La reina Margarida de Prades contempla un pit-roig que li alegra el cautiveri. M'hi trobo asseguda al costat i, com sempre, els ocells de Núria Cadenes em consolen.
Començo la lectura com qui torna a casa: personatges, ambients i èpoques em són tan familiars com el patiment pel futur d'un fill maltractat.
«... unes urpes de pollastre (...) se li claven a cada braç, gelades i impetèrrites com la pell d'una serp.»
Tot seguit, un altre escenari ben conegut, la porta de l'Hospital de la Santa Creu en temps de la peste em vé a buscar. La carn i els ossos els trobareu ben explícits, mentre sona el Miserere de la Capella de dins el recinte.
El tercer relat em toca encara més d'aprop: conec l'Artemísia, pintora i finestrera, i la veig amb «la cara com una gàrgola» clamant «justícia sense que la senti enlloc ningú.» La venjança ha de perdurar i així ha estat.
La primera carlinada i el tema del segrest em transporta a un altre espai-temps sovintejat i la doble visió dels uns i dels altres em commou: els personatges dels dos bàndols tenen:
«L'ànsia per dins com un cuc gros que (...) rossegués les entranyes.»
Els coloms caputxins que he criat m'acosten a la pubilla envejosa amb «ulls de gorja» i des del mónòleg següent del «12 de febrer» em summergeixo en situacions que revisc: finestres al passat recent o a la més estricta actualitat.
No trobo metàfora capaç d'aglutinar aquest gabadal de «carn i ossos» que arriba al clímax en una altra data que no es pot oblidar «20 hores 11 minuts».
Pels de punta i udols de ràbia,
impotència i dolor
que ni els ocells consolen.
