Cincuenta sombras de Grey

 La curiositat m'ha portat a llegir la primera de les novel·les de E. L. James, la Corin Tellado del pseudo sadomasoquisme. No continuaré la saga.

Segueix el suat esquema del príncep blau amb una part perversa i de la noia pobra i honrada que es proposa redimir-lo.  Aquí va un fragment representatiu de "l'estil":

"Este hombre, al que una vez creí un héroe romántico, un caballero de resplandeciente armadura, o el caballero oscuro, como dijo él mismo, no es un héroe, sino un hombre con graves problemas emocionales, y me está arrastrando a su lado oscuro. ¿No podría yo llevarlo hasta la luz? P. 379.

D'entre les músiques que apareixen trio el motet de Thomas Tallis, Spem in alium perquè sempre m'ha agradat la música religiosa del Renaixement encara que a la novel·la s'utilitzi com a música per cardar. Potser l'autora considera que li dóna un to gore?

Aquí teniu l'enllaç amb el motet

Models de dona: "Mujercitas"

He  tornat a llegir el vell llibre de Mujercitas que gairebé  em sabia de memòria i m'he adonat que proporciona models de ser dona, alhora que fomenta valors com el treball, la fortalesa, la serenitat i una certa independència femenina que avui cal tornar a reivindicar : "El trabajo es saludable, nos libra del aburrimiento y de los malos pensamientos, es bueno para la salud y el ánimo y nos da un sentido de capacidad y de independencia mejor que el dinero o la elegancia." P. 138.

Ha coincidit que acabava de llegir Las diosas de la mujer madura de Jean Shinoda Bolen, un llibre feminista que sembla estar a les antípodes de Donetes, i he trobat que alguns dels arquetips de dona que proposa coincideixen amb els personatges de L.M. Alcott.

Així, la tímida i casolana Beth que treballa com una abella cantant com una alosa es pot interpretar com el model de dona que proposa la dea Hestia o Vesta: "El fuego del hogar de Hestia se relaciona con el alma y la casa, con la entidad más que con la acción. Su sabiduría es la sabiduría de sentirnos equilibradas y dueñas de nuestras emociones, que son generosas y en absoluto posesivas." P. 126.

Contrafigura d'aquest model és el persontage de la intrèpida Jo, amant de l'acció, que voldria ser un xicot i no casar-se mai i que apareix comparada a un inquiet poltre, coincideix amb aquesta descripció de Jean Shinoda: " Artemisa personifica el espirítu femenino independiente que le permite a la mujer buscar sus propios objetivos en el ámbito elegido por ella (...) Afín al mundo salvaje y los animales es competidora feroz y jugadora de equipo. Le preocupan la igualdad, la equidad y la justicia para las personas y los animales y cuando la trataban de un modo distinto a su hermano proque era una niña, protestaba y decía que eso no era justo." P. 211.

Crec que aquests models o arquetips de dona són profunds i universals són,  en paraules de Jung, com el llit d'un riu que es pot assecar, però que en qualsevol moment es pot recuperar: són metàfores amb les quals vivim sense que hi parem esment. 

Aquí pot haver-hi la clau de l'èxit d'aquesta novel·la que ara es pot llegir completa i ben editada per Vicens Vives. Aleshores autora i obra es revelen més complexes del que semblaven.

Las metáfors artísticas de Eduardo Mendoza en Riña de Gatos

Las pinturas de Velázquez y de Tiziano están utilizadas como contrapunto de estados anímicos o situaciones vitales con las que se encuentran paralelismos. Veámoslo.

“Velázquez (...) se retrató (...) representando a su propio personaje en Las Meninas. En esta última obra luce ya la cruz de la Orden de Santiago que lo acredita como gentilhombre, pero su imagen es también la del hombre cansado  que ha visto realizado su sueño tras una vida de afanes y renuncias y se pregunta si valió la pena. Hoy Edwin Garrigaw se hace la misma pregunta.” P. 149.

