Thomas Mann, La muntanya màgica. Barcelona: Proa. Traducció de Carme Gala Fernández

Recordaré aquest estiu com el de La muntanya màgica. Per fi! Feia molts anys que a la masia m'esperava, en un volum antic i ben enquadernat; però mai havia estat capaç de passar més enllà dels primers capítols. A principis d'agost, vaig optat per demanar-ne un exemplar en català a la biblioteca de Valls —bé, el va haver de demanar el meu marit perquè amb el meu carnet barceloní no me'l podia emportar. Vaig fer santament! La traducció de Carmen Gala m'ha fer empassar aquest monument literari com si fos un plat de canalons. Quanta bellesa! Quina obertura de pensaments! Quin munt de lligams amb passat, present i futur! 

Des del principi m'han atrapat les metàfores que s'expandeixen i s'encadenen carregades de sentit com en la descripció de la tos que es va transformant en un tret fonamental d'un retrat psicològic.

˝una agitació espantosament mancada de forces en un engrut de dissolució orgànica... era com si es veiés l'interior del gentilhome... és ben bé quin aspecte té: tot un fanguer només.»    

Doncs, amb aquest mateix mecanisme funciona l'eix temàtic centrat en la malaltia com a metàfora de l'estat de la societat. 

«... els mals de l'individu són malalties de l'organisme social.»

Em venen al cap referències des de  Pio Baroja a Susan Sontag com si també advertissin que no ens quedem al Sanatori de la muntanya perquè és:

«un pantà on habita Circe.»

Un pantà on el personatge que representa el paper de mentor s'hi enfangarà tot i ser un adalil del progrés que en dues ocasions esmenta Barcelona com a far d'una societat renovada on:

«s'agafen de les mans i ballen en rodona... és humà.»

Però no tot és crítica social sinó que filosofia i literatura es trenen de forma que ens parlen al lector d'avui, posem per cas, del tema del temps que tan pot ser el Leteu de l'oblit com el pou de la memòria perquè:

«... és pot narrar el temps i en aquesta història en tenim el propòsit.»

i, a més a més, 

«La narració equival a la música en tant que omple el temps, el rebleix correctament, el reparteix i fa que hi hagi alguna cosa.»

Si la poesia d'Antonio Machado és «palabra en el tiempo» la narrativa de Mann és «la narració del temps» perquè a La muntanya màgica.

«El temps és l'element de la narració, com és l'element de la vida...» 

Una vida que se'ns fa veure:

«... igual que l'arc iris sobre el salt d'aigua...»

La mateixa imatge que citen Lynn Margulis i Dorian Sagan al seu llibre Qué es la vida? 

No goso demanar més bellesa.

Just he aconseguir llegir La muntanya màgica l'any del 150 aniversari del naixement de l'autor. No sé si he seguit un mandat inconscient, però, encara que ara acabi, em quedo amb ganes d'escriure sobre els àpats del Sanatori i de com la cuina també es converteix en metàfora. 

Vicenç Pagès Jordà (2025) Curs de prosa. Edició i epíleg d'Enric Sullà. Presentació de Camil·la Massot Kleiner. Girona: Diputació de Girona (Josep Pla. Núm. 56)

Tenim davant un curs o camí que fent giravols ens porta a l'escriptura. Ens ho fa notar Enric Sullà, que ha tingut cura de l'edició i ha escrit l'epíleg. A Vicens Pagès Jorda li agraden les metàfores com ja demostrava en el títol d'Un tramvia anomenat text. 

Segueixo el Curs o trajecte amb idèntic delit amb que a finals de segle XX llegia El tramvia perquè hi retrobo el plaer de l'aprenentatge de l'escriptura, el corrent d'un riu que no s'acaba mai.

Curs de prosa ens serveix de brúixola per defugir els tics de la moda, desvetllar la pròpia manera d'escriure i conrear un estil lleuger, viu i amb calat. I això només es pot fer des de la literatura, com Camil·la Massot fa notar a la presentació.

Curs de prosa ha de ser lectura recomanada a les escoles d'escriptura i formar part de la bibliografia de diverses matèries de les facultats de lletres, de periodisme i de formació del professorat.

