dijous, 13 de desembre de 2018

Clarice Lispector (2006) Aigua viva i L’hora de l’estrella. Lleida: Pagès editors. Traducció de Josep Domènec Ponsati




Aigua viva remet a un misticisme laic que troba instants de beatitud contemplant flors, armaris o miralls i buscant l’essència amb les paraules que fan anar al pensament més enllà, cercant l’it.

“Vull escriure com qui aprèn” és el lema.

Escriure és un camí que voreja el no sentit intentant captar la quarta dimensió. I, per fer-ho, cal l’analogia que com deia Ortega y Gasset  “es la caña de pescar del pensamiento”, utilitzant el mateix motiu que Lispector, “escriure és la manera de qui té la paraula com a esca: la paraula pescant el que no és paraula.”

Hem arribat a la font d’aigua viva en adonar-nos que en un principi va ser la
metàfora.


L’hora de l’estrella segueix amb el delit d’aconseguir amb el llenguatge les sensacions que desperta o la pintura vibrant que descompon la realitat en àtoms de llum com la de Monet o la de Mir, o la profunditat de la música que sigui de Debussy, d’orgue o de jazz es despulla d’ella mateixa.  Aquesta escriptura és nuament impura i no crida, però exalta empenyent cap a un futur.

Un demà ingràvid fins i tot per a la Macabea que frega l’èxtasi deshabitada d’ella mateixa i es converteix en el mirall de l’escriptor@ que viu i mor amb ella.

Aquest precari futur li dona identitat i el poder d’atrapar “la grandesa de cadascú”, l’hora de l’estrella que es fon amb l’univers mentre les campanes repiquen “sense que els seus bronzes els donessin sons”

Només ens faltava la soledat sonora per completar el camí.







dijous, 29 de novembre de 2018

Mohsin Hamid (2017), Sortida a Occident. Barcelona: Periscopi. Traducció de l’anglés d’ Albert Nolla.



Trobem un món connectat per portes que conflueixen a Occident, on també es contempla el cel estrellat: “llums d’altres segles que no arribaven fins ara a la terra.” P. 19.

En aquest tros d’univers perdut en l’eterna infinitud  hi ha pobles que s’han convertit en “un cobrellit vell i apedaçat” per la violència fanàtica i d’on no hi ha més remei que fugir. Entre la multitud de desarrelats una parella, Saeed i Nadia, viuen un amor esmunyedís com la guineu que creuen trobar a Londres.

“... una dona gran els va dir que, més que una guineu, s’havien vist a ells mateixos, havien vist el seu amor.” P. 112.

La ciutat i el món sencer també està interconnectat per minúsculs aparells mòbils que depenen de l’atzar per funcionar i que poden arribar a semblar “armes de dos facinerosos en una negociació” P. 20. 

Tenen un gran poder, encara que si perden la màgia els usuaris es converteixin en “ratpenats volant en la foscor” P. 51.

Així, a les palpentes, els protagonistes s’enamoren i desenamoren, encara que sempre els quedi la germanor individual i col·lectiva.

La germanor que el Saeed troba en l’oració que el connecta amb els pares i amb tot allò que ha desaparegut de la seva vida, però que també el fa sentir solidari amb aquells que han tingut qualsevol pèrdua.

La religió es converteix en un escut protector com la toga negra que no deixa mai de vestir la Nadia: potser una altra manera de resar.

No us perdeu tampoc aquest.



dijous, 22 de novembre de 2018

Kent Haruf (2017) Nosaltres en la nit. Barcelona: Angle editorial Traducció d’Anna Turró Armengol


Prefereixo el títol original

Una novel·la sense metàfores. Bé, només n’hi ha alguna de quotidiana com la del sol que “esquerda el cap” que s'adiu amb el to col·loquial del text.

Una escriptura que no s’està per brocs i va a allò essencial: la vida íntima, la que ens fa únics i flueix quan obrim la porta, de veritat, a algú que ens pot ser puntal i mirall, alhora. Commou.