–Éste es el problema endémico de los españoles (…) Tenéis intuición pero carecéis de metodología. Hasta Velázquez cojeaba de este pie. ¿Puedes creer que con toda su formación técnica (…) nunca llegó a dominar las leyes elementales de la perspectiva? P. 252

“Los enanos no contestan. Miran hacia delante, pero no al espectador, sino a otra cosa, seguramente al propio Velázquez que los está pintando, quizás al infinito. Esta indiferencia no sorprende a Anthony, que no esperaba más. Para él los enanos representan al pueblo de Madrid, compañeros mudos en un viaje al abismo.” P. 261.

“–¿Cree usted que la Venus le trajo mal fario?

–Creo que después de pintar ese cuadro o mientras lo pintaba, Velázquez atravesó una tremenda crisis personal de la que nunca llegó a reponerse, y que la causa real de la crisis está en el cuadro. Llevo años discutiendo este punto con un experto inglés. (…) A él no le gustan las mujeres, y quizá por este motivo… En fin dejemos eso. Ahora importan los problemas personales de Velázquez, no los míos.

–A lo mejor coinciden –dijo Paquita. “ P. 191.

 

 “… los ojos del fugitivo tropezaron con La muerte de Acteón. Siempre le había inquietado aquella pintura y en las circunstancias presentes su visión le conturbó doblemente. (…) la imagen del arrogante cazador condenado a una muerte cruel, destrozado por los perros, sólo por haber gozado sin querer del contacto fugaz con una diosa asequible pero inmisericorde, tenía mucho en común con su propia experiencia. (…) Quizá también el sublime pintor veneciano había tenido un encuentro sin perdón y había recibido la flecha inexorable, pensaba Anthony.“ P. 306-307.

“–Muchos piensan que estamos justamente en esta situación. La falta irreparable ya ha sido cometida, la flecha dejó atrás el arco; sólo nos queda esperar a que nuestros propios perros nos hagan pedazos.” P. 337.

Esta situación es el preludio de la Guerra Civil y toda la novela se puede leer como un viaje artístico en medio de una realidad conflictiva.

Eduardo Mendoza (2010) Riña de gatos. Barcelona: Planeta.

Amin Maalouf (2012), Los desorientados. Madrid: Alianza literaria.

Els desorientats i els punts cecs

Setze capítols que són setze dies durant els quals Adam, el professor libanès protagonista, intenta explicar a través de l’escriptura, eina del pensament, perquè fa vint-i-cinc anys que no tornava al seu país. Adam és un d’aquells que “tenía las neuronas en las yemas de los dedos” P. 20.

Tornar al Líban és retrobar-se amb els amics de joventut, així que es pot interpretar la novel.la com un cant a l’amistat: “lo que decían mis amigos no era para mí opiniones sin más, sino voces interiores.” P. 71.

Com molts d’ells i de nosaltres, l’Adam està desorientat – potser per això torna a Orient- i té necessitat d’explicar-se la vida i la història a partir de l’escriptura que li serveix d’ulleres per descobrir allò que ens passa desapercebut: “La noción de punto ciego, o blind spot, es, sencillamente, un instrumento de reflexión al que llamo, en nuestra jerga, a digging tool, una herramienta para cavar.” P. 161

Aquestes metàfores científiques es converteixen també amb invisibles moltes vegades, no som conscients d’elles quan parlem de “forats negres” o de “big bang”, em crida l’atenció la semblança amb la metàfora que utilitzava l’escriptor per encàrrec de l’última novel·la de Murakami: “treure la neu a palades” amb aquesta “herramienta para cavar” com si la tasca intel·lectual necessités de la força física per clarificar el pensament i anar a allò que realment importa, que moltes vegades és senzill, net i clar, però que intoxicats d’informacions no sabem veure.

El fet que fa evident la necessitat d’utilitzar aquesta eina per cavar no podia ser altra que la qüestió de gènere:

“ Se me ocurrió la idea cuando estabamos todavía en el internado. Nos estaban hablando en classe de la “Declaración de los derechos del hombre y del ciudadado” que se proclamó en tiempos de la Revolución Francesa. Un alumno pregunto si tambén se incluía en ella a las mujeres y, en tal caso, cómo se explicava que éstas no hubieran conseguido el derecho de voto en Francia hasta después de la Segunda Guerra Mundial. El profesor le contestó que, en realidad, esa afirmación de igualdad ante la ley no las incluía, però que no podía sacarse la conclusión de que hubiesen decidido dejarlas fuera a sabiendas. Ese aspecto de la realidad, nos dijo, era, sencillamente, inconcebible, “invisible” para los hombres de entonces.”

