TOTES LES ENTRADES

dilluns, 25 de juny del 2018

Pere Martí Bertran, Ignasi Blanch (2018) L'última cuca de llum. Editorial Andorra.


L'última cuca de llum en un magraner florit


L’última cuca de llum
que ens ofereix Pere Martí no té nom, però té memòria i és més eixerida que una sargantana: és una cuca literària.

És la veu de totes les cuques. Ella sap com explicar-nos la llegenda de la creació d’aquests insectes i la seva història. Just fins ara mateix, fins a aquest principi d’estiu, el moment en el qual podem gaudir millor d’aquestes espurnes d’estrella.

La cuca literària també ens parla del futur, de tot el que s’ha de fer perquè no s’acabin les cuques i n’hi hagi moltes més. Entre totes elles, segur que n’hi haurà alguna de literària per anar seguint la tradició i per explicar-nos coses tan boniques com que sentir la carícia d’una fulla és “com si m’haguessin fet pessigolles”.

Que tingueu un estiu ple de cuques de llum i que gaudiu d’aquesta delícia de llibre.



diumenge, 17 de juny del 2018

José Eduardo Agualusa (2018), Teoria general de l’oblit. Barcelona: Periscopi. Traducció de Pere Comellas Casanova


Sant Jordi 2018

“Si tens una bona història ets gairebé el rei”


El que serveix pel narrador oral al voltant del qual es forma una rotllana, és també útil a l’escriptor.


Agualusa té una bona història i la sap explicar fent que el passat d’Angola conflueixi en un sol edifici de la capital: l’edifici dels envejats i adoptant la mirada de la Ludo per dirigir la narració i fer que ens preguntem si estem davant d’una teoria general de l’oblit o de la memòria.

Tot plegat em fa pensar en aquesta pintura de Magritte


Renne Magritte, Les vacances de Hegel

El joc de l'art sigui plàstic o literari sempre amaga paradoxes. 


Com les de la protagonista que “és com una tortuga a qui haguessin arrencat la closca” i necessita la protecció d’un paraigua o de quatre parets. Però malgrat això, és des de la closca que es mira “la foscor com qui s’aboca a una abisme” i l’immens cel d’Àfrica que “ens esclafa” per narrar poèticament la història del país.


Vista de Luanda


Contempla la revolució: les pancartes on “els signes d’exclamació es confonien amb els matxets que portaven els manifestants”i les carretes plenes de morts mentre “el pou de la nit s’empassa els estels.”

La Ludovica no només contempla: sobreviu, aprèn i escriu sense parar en el llibre obert de les parets.

Els elements màgics s'amunteguen: personatges que desapareixen literalment xuclats per la terra, coloms missatgers de l’amor i prenyats de diamants, la filla retrobada, l’aliança de la vellesa i la infantesa, arbres de les paraules o ficus malemba, “núvols com meduses”, un riu que no desemboca al mar sinó donant una mica de vida al desert de Kalahari, la tribu dels kuvales que lluita per no extingir-se amb paraules dins una carta i antenes parabòliques que maten convertint-se en símbol irònic de l’extermini d’un determinat passat colonial en mans d’un pretès cosmopolitisme.

Per això en Pedro Afonso diu: “He vist en aquesta ciutat el que no cap als somnis”.

I com a conclusió una altra versió de les paraules de J.V.Foix: “És quan dormo que hi veig clar”.

“Si quan dormim, somiem que dormim, podem desperts, despertar-nos dins d’una realitat més lúcida?”

Una realitat com la de l’altra cantó d’un mirall on “cega, m’hi veig més que tu” on “estalvio menjar, aigua i adjectius” on escric “per a qui vaig ser”.

Les parets no han estat prou grans per escriure la teoria general de l’oblit, només per practicar-la.

Ens hem quedat amb trossos de la memòria d’aquells que, com tots farem un dia, ja han avançat “en direcció a la llum, rient i xerrant com aquell que entra en un vaixell”.

