Estava convençuda que havia llegit tota la sèria Montalbano de Camilleri i, a la llibreria La Capona vaig descobrir que anava errada.
He xalat com una foca a l’Antàrtida i a mida que avançava la lectura m’afermava en el pensament que llegia en el moment adequat el millor colofó de l’obra del novel·lista, dramaturg i guionista. (Vegeu l'última publicació)
Quina riquesa de recursos, de registres, de temes i, sobretot, de personatges! No en té prou amb els caràcters que ja coneixem sinó que se’n treu tot un elenc de la imaginació com el mag els conills del barret de copa: la magnètica Antonia, la parella d’enamorats sense feina que no volen delatar al pare de la noia —Tano lo Bello—, els actors d’una companyia amateur de teatre que porten l’art de representar a la sang i, per acabar-ho de rematar el director teatral i escanyapobres, Catalanotti amb el seu particular mètode per a la formació d’actors, paròdia hilarant del d’Stanislasvky.
A més a més, hi ha una trama principal insòlita amb dos morts —o serà el mateix— a dos llocs diferents sense traces visibles del trasllat o la desaparició i una altra de personal amb dos amors. Tot amb el teló de fons la crisi que sacseja el país i deixa als joves sense futur. Amb el pretext del contrast entre la magnificència de l’art i la natura a Piazza Armerina l’autor sembla parlar per boca del comissari :
«Com collons podia ser que un país que acapara la major part de les meravelles del planeta no hagués estat capaç d’organitzar un turisme en condicions de sostenir l’economia i fossin tots uns morts de gana?»
El llenguatge és encara més brillant que en altres lliuraments, cal agrair a Pau Vidal de traslladar girs i jocs de paraules al català fent servir expressions com «fer mirera» o recreant els divertits lapsus de Catarella.
«—Sóc una tomba, cominsari, i això és una jurisdicció solemne.»
Com a cirereta del conjunt trobem les poesies intercalades que ressonen i donen profunditat al text sobretot la final de l’estimada Wislawa Szymborska.
«...n’hi haurà prou amb un Everest de cendres
per sebollir aquest grapat de brases
que encara s’entesten a cremar?»
I una imatge que em fa conèixer un pintor sicilià.
«La línia de l'horitzó semblava que l'hagués pintada Pierro Guccione.»
 |
| https://www.finestresullarte.info/es/base-ab-art/piero-guccione-el-pintor-del-mar-vida-estilo-principales-obras |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada