https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/03/mariana-enriquez-2019-nuestra-parte-de.html
Me he sentido parte de la selva, de la casa del terror, de los rituales satànicos, de la lucha por conservar el poder, de la llamada de la sangre, de los síntomas de una enfermedad sin nombre, de las tumbas con cadáveres sin identificar, de los desaparecidos bajo regímenes dictatoriales y de los pozos abiertos de cadàveres en los que nos sumerge Olga Salgado.
https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/09/ursula-k-le-guin-2024-la-ciutat-de-les.html
Vivim a la ciutat de les il·lusions, però no ho volem saber.
Cal que un Missatger ens redimeixi?
Volem de veritat fugir de responsabilitats i ser manats?
O ens decidim a tenir les regnes de la propia vida?
Hem de conviure amb dos jos com el protagonista Redemptor?
Serà possible escapar-nos del parany de les comoditats i de l'evasió?
Com destriar la veritat de la mentida?
En qui podem confiar?
https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/04/benjamin-black-2023-les-germanes-jacobs.html
L’altre punt fort de la novel·la és la forma en la qual es trenen les diverses morts, els avenços en la investigació que sembla estancada, els fets històrics de l’holocaust junt amb la creació de l’estat d’Israel i les etapes del dol del protagonista. L’interès no decau ni un instant i les ganes de continuar llegint fan que vulguem avançar amb rapidesa, però la brillantor de l’estil fa que alentim el ritme per gaudir de perles com aquesta:
«Va sonar el telèfon del seu despatx. (...) Va pensar que era com els plors d’una criatura enfurismada que reclama el seu biberó.»
https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/10/priscila-morris-2025-papallones-negres.html
Hi ha tants Sarajevos que ens acostumem a contemplar els desastres de la guerra com si fossin de ficció.
Papallones negres té la virtut de trencar aquest mecanisme de defensa i de fer-nos viure dins l’horror. Estem assetjats en una ciutat que es devorada una guerra entre germans.
Papallones negres fa poesia de la lluita per no renunciar a la humanitat i ens planteja la cruel paradoxa: la guerra divideix i ajunta: treu el pitjor i el millor de nosaltres. Papallones negres commou i consola perquè sense ser edificant deixa encesa una llum en mig de la foscor. La família, l’amistat, l’amor i l’art fan d’espelmes en mig de la boira que tan sovint contempla Priscila, la protagonista.