Mentre, podem gaudir de l’ombra del ficus malemba o arbre de les paraules, de les paradoxes i de les bones històries.


Malemba

 


dimecres, 13 de juny del 2018

Manuel de Pedrolo (2018) Tocats pel foc. Barcelona: Tigre de paper. 1959-1976


Cada capítol d’aquesta novel·la està dedicat a cada un dels cinc personatges que la conformen. Cinc tipus envoltats d’ombres que em recorden els menjadors de patates de Van Gogh. 



El protagonista Ange  és el primer. Ell és el més tocat pel foc, el representant de la utopia revolucionaria, l’àngel anunciador de la bona nova, el que viatja “amb les mans a les butxaques”, lleuger d’equipatge com convé a un apòstol.

El diàleg condueix l’acció de persuasió, però per les seves escletxes se’ns filtra l’escenari on interactuen els personatges, sempre al voltant d’una taula menjant: truita, sardines, conill i, sobretot, patates que omplen l’estómac.

L’ambient dins la barraca amb una porta de sac com si fos un teló, s’aconsegueix seguint el fil d’elements i actes quotidians que poc a poc van agafant valor simbòlic.


Així el quinqué del primer capítol amb una flama que balla als ulls dels personatges i que només trenca la foscor:

“Els ulls de l’home pesaven al seu damunt, mig ocults pel fum de la cigarreta i les ombres dansarines que desplegava la flama.”

Comença el joc de la seducció. Les mirades es creuen i parlen el seu llenguatge, el feinejar de les dones i els gestos dels homes aconsegueixen la il·lusió de realitat:

“Ell va passar un mos de pa per l’oli del fons del plat”

“La noia va fer un gest amb les espatlles i l’escot se li badà una mica mes sobre el solc profund que separava les sines joves.”

“Allargà els dits cap al tub de vidre, però els va retirar immediatament i es bufà els capcirons.”

L’Ange no sap apagar un quinqué, és la noia qui l’apaga bufant.


Disc del cantautor actual del mateix títol que la novel·la

El segon capítol està dedicat a la Isa, la dona de Fargues i mare de la noia. El paper de mestressa de la barraca i d’esposa enquadra aquesta part on comença la lliçó de comunisme: la propietat privada és “corruptora i egoista”, fins i tot si es considera la dona com una possessió.  El diàleg permet argumentar a favor i en contra, mentre la mestressa rumia que aquesta conversa és imprudent i no veu el moment que l’hoste se’n vagi. Es sent propietat del seu marit, ella? Ens queda el dubte.




Fora la barraca la natura és viva, l’exterior és la llibertat:

“Del fons del món venia una alenada d’aire que feia dansar les fulles de la parra i, més enllà, darrere la barraca, extreia sonoritats somortes del canyar.”

El pretendent de la noia, el Jau, donarà joc durant capítol següent argumentant en contra l’Ange que va alliçonant amb exemples i consignes:

“El testimoni, si no protesta, sempre és un còmplice.”

A vegades amb ressons evangèlics:

“...no vulguis per als altres allà que no vols per a tu”.

El Jau, sentencia: aquest és un “somiatruites”.

I la Sogues, la noia, està a punt  de tirar-li tot un cubell d’aigua bruta per sobre.

L’opressió de la barraca desapareix a l’exterior on la Sogues i l’Ange xerren, espiats pel Jau:

“Avançava per l’herbei que creixia arran de cledes, però després va travessar cap a l’altra banda i s’encongí, perquè la celístia no el delatés. I aleshores, tot d’una, s’atura. La veu de la Sogues, darrere l’emparrat, deia:...”




L’aigua lliga el capítol dedicat a la noia, la Sogues, que porta el nom de la Verge de les Cordes del Pla d’Urgell potser perquè està disposada a trencar-les totes. El cel anuncia pluja i dins la barraca la tensió augmenta.