A l'«Epíleg» hi ha una descripció acurada amb interessants puntualitzacions del contingut d'aquest curs, per això, aquí em limitaré a assenyalar el plaer de trobar citacions esplèndides que estimulen les ganes de llegir i, com a resultat, d'escriure amb fonament. 

Anem a l'apartat de «L'art de l'epígraf». Com ens alliçona Sullà, les citacions que encapçalen un text funcionen com a peritext, i per a mi són claus per accedir a l'ànima del que segueix perquè:

 «homenatja uns precedents, trenca la quarta paret, per això apareix més a les obres que vindiquen herències...» 

Això mateix vindicava ell a l'epígraf manllevat a Joan Fuster d' Un tramvia.

«Tot això que ara penso i escric, ho ha pensat i ho ha escrit molta, moltíssima gent abans que jo. Si no fos així, no tindria mèrit.

La distància irònica i la humilitat de qui coneix la retòrica clàssica i valora la tradició literària.

A partir d'aquí, farem tastos de les millors menges literàries tot aprenent com són els contes rodons i els que ens fan l'efecte que no els podia haver escrit ningú més i les novel·les que cal llegir perquè «encerten la forma idònea de vehicular la memòria.» 

Sigui quin sigui el gènere de la prosa, hi trobarem reflexions pràctiques sobre  l'art de la descripció, de l'adjectivació, del ritme, del to, de la sintaxi envoltant, de la metàfora que conforma un text i moltes coses més que flueixen com l'aigua dins del curs d'un riu.

Com a mostra el botó de dues descripcions:

L'euga que un gitano vol vendre: 

«és fina com un capellà i es menja les estrelles». 

Ho signa Salvador Espriu de qui és també la següent enumeració descriptiva d'un diari.

«Corrupció, barroeria, violència, guerres, crims, malestar social, inflació pels núvols, estadístiques manipulades, triomfalisme sorneguer, còmplice arribisme contestatari, oratòria lliure, vàcua i expedita. El de sempre.»

Acabo per on he començat per la metàfora de la metàfora que ens regala l'autor a propòsit de l'obra d'Alícia Krof:

«La metàfora s'estira fins que, a còpia de desenrotllar-se, ens duu a territoris insospitats...»

En conclusió, qui segueixi aquest curs veurà nous paisatges i gaudirà aprenent. A mi només em queda confessar que he estat incapaç de parlar en passat de Vicenç Pagès Jordà. 

Alex Susana Nadal (2022) El món en suspens. Proa: Barcelona

La fi del món que representa la mort d'una persona sempre fa por.

La pandèmia, un mal que no veus, fa pànic. 

Sort que l'amistat i les arts posen paraules, música i imatges a un món en suspens. Alex Susana explica molt bé com ens enriqueixen i consolen.

La casualitat va fer que El món en suspens i Ravals es presentessin el mateix dia i que me n'assabentés perquè Llucia Ramis fes la crònica dels dos esdeveniments. Vaig comprar el llibre amb la sensació que m'estava predestinat, però no el vaig començar a llegir fins que em va sorprendre la mort de l'autor. Ara que és a punt de complir-se'n l'aniversari escric aquesta nota.

He tingut aquest llibre a la tauleta de nit  i Alex Susana ha reviscut per conversar amb mi abans d'anar a dormir. Plegats, hem fet balanç d'uns moments terribles i màgics en que la natura se'ns feia més propera i gaudíem amb comptagotes del plaer de retrobar els amics al voltant d'una taula. 

He rellegit Salter amb els seu ulls i m'he sentit de la tribu d'aquells que: 

«Si no llegeixen, és com si els faltés alguna cosa, amplitud referencial, sentit de la història, un punt en comú. Els llibres són contrasenyes.»

El món en suspens està ple de contrasenyes que em ressonen per dins: dels haikus a la música de Mompou, dels formatges de l'Obrador Xerigots al raval de Dashilan, de la redacció epistolar al plaer de gaudir de la casa pròpia com d'una segona pell, de la vall de Sant Miquel a la poesia d'Amikhai, del taller de Pere Casanoves a la Bookeria de Tatxo Benet, de Calaceit a Queralps i, sobretot, de poesia que canta la vida.

