Un llibre amb aura d'humanitat i bonhomia. Tendre i sec. Commou i marca distància. Popular i culte. Quixotesc i unamunià. Dens.
M'explico.
Una matinada, Arístides arriba emporrat a casa. Alapont, el pare, assisteix l'adolescent que vomita i després l'abraça com quan era un nen. De pas ens assabentem de la mort de la mare i que el fill va pel pedregar.
Alapont sap que el fill es pot convertir en un d'aquells xics perduts, com un antic company que vaga pel manglar, el lloc de frontera on sobreviu. No ho pot permetre. Tot el seu enginy de fuster amb ofici i tot el seu enteniment busquen estratègies per salvar allò que més estima, sense interferir. No calen paraules, els fets parlen.
El pare seguirà el camí abrupte i sacrificat, però el que li exigeix el millor d'ell mateix; i, a llarg termini, es convertirà en el model del fill. Allò a què aspirem mares, pares i mestres. Com aconseguir-ho? Monturiol, el conferenciant expert, només sap que no hi ha receptes i deixa anar un suggeriment que es convertirà en una sentència per escriure a les parets de l'estudi de quasevol Montaigne: «Fes que aparega allò que, sense tu, no es veuria.»
Després d'estratègies imaginatives però sense efectivitat el pare aconsegueix donar corda al fill i fa que la sentència de Robert Bresson que li ha dit Monturiol es converteixi en el motor d'una tasca quixotesca que donarà sentit a la seva vida i a la d'Alapont: la construcció d'un artefacte de fusta.
En aquest punt em pregunto perquè Cavall Atleta Ocell em fa pensar en Cervantes i em poso a pouar en el significat dels noms dels personatges: mai són gratuïts en Baixauli.
Em limito als dos protagonistes. Alapont és un nom valencià de soca rel que prové d'un cavaller citat com a vassall del rei Jaume I. Sembla que el nom surt d'un avantpassat que va ajudar a Otger Cataló en un conflicte armat en un pont quan lluitava contra els sarraïns. Aquí el pare Alapont també salva al seu fill d'un mal pas i, alhora, crea ponts.
Arístides significa l'excel·lent. L'arrel aristos és la mateixa que forma la paraula aristòcrata, però en aquest cas no es tracte de noblesa de sang, sinó de ser el millor en allò que ens és propi i per això cal cultura en el sentit ampli del terme, a part de ganes de treballar.
Hi ha més invents que l'artefacte que construeix Alapont que donen un aire oníric a la lectura: les cases bessones, els nassos per on respira la terra, el museu de les onades... i que em recorden passatges que també em fan aquesta impressió en El Quixot.
Però allò que em trasllada de totes totes a Cervantes és la humanitat irònica que campa per tot i la referència a altres obres de Baixauli dins del text. I, és clar, això també em remet a Unamuno per si no ni hagués prou amb la seva novel·la on la paternitat exemplar queda més que retratada: Amor y pedagogía.
No em vull enredar que hi ha molts fils per estirar en l'escriptura de Baixauli i per això hi xalo tant, perquè com el personatge de Monturiol més m'estimo la densitat de Rembrant que la brillantor de Rubens.
No vull acabar sense apuntar que allò que mengen ens acosta a la vida del pare i el fill en una casa que sembla que no tingui calor de llar. Normalment només són plats fets a corre-cuita, sobretot entrepants i truites, però en moment en que es produeix el gir fonamental de la novel.la Alapont fa un arrós caldós amb fesols i naps. Ves per on!
Me'l menjaria amb el mateix gust amb que he llegit Cavall Atleta Ocell.
