Secció Gastronomia La Massa CCV (2024) RECEPTES. TALLERS. MOMENTS BONICS. Vilassar de Dalt: La Massa CCV. Disseny gràfic: Cristina Bravo. Il·lustracions: Mariona Zamora Juan

 

Cuina casolana, saborosa i sostenible. 

Propera.

La cuina és on tot es cou i al seu caliu neixen els moments bonics fruits de l'escalf d'uns tallers d'on en surten receptes que s'han cuinat a foc lent i col·lectivament.

En aquest moment d'individualismes aquesta publicació és una llanterna que ens fa veure que el que realment importa és fer pinya i trobar-nos a la vora dels fogons. 

Com s'hi troben els membres de la Secció Gastronòmica de la Massa CCV de Vilassar de Dalt. Del seu taller de cuina en surten receptes d’aquí i d’allà i visites a un lloc o un altre. També s’hi fan amistats com la d’Ada Perellada que en el pròleg la clava quan diu que el gran patrimoni del nostre país és l’associacionisme i la gent sense mandra  que fa cultura en el sentit seu sentit etimològic de fer créixer o conrear allò que ens alimenta el cos i l’esperit.

També l'encerta Martí Zamora Juan que, com a bon sociòleg, situa l'activitat culinària en el centre de la vida social i econòmica. 

A part de les receptes clares i sense complicacions addicionals hi trobareu el rostre i una petita biografia de cada una de les autores o autors, junt amb la frescor de petits detalls que sentim que provenen dels moments alegrement compartits: aquell polsim de farina afegit al vol, aquell "es poden congelar", els consells d'aprofitament o suggeriments d'altres opcions: "també ho podeu servir amb arròs"... D'aquest manera ens trobem davant de la versatilitat dels processos culinaris amb senzillesa i ganes de gaudir.

Moltes gràcies per aquest regal de llibre a tots i a totes els membres de la Secció Gastronòmica de La Massa i a les autores i autors de les receptes: Marti Zamora Juan, Karina Marimon i Enric Sibina, Roser Ballester, Amina Aamiyar El kassimi, Maria Teresa Gomis Artigas, Dori Ruiz Bravo, Viviana Muñoz Rey, Anna Marín Martínez, Ricard Marí, Salomé Gatnau Tolosa, Griselda Santacana Garí, Roser Olivé Pla i Carles Wasserman, Ada Parellada i Garrell, Pep Cros Roldós, Griselda Mateu Ruiz.

Feu cas a Ada Parellada que recomana regalar aquest llibre:

.«..perquè no és només un compendi de receptes, és coneixement. I aquest patrimoni és el més preuat.»

Maria Nicolau (2022). Cuina! O barbàrie. Barcelona: Arallibres

Cuina! Cuina! Cuina!

Maria Nicolau ha escrit el llibre que m’hagués agradat escriure a mi, amb saviesa culinària i amb un estil marca de la casa. Em trec el barret!

Les receptes queden emmarcades en situacions quotidianes vives, amb espurnes narratives i descriptives que ens acosten l’olor de les cremes i dels caldos, la textura del pa de pessic, l’untositat i la contundència del romesco. I fins i tot a questions socials com la de pura supervivència que feia que els irlandesos deixessin les patates a mig coure.

Sovintegen les analogies i les metàfores inaudites com la de comparar el fricandó de tota la vida amb els jerseis de coll alt sense mànigues. Són petites provocacions que animen a rumiar i a seguir llegint de manera diferent que davant d'un llibre de receptes convencional. 

Aquí les instruccions són senzilles i tot el flexibles que poden ser. M’agrada que hi hagi variacions sobre un mateix tema i que es tractin conjuntament coses que van lligades com l’ampli espai que hi ha, per exemple, entre el romesco de peix, la salsa del mateix nom, el xató i la salsa dels calçots.

Com a mig vallenca, aquí discutiria una mica algún punt. Però sempre amb ànim esportiu perquè si tota lectura és una conversació aquesta és de tu a tu. Per altra banda també crec que anar a comprar és deixar-te portar per allò que trobes en cada moment de l’any i que a la cuina no cal que tot estigui ben lligat però si que no oblidem la tradició de les àvies i de les mares que ens han passat el que sabien només posant-nos al seu costat. 

Tal com diu l'autora:

«La meva vivència a la cuina beu d’una saba que és vella i, conscient del to messiànic i desbarrant d’aquest afirmació, mantinc que cal fer foc nou amb les branques de l’arbre i empeltar les generacions vinents directament de la soca original i antiga, com es fa amb els bons ceps centenaris si el que es vol és aconseguir bon vi. »

Maria, regalaré el llibre als fills que sempre em demanen que escrigui les receptes d’allò que cuino. Els contesto que un dia ho faré en forma amb històries lligades a cada plat i a la reutilització que es pot fer de tots els ingredients per donar nova vida a les sobres o per tenir mig feta la feina per a una altra àpat. Encara no m'hi he posat i, si mai ho faig, seguiré la teva petjada pels camins de la ficció.

Joan de Déu Domènech (2022). Un plat d'escudella. La Barcelona menestral a la taula d'Emili Vilanova. Barcelona: L' Avenç

Un llibre per sucar-hi pa, un llibre que es paladeja... 

Hi ha tota una constelació de metàfores entorn de la lectura i el menjar que utilitzem sense adonar-nos'en.  

A Un plat d'escudella trobarem el revers de la moneda, ja que els aliments i els guisos es converteixen en símbols d'altres realitats sovint intangibles com la manera d'entendre la vida.

«Les maduixes... eren l'emblema d'una manera de veure el món...» Pàg. 15.

L'autor recopila i reinterpreta les imatges d'aquesta mena que feia servir Emili Vilanova que sovint caracteritza els personatges per alló que mengen, o objectes i sensacions com a aliments o determinats plats. Així:

Unes sabates elegants tenen «aquel color de platillo de bacallà amb patates.» Pàg. 45.

«Si m'alcés, tot jo cruixiria com los melindros quan los arrenquen el paper.» Pàg. 41.

També en els noms creatius que els cambrers donaven al diferents plats que cantaven per passar la comanda a la cuina:

Mongetes i arengada = Plat de ballarines amb la reina de los mares. 

Freixura = Perdiu de coll llarg.

Cigrons = Bales del quaranta.

Ara bé, seguint la petja dels menjars tal com ens els descriu Emili Vilanova, Joan de Déu Domènech fa reviure la Barcelona del XIX relacionant els fets socials i històrics amb detalls de la vida quotidiana, etimologies, anécdotes ben documentades. I no només això, sinó que allò que esdevingué es converteix en símbol premonitori de la realitat actual ja que, com es sabut, encara que la història no es repeteixi, rima. 

Per aquesta regla de tres, trobem relació entre el federalisme de Federic Almirall i la reivindicació de la cuina regional perquè «la cuina forma part de la història, de les maneres de fer de cada territori.» i constatem que «la gastronomía de la classe dominant és la gastronomía dominant.»

Però el més important és que el llibre ens deixa bona boca i ganes de tastar alguns plats com un arrós a la milanesa del qual no se'n diu la recepta o el llomillo amb mongetes tal com el servien a la Fonda dels Falcó. Faig propòsit de cuinar-ne un així mateix.  

Segur que com Un plat d'escudella, serà per llepar-se els llambrots.