Fins i tot en temps de pandèmia,

l'amor sobtat campa al seu aire

i imposa la seva llei:

no hi ha confinament que valgui

quan som presa del desig de tocar-nos.

Les paraules d'Alex Susana també ens toquen.

Antonio Muñoz Molina (2025) El verano de Cervantes. Barcelona. Seix Barral. Editorial Planeta

Una voz traza su biografía a partir de las lecturas de El Quijote y  comparto con ella vivencias, desalientos y la firme creencia que la lectura es algo más que un refugio. 

El eje principal és la voz íntima que cuenta cómo lee tal o cual pasaje,  como si un amigo me explicara una película y lo que ha significado para él.

Este contar a la llana se entremezcla con las reflexiones de un escritor maestro en su oficio que capta la técnica y el estilo del Cervantes y acaba perfilando un tratado sobre cómo se construye una novela que sea: 

«una maqueta en la que contener el mundo y revelarse a sí mismo a través del artificio de la ficción.»

Nada más ni nada menos lo que logra Cervantes, nada más ni nada menos que el sueño de todo novelista.

El verano de Cervantes comparte con El Quijote la prosa desatada y pone de relieve que la humanidad del pobre hidalgo está por encima de los usos propagandísticos y patrioteros a los que se ha sometido su figura. Además usa analogías con la música y la pintura que iluminan y enriquecen la visión de la obra de Cervantes. Me quedo con la que ilustra como el cuento, como una canción, alimenta la novela o la simfonía. 

He leído con pasión, pero forzándome a parar y a releer. He vuelto al Quijote de mi infancia, al que me enseñó a amar Francisco Rico y al que he explicado en las aulas.

Justo al acabar El verano de Cervantes escribo esta nota y preparo para llevarme de vacaciones algunos de los libros que me ha incitado a releer. Me queda una tarea pendiente para la vuelta: retomar mis apuntes sobre Don Quijote en Barcelona y revisar la ruta literaria que compartía con mis alumnos. 

Elisabeth Strout (2025) Explica-m'ho tot. Barcelona: Edicions de 1984 (Mirmanda)Traducció de Núria Busquet Molist

L'Olive Kitteridge personatge central d'Elisabeth Strout només fa aparicions estel·lars al llarg de la novel·la, però té la virtut de mantenir un to punyent.

L'Oliver és una bona explicadora i les seves històries fan fermentar totes les altres. A partir d'aquí només falta que l'escriptora, també antiga coneguda, Lucy Barton ens cuini els ingredients.

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2021/04/elizabeth-strout-2021-llum-de-febrer.html

Ara bé, el protagonista d'aquesta història és en Bob Burges. Un personatge tan bo que només li falten les ales i que és ni més ni menys que un menjador d'històries o de pecats, com vulgueu dir-li,  Ell arrossega les culpes dels altres amb una moral puritana a prova de bomba. Per a mi, potser n'hi ha un gra massa de continència, de prudència i... d'explica-m'ho tot que jo m'ho carrego a l'espatlla. Sort de la llengua esmolada de l'Oliver!

El text està ben teixit i hi llueixen les descripcions d'ambients marca de la casa que donen al conjunt la qualitat d'una pintura impressionista. 

«Cap a finals d'abril, la forsítia de davant de casa d'en Bob i la Margaret encara no havia començat a florir. Però les flors de safrà bord havien començat a sortir de les vores del soterrani, i altres a cases tenien polsims de safrà bord de color lila i groc.»

Les històries i els diàlegs també són pinzellades àgils que dibuixen com en un tapís la vida secreta de la ciutat de Crosbi on vivim durant gairebé tota la lectura. Qui llegeix Elisabeth Strout és converteix en un habitant més de l'estat de Maine, un entorn turístic paradisíac on, com a tot arreu, la gent viu les seves vides en sordina. 

L'escriptura d'Elisabeth Strout apuja una mica el volum de les històries i la veu de la Lucy és d'alguna manera la seva quan es lamenta.