L’Addie i el Louis, tu i jo units per una fraternitat amorosa ben arrelada en el diàleg que flueix, sense transició amb la veu narrativa, fins que tot sembla un. Magistral.

Auster i bell testament vital que fa la il·lusió d’escoltar l’autor parlant amb lletres de motlle, sobretot, en les paraules finals:

“Però és una continuació, no? Va fer ella. Seguim parlant. I ho farem mentre puguem, mentre duri.
De què vols que parlem, avui?
L’Addie va mirar per la finestra. Va veure el seu reflex al vidre i a la foscor de fora.
Amor meu, fa gaire fred, avui, allà?”

Un relat amb un delicat i punyent simbolisme.






dimecres, 14 de novembre de 2018

Marta Orriols (2018) Aprendre a parlar amb les plantes. Barcelona: Periscopi



En el recull de relats Anatomia de les distàncies curtes ja es feia palès que Marta Orriols tenia el do de fugir dels tòpics en l’ús de les metàfores.

La potència d’una imatge rau en la llunyania de sentit que tenen els termes que s’hi relacionen, cosa que provoca noves associacions en qui llegeix. Per això, un dels consell de Georges Orwell, que no apareix a Aprende a parlar amb les plantes per casualitat,  és no fer servir cap figura d’estil que ja s’hagi emprat abastament i que, per tant, ha perdut l’efecte de desvetllament desitjat.

Veiem-ne alguns exemples que m’han colpit:

Un comiat tens és retratat amb: 

“dos petons secs com dues nyores” P. 223.

La feixuguesa de suportar les  festes quan s’està de dol se’ns suggereix amb una, gens freqüent, metàfora verbal: 

“He marxat cap a casa amb les escorrialles del Nadal estalonant-me.” P. 176

O se’ns evoca una certa tradició literària i enriquida amb un oxímoron més evident: 

“La mort s’assembla a la primavera” P. 35.


De tota manera, les meves preferides són les que, a més de ser originals, fan de falques del relat.

A una certa edat reconeixem que la mort dibuixa amb claredat un abans i un després, però mai se m’hauria acudit que la Gran Barrera de Corall podria convertir-se en la imatge del mur que aixeca tota absència definitiva.

“Potser perquè cadascú és lliure d’embellir la seva desgràcia amb tants fúcsies, grocs, blaus i verds com li demani el cor, des del dia de l’accident penso en l’abans i en el després de la meva vida com la Gran Barrera de Corall, l’escull de corall més gran del món.” P. 16.

La Paula Cid “la millor insuflant vida” és parapeta en el mur de la feina a l’hospital amb els seus neonats on té uns companys amb els que comparteix “un idioma únic”.

Fins i tot en un aeroport, un no lloc, evoca aquest espai per sentir-se protegida:

“La llum de neó blava que il·luminava la vora de la barra del bar a l’aeroport em feia pensar en l’efecte cromàtic de la font de calor de les incubadores noves que havien arribat a l’UCI.” P. 55.

N’hi ha d’altres de barreres. En les relacions eròtiques són evidents quan se’ns situa davant de descripcions de la vida sexual dels bonobos i dels ximpanzés per no implicar-se. A la Paula li cal buidar bé la “bassa de desconsol” per poder respirar.

Algun toc d’humor negre prepara el camí, quan les cendres del marit repartides entre un nínxol i la mar porten a la protagonista una reflexió que em sembla tendra:

“Un home meticulós i cap quadrat desendreçat per a tota l’eternitat” P. 95.

Quan ja ha rebut el regal de la cançó del pare, un dels fragments més emotius, i encara que hagi passat un any encara s’escuda “en la meva barrera de corall.” P. 218., en recollir una bossa amb quatre trastos del marit exclama:

“—Uf,  pesa com un mort!” P. 223.

I se sent guarida. Ja està a punt d’aprendre a parlar amb les plantes.

Un altre do de Marta Orriols és el de posar títols esplèndids.