Calien i encara calen ulleres violeta.

Punt a part mereixen les metàfores amb noms propis com la del propi protagonista Adam i el personatge històric en el qual és especialista: Atila, per antonomàsia un bàrbar.

Atila “-Es el arquetipo del emigrante. Si le hubieran dicho: “¡A partir de ahora eres ciudadano romano!”, se habría envuelto en una toga, habría empezado a hablar latín y se habría convertido en el brazo armado del Imperio. Pero le dijeron: “¡No eres más que un bárbaro y un infiel!; y ya sólo soñó con asolar el país.”

Aquí també calen unes ulleres o uns miralls especials.

Haruki Murakami, Balla, balla, balla. Barcelona: Empúries. 2012. Edició digital.

-->

“Ballarhoéstot –va continuar l’Home Ovella-. Ballamagníficament. Ballaperquètotcontinuï girant.” P. 266.

 Treballar escribint per encàrreg és treure la neu a palades, una feina feixuga que algú ha de fer encara que no tingui cap alicient, l’alternativa és ballar i ballar, deixar-se portar per la música de la vida, fins i tot quan la melodia transporti al misteri de les cases encantades, els móns paral.lels i els fantasmes; perquè tot està màgicament connectat. 

 

“No ho sé. Tal com ho veig jo, és com treure neu a palades. Ho fas perquè algú ho ha de fer, no pas perquè sigui divertit.”  P. 158.

“A través d’aquell món de l’Home Ovella, mitjançant la seva centraleta, totes les coses estaven connectades.” P. 293.

Aquestes metàfores, es repeteixen com a leitmotiv i  apunten al nucli temàtic principal, el protagonista i, crec que l’autor al darrere, és conscient de que tot plegat queda una mica fosc i reflexiona: “No acabava pas d’entendre què volia dir allò. Era en un sentit una mica figuratiu, metafòric. Però potser era la mena de cosa que havies d’expressar metafòricament.” P. 292.

He intentat una mena de classificació de les abundoses imatges que resten.

Predominen, com en els clàssics les metàfores basades amb la naturalesa, principalment amb els animals, en ocasions, ens poden inspirar tendresa:

“Un lloc patètic, desolat com un gos negre de tres potes xop sota la pluja de desembre.” P. 12.

“Per comparació a la trajectòria i els idil·lis de la vida de Jack London, la meva existència semblava la d’un esquirolet amb el cap enganxat a una nou dormisquejant fins a la primavera.” P. 64.

“Tenia les botes als peus del llit, allà on les havia tirat la nit abans. Dos cadellets cansats.” P. 107

O tenir intenció crítica:

“La nena encara estava asseguda allà empeltada al wolkman.” P. 104.

“Tenia la pell fina i cuidada, com la d’un elegant animal carnívor.” P. 462.

“... però ell persistia, com un gos vell que continua ensumant la cua de totes les gosses del bar.” P. 362,

“Les masses d’oficinistes amb vestits foscos creuaven els carrers com si fossin bancs de salmons...” P. 396

En segon lloc trobem metàfores científico-tècniques que, a vegades tenen una funció deshumanitzadora

“ Un hotel misteriós.

A mi em feia pensar en una mena d’estancament biològic. Una regressió genètica. “ P. 10.

“...una densa capa de fum de cigarret planava com un fenomen ectoplasmàtic.” P 1064.

“Va decantar el got, dues terceres parts buit, com si fos un tub d’assaig.” P. 1065.

“Quan era petit, tenia un llibre de ciències. Hi havia una secció sobre “Què passaria al món si no hi hagués fricció? Resposta: “Totes les coses de la Terra sortirien volat cap a l’espai a causa de la força centrífuga de la rotació”. Aquest és el meu estat d’ànim.”

