TOTES LES ENTRADES

dijous, 13 de novembre del 2014

Gemma Freixes (2013) Casino de Santa Isabel. Barcelona: Proa. Club de Lectura de la biblioteca de Vilassar de Dalt.


Un món que s'acaba, la història mil vegades repetida però sempre diferent de la desaparició d'un tipus de societat i de la diàspora dels que l'han fet realitat.
Una societat precària on empaitar minigues  –en llengua fang dona i utilitzat despectivament com a sinònim de prostituta– era tan habitual com "ho eren els núvols de mosquits al capvespre" i on les dones tenien exactament el mateix valor que els mosquits. Em quedo amb ganes de saber més d'aquestes noies torturades, sobretot de Leonor que sembla que pugui escapar del seu destí.
Un món empudegat d'intrigues i corrupcions sota la crosta d'un tranquil paradís on el protagonista Pablo Montesinos triga en adonar-se de qui mou els fils del poder en aquest 1968, any de la independència de Guinea. Només els cops i l'evidència fan que obri els ulls i que fugi amb el que es pot considerar la seva família.
Em quedo amb uns retalls de paisatges que evoquen aquest paradís que amaga la trista realitat i que sento com a viscuts i enyorats:

"Un cop al cim del turó, va detenir-se uns segons a contemplar la vall. L'aire net, pur com el cristall, definia amb precisió els límits de les parcel·les de pastura, una gran vànova de ganxet feta de pedaços de diferents tons de verd." P. 108

diumenge, 2 de novembre del 2014

A Èlia de "Primavera, estiu, etcètera" de Candela de "Perfum d'almesc"



Benvolguda Èlia, de les terres de l'Ebre on les fotografies poden fer olor de "sol tebi i de secanella".
Sóc la Candela, de les terres castelleres de Valls que poden fer olor d'almesc. T'escric amb la confiança que em dóna que les dues siguem personatges sortits d'una novel·la i amb la sensació que et conec de tota la vida. Jo també vaig passar una crisi semblant a la teva, encara que sóc una mica més gran, també m'he hagut de reinventar i em vaig passar un any: "per apedaçar la vida amb força, equilibri, valor i seny."
El que m'ha fet escriure't, però, ha estat el sentir-te parlar d'aquesta manera tan viva i amb paraules gairebé oblidades que obren la porta d'un món propi que també és una mica meu. M'agrada quan preguntes què és "fer catufols" o quan et diuen "espavil".
Admiro la teva facilitat per buscar imatges expressives com quan la pell del conill que espellava la padrina "quedava a l'inrevés, com una placenta abandonada al damunt del marbre." O la idea de príncep blau de quan eres xiqueta: "...érem unes princeses del pa torrat que havíem vingut a la Terra per trobar un home que ens fes la declaració de la renda mentre ens recitava Baudelaire." P. 28. Si el trobes alguna vegada avisa, serà un fet històric.
El punt d'ironia et permet tenir perspectiva i això s'ha de celebrar com quan opines que has trobat la comparació justa la fusta: "Em sento com si hagués dormit comprimida per set voltes de corda: No està malament la metàfora, per acabar l'any." Tu si que tens "salero", nena!
També sóc donada, com tu, a fer anar molt la capsa de música del pensament, encara que jo ho faig a la meva habitació o, com a molt, sortint al balcó i no m'estic hores passant fred i fumant al vell corral del costat de casa teva.
No sóc pagesa, encara que també penso que la terra més neteja que no pas embruta i, si algun dia ens trobéssim, m'agradaria ensenyar-te la masia i que parlessis amb la meva filla Dela, que ha estudiat arquitectura i es troba amb tots els problemes que bé coneixes.
Èlia, seria per a mi un plaer, tenir-te com amiga al país de les paraules.                                                                                                                          Candela Baldrich Freixes

