel·la.

El rai de gel on l’havien trobat els mariners, fora del vaixell, continuava sent la circumferència de la seva ànima.” P. 199

El principi vital es conserva en la superfície gelada i el futur foc de Prometeu no només aportarà implants i modificacions genètiques sinó la possibilitat de viure indefinidament rebotant la pròpia ment en un altre cos. Serà un foc fred: la crioconservació. 

S’apunta que hi ha qui està més preparat per entendre cap on va aquest futur on l’amor pot ser només el rastre que perviurà en la fredor del líquid conservant per reviure quan se l’exposi de nom a la brasa de la vida.  


«Formo part d’un petit grup de professionals mèdics transgèneres. Alguns de nosaltres també som entusiastes transhumanistes. No és cap sorpresa; tenim la sensació, o l’hem tinguda, d’estar en el cos erroni. Podem entendre la sensació que qualsevol cos és el cos erroni.» P. 112.


Potser esperarem l’etern retorn fins que tinguem a punt un altre envoltori.