Els fantasmes de Siri Hustverdt són amb nosaltres:
«Els fantasmes del passat habiten l'actitud, els gestos, la mirada i les paraules d'una persona...»
Les nostres cases porten incrustada amb major o menor grau «una arquitectura de la memòria»
L'autora ho explica així.
«Visc en una casa encantada, habitada per un fantasma que en Paul i jo vam fer junts, un «nosaltres»...
I escriu aquest llibre perquè vol continuar vivint en els pronoms o millor dit en la suma del tu i del jo.
«...estic plorant la mort de la Siri i en Paul. Ploro la mort de la i. Ploro per con la i em feia sentir al mon. Aquella i en què ell i jo ens superposàvem.»
Em sorprén com ens fa entrar amb naturalitat en territori íntim. Crec que és part del procès de dol i també de la necessitat d'auto-analitzar-se, com quan fa comentaris a una carta que va enviar al Paul al principi de la relació, perquè ara en sap més i ho pot expressar millor.
Siri Hustvedt ens parla de tu a tu i, ara, és fins i tot revolucionari:
«El jo interior viu que parla a un tu ha estat extingit per l'Home com a Marca. No es pot tenir un diàleg de debò amb algú que viu la vida en tercera persona.»
L'exercici d'auto-coneixença comença en territori íntim i acaba en acció política. L'Home com a Marca que parla d'ell mateix en tercera persona és una metàfora del totalitarisme.
Contra aquesta deriva cal indignar-se amb una ira disciplinada que es converteixi en un pla d'acció. Cal que intentem desmuntar les frases fetes, les metàfores immobilitzants, els clixés repetits fins a l'avorriment que ens criden a la inacció i que, tal com va fer el nazisme, desvirtuen el sentit dels mots. No ens hem de deixar arrossegar per aquest esperit del temps.
No sé ben bé com, però sense ingenuïtat, haurem d'aprendre a jugar en aquest Equip Blau, basat en la confiança, del qual parlava Paul Auster a La nit de l'oracle.
No sé si és possible fer-ho i alhora ser competitius, però m'hi apunto.