dimecres, 22 d’octubre del 2014

Marta Rojals (2014), L'altra. Barcelona: RBA

La cara oculta de la lluna, Mr. Hyde femení: l'altra. Una ombra de nosaltres mateixos, una addicció, un plaer o un dolor íntim. La llum i la foscor són com dos plats de la balança i "quan l'una contraresta l'altra, s'assoleix l'equilibri", com pensa Anna, la protagonista. Un equilibri inestable més perillós a mida que passen els anys.
La informació està dosificada amb precisió de rellotge per tots els canals possibles: telèfon, what's, face, correus... això sí, amb secrets, també per a Anna a la qual "les metàfores se li resisteixen".
Les imatges no se li resisteixen a Marta Rojals i gràcies a elles tot es transmuta. Les tasques quotidianes agafen una altra dimensió i en acabar de fer la feina la protagonista "bufava mentalment el canó d'un revòlver i feia un guardat". Les sensacions prenen cos com quan el gos lligat: "li feia sentir un pes sobre l'estómac, com si hi tingués un sac d'arròs".
A vegades, Rojals, potser en fa un gra massa; com en aquest retrat de la Cati:
"S'encara a l'astre amb el mentó avançat, remenant el paquet de Camel de memòria. Les ulleres negres, sobre els pòmuls, li contrasten amb els cabells blanquíssims, à la garçon. Pinça la cigarreta amb unes dents polars que li desapareixen entre el carmí dels llavis." P. 68.
Però és que la Cati és excessiva i el seu lèxic hiperrealista de bilingüisme actiu també ho manifesta. La Cati és un element que vol compensar i equilibrar el buit que la mare ha deixat dins l'Anna.
"... Anna s'havia seccionat el cordó umbilical amb les dents i fugia de qui sap què, desitjant-se òrfena (...) ella (Cati) li llançaria una corda."
Em sembla que li cal per no sucumbir a la seva ombra.


dijous, 16 d’octubre del 2014

John Fante (2013), La germandat del raïm. Barcelona: Edicions 1984. Club de Lectura Biblioteca Vilassar de Dalt



Literatura mascle que passa comptes a la relació entre el patriarca tirà i el fill gran convertit en escriptor per obra i gràcia de Dostoievski. No sabem on acaba la vida i on comença la literatura, però és aquesta última la que salva la història perquè el realisme brut de Fante ens omple de desolació i ens purifica a la vegada com les pintures de Edward Hooper.
Les metàfores recreen aquest món que voldríem que no es repetís de pares a fills, com una condemna.
L'aprenentatge del ritual i l'encanteri del beure vi:
"Vam entrar en l'estat meditatiu del beure, l'encanteri del vi transcendia el miracle del seu gust, embolcallava les nostres ànimes amb la crisàlide del brunzir de les abelles, la dolça borinor, la collita abundant i fresca d'aquells turons acollidors, mentre Hipnos baixava i el temps passava amb la fressa de les abelles..." P. 108.
No amaga la realitat de la convivència amb aquest ogre alcohòlic.

La mare tan aviat és vista com un bruixa fent encanteris a la cuina, com una santa resant a la església, com una vella mal girbada o una dona gran amb aires de donzella. No sabem a quina carta quedar-nos fins el final: és la que sobreviu i queda alliberada de la tortura de la convivència torturadora, s'ha de celebrar menjant.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Charles Dickens, David Copperfield. Feedbooks. Traducción Carmen de Peña


http//es.wikisoource.org/wiki/David_Copperfield    
Releer sin prisa es un lujo.

Sentir que la lectura acompaña, despierta la imaginación y alimenta la esperanza. Recordar, como si esa voz autobiográfica fuera la mía, que:

"Este era mi único y constante consuelo... veo siempre ante mi espíritu una tarde de verano: los chicos jugaban en el cementerio, y yo sentado en mi cama, leía como si en ello me fuera la vida." P. 61.

Y volver a encontrar los ecos del Quijote y de la picaresca en estas aventuras de niño huérfano que se ha de buscar la vida y en los personajes como el leal y locuaz Micawber, el genial loco Mister Dick, el encantador de serpientes Steerforth o el asqueroso Uriah Heep.

La galería de personajes femeninos no es menos variada, aunque casi siempre, esté en segundo plano: Emily, el amor infantil; Dora, el de juventud y, Agnes, el de la serena madurez. Mis preferidos son antagónicos: la dulce Peggotty y la estrafalaria tia que lo rebautiza como Totwood Copperfield.

Con ella aprenderá a abrirse camino en la vida, aunque sea a base de tópicos:

"tomar resueltamente el hacha del leñador de la mano para abrirme un camino a través del bosque de las dificultades." P. 514.

Y lo hará a través de la escritura, primero gracias al autodidacta aprendizaje de la olvidada taquigrafía, que le permite ser copista de los debates parlamentarios y juzgar la situación de su país.

" Yo solo veo fuego, Gran Bretaña, esa desgraciada virgen que se pone en tantas salsas, la veo siempre ante mí como una ave desplumada y bien cocida, atravesada de parte a parte por los hierros y atada con un cordón rojo. Por todo esto soy un incrédulo, y nadie podrá convertirme." P. 619.

Pero lo que le permitirá dejar el esforzado y desengañado oficio de reportero parlamentario, será dedicarse a la literatura: la lectura y la observación de la realidad le llevan a la escritura:

"... unía yo las historias de mis antiguos libros a la de mi vida presente, cogiendo a derecha o a izquierda mis personajes entre la gente que encontraba por la calle." P. 167.


Una vez más: todo lo que no es tradición es plagio.