«Collons de Déu. Totes aquestes vides sense explicar, i la gent simplement les viu i ja està...»

Aquí s'hi posa remei, encara que, al meu entendre, un parell de matrimonis visquin el final de la seva vida arrossegant massa silencis. Hi ha moltes formes d'amor i qui no es consola és perquè no vol.

Per cert, m'agrada aquesta traducció que deixa anar amb naturalitat una expressió amb la que em ve de gust acabar aquesta nota:

«Alça, Manela!» 

Paul Auster (2024) Baumgartner. Traducció d'Ernest Riera Arbussà. Barcelona: Edicions 62 (epub)

La creació literària com a diàleg amb el més enllà o amb les profunditats d’un mateix. 

Així entenc l’obra pòstuma de Paul Auster. 

Amb la metàfora del membre amputat que es continua sentit com a viu i la presència gairebé tangible de la persona estimada que ha traspassat el riu de la mort, però que perviu en nosaltres. 

 «...perquè si un dels dos mor abans que l’altre, el viu pot fer continuar el mort en una mena de llimbs, entre la vida i la no-vida...» 

 La literatura com a somni que ens permet reviure presències, amics fantasmes que ens acompanyen i ens permeten una vida paral·lela que com un corrent soterrat es converteix en aigua viva. 

 «De la mateixa manera que una persona es pot transformar pels esdeveniments imaginaris relatats en una obra de ficció, en Boumgartner s’ha transformat gràcies a la història que es va explicar a ell mateix en el somni (...) ha conjurat un món alternatiu en el qual ella sap que ell pensa en ella...» 

 I el protagonista es transforma i, quan ha deixat el llegat de la seva companya en bones mans, acaba el seu periple a conseqüència d’un accident de circulació. La picada d’ullet al lector em sembla evident, perquè Baumgartner ha utilitzat com a motor metafòric del seu últim llibre aquesta analogia: els cotxes com a persones, les persones com a cotxes que circulen «caòticament per cintes d’asfalt negre com la tinta, vorejades de blanc...» 

 «Tristament, no estem vivint els millors temps possibles per a la sàtira, i ja veurem si hi ha algú que entengui l’acudit.» 

Imagino les converses entre Paul Auster i Siri Hustvedt que bateguen sota aquestes pàgines i fabulo que l’escriptora, com Boumgartner, sabrà conjurar, a poc a poc, amb els seu món alternatiu el dolor del dol.

Núria Cadenes (2025) En carn i ossos. Barcelona: Arallibres

La reina Margarida de Prades contempla un pit-roig que li alegra el cautiveri. M'hi trobo asseguda al costat i, com sempre, els ocells de Núria Cadenes em consolen.

Començo la lectura com qui torna a casa: personatges, ambients i èpoques em són tan familiars com el patiment pel futur d'un fill maltractat.

«... unes urpes de pollastre (...) se li claven a cada braç, gelades i impetèrrites com la pell d'una serp.»

Tot seguit, un altre escenari ben conegut, la porta de l'Hospital de la Santa Creu en temps de la peste em vé a buscar. La carn i els ossos els trobareu ben explícits, mentre sona el Miserere de la Capella de dins el recinte.

El tercer relat em toca encara més d'aprop: conec l'Artemísia, pintora i finestrera, i la veig amb «la cara com una gàrgola» clamant «justícia sense que la senti enlloc ningú.» La venjança ha de perdurar i així ha estat. 

La primera carlinada i el tema del segrest em transporta a un altre espai-temps sovintejat i la doble visió dels uns i dels altres em commou: els personatges dels dos bàndols tenen:

«L'ànsia per dins com un cuc gros que (...) rossegués les entranyes.»

Els coloms caputxins que he criat m'acosten a la pubilla envejosa amb «ulls de gorja» i des del mónòleg següent del «12 de febrer» em summergeixo en situacions que revisc: finestres al passat recent o a la més estricta actualitat.

No trobo metàfora capaç d'aglutinar aquest gabadal de «carn i ossos» que arriba al clímax en una altra data que no es pot oblidar «20 hores 11 minuts». 

Pels de punta i udols de ràbia, 

impotència i dolor 

que ni els ocells consolen.