P. 1081.

Segueixen les metàfores basades en experiències de la vida quotidiana, com la final del fil del telèfon que entenc com uns mena de fil de la vida o cordo umbilical que torna al món que anomenen real al protagonista.

“Agafo el telèfon i m’aixeco, tot seguit camino, arrossegant el fil de dret cap a la paret per on ella ha desaparegut. A mesura que la paret s’acosta m’acovardeixo una mica, però no alenteixo el pas. Quan toco la paret ni tan sols es produeix cap impacte. El meu cos simplement la travessa com si fos una cortina d’aire transparent. Només que l’aire sembla canviar una mica. Encara amb el telèfon a la mà, creuo i torno a ser a l’habitació del meu pis. M’assec al llit, amb el telèfon a la falda. P. 1111.

D’altres de la mateixa mena, donen un to ingenu i de proximitat.

“L’estranya barreja d’estils oferia una mostra de coexistència massa provisional, com la boca d’un nen quan li estan sortint les dents noves. “ P. 95.

“... i les gavines volaven en cercles com si fossin escuma de la rentadora.” P. 742.

“... un lleugeríssim tremolor que recorre el cos de la noia. Com la flama d’una espelma que vacil·la amb un corrent d’aire imperceptible per a la pell.” P. 1014.

“Li vaig alçar el cap perquè descansés sobre el reposacaps, amb compte, com si toqués un ou.” P. 1020.

Capítol a part  mereix la ironia que traspuen moltes de les imatges principalment quan parla del capitalisme avançat.

“El capitalisme avançat s’ha superat a si mateix. Sense exagerar les coses podríem dir que les transaccions financeres s’han convertit en una activitat religiosa. El nou misticisme. La gent venera el capital, adora la seva aura, fa genuflexió davant dels Porche i els immobles de Tòquio”. P.176

Per acabar, això ha sortit més llarg del que esperava, aquest és el primer llibre que llegeixo de forma digital i m'ha alleugerit les hores de guàrdia a l'hospital, però no és el meu Murakami preferit: no me l'he acabat de creure, no m'ha emocionat i l'he trobat artificiós i superficial alhora. Tot i així, m'he entretingut a caçar metàfores, algunes magnífiques, aquí va la última:

“Faulkner i Philip K. Dick també. Quan et sents aclaparat per una fatiga inexplicable, hi ha una cosa en ells a la qual sempre et sents vinculat. És per això que sempre porto una novel·la a la maleta, per moments com aquest.” P. 338.

Ho lamento, però, aquesta sensació de vincle, de lligam, de connexió no l’he tinguda amb aquesta novel·la.

Metàfores visuals 2: Anton Unai

Llegir: recollir-se, buscar-se, resar, trobar, perdre, somiar, surar, guanyar, levitar...
No sé si fins l'eternitat.

Volar:  lluitar, protegir-se, estrellar-se, omplir-se, donar-se, protegir-se...
Potser imaginar.

Trobareu més imatges al seu bloc: http://antonunai.tumblr.com/

In memoriam Agustín García Calvo

Les metàfores d’aquest poeta-lingüista estan empeltades de misticisme àcrata.

Perdura el record de les seves classes de gramàtica i els seus poemes convertits en cançons com: “Libre te quiero” o “Las moras negras”.

Ara que navega per “el río eterno de estrellas” ens queden aquestes “moras negras” transmutades en realitat poètica: tan poc i tant.

Las moras negras, Agustín García Calvo

Creí que buscaba
las moras negras,
y encontré la rosa de zarza.

Creí que cogía
la rosa blanca,
y se hincó la espina en mis venas.

Creí que saldría
clavel caliente,
y brotó un arroyo de leche.

Creí que el arroyo
se hundía en tierra,
y fluyó al Océano verde.

Creí que era aquello
el verde Océano,
y era el río eterno de estrellas.

Creí que hallaría,
cruzando el cielo,
al Señor del todo y la nada.

Y sólo encontré
puñado de moras
que de amor en mi mano sangraban.