“L’aigua va colpejar de nou rabiosament la teulada d’uralita, i les paraules van morir, com estrangulades.”

Apareix la part fosca de l’Ange, aquella que justifica els mitjans utilitzats per arribar als fins desitjats:

“Cal que algú vengui la seva consciència al mal,  perquè un dia tots siguem millors i més justos.”

Però la Sogues ja ha estat tocada pel foc i ella i l’Ànge cremen. Així i tot després dels petons i abraçades ella torna sola al llit mentre:

“Prop seu, sobre el cubell, l’aigua queia de gota en gota.”

Però l'aigua no apagarà el foc.

L’Anto Fargues, el carboner que ha acollit a l'Ange perquè no podia deixar de fer un favor a un amic, és el que tanca la novel·la. El pare deixarà anar a la filla amb el revolucionari perquè creu que ja s’ha allitat amb ell i, per tant, és la seva dona. La mare entre llàgrimes demana a la filla que el faci casar, del mal el menys, sembla que pensi.

El pare veu la filla “dreta al seu davant amb el farcellet a les mans, com una captaire” i deixa la porta oberta perquè tornin ella i la seva parella.

L’heroïna se’n va a fer d’infermera del militant caigut i una pregunta queda a l’aire: La Sogues camina cap a la llibertat o només canvia les cordes que la lligaven a la família per unes altres?

Potser només ho sap el vent.



diumenge, 10 de juny del 2018

Un cap de setmana al Perxe Priorat. Del 13 al 15 d'abril de 2018




Perxe Priorat és més que un allotjament rural amb encant: té ànima.

Les claus de l’ànima del Perxe poden ser els noms que la Roser Vernet, creadora d’aquesta arcàdia, ha posat a les sis habitacions que esperen els hostes amb una confortable senzillesa i una elegància peculiar.

El Priorat és ric en varietat de sòls dels quals el més conegut és la llicorella. En canvi a Molar, on està situada la casa rural, predomina  el PANAL que fa que el vi sigui suau i afruitat, just aquest és el nom d’una de les habitació de colors terrosos. El Perxe està molt arrelat al territori i la Roser és coordinadora de la candidatura del Priorat a la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco, per valorar-lo i preservar-lo. 
A mesura que anava coneixent els hostes de la sessió del Perxe Versió Original del cap de setmana del mig d’abril, se m’acudia que érem diversos i variats com la terra que ens acollia.
L’invent de Perxe Versió Original consisteix a compartir un temps sense presses al voltant d’un creador o creadora tot parlant de la seva obra i d’allò que vagi sorgint. En aquest cas, l’autor convidat era l’escriptor, doctor en biologia i professor de la Universitat de València, Martí Domínguez. Ja a la primera xerrada es va veure que la diversitat era enriquidora, perquè tots teníem en comú el gust per les paraules justes i les converses de veritat.
La taula on vam fer tertúlia després de sopar feia la funció de l’ERA, habitació orientada a ponent prop del lloc on antigament es batien i trillaven els cereals i on també es ballava, en síntesi, un lloc de reunió social on s’elaboraven els productes de la terra, hi havia diversió i es feia cultura. Martí Domínguez ens va parlar precisament de la seva novel·la La sega i de la més recent de, L’assassí que estimava els llibres, on la terra i el conreu hi són ben presents. S’alternaven breus parlaments amb rèpliques enginyoses.

El dissabte era un dia rúfol, tot i així, vam anar d’excursió a l’Ermita de Sant Joan de Codolar. Ara bé, la terra estava amarada de SAÒ, nom de la tercera habitació del Perxe, i naltros vam quedar ben assaonats i no només per la pluja fina. Martí Domínguez, expert en botànica i en exprimir els significats dels mots, i l’ermitana Montserrat Domingo, gran coneixedora del medi natural, ens revelaven les petites meravelles vegetals que acostumem a ignorar, mentre passejàvem sota les cingleres del Montsant.  



L’ermita ens va donar refugi per dinar i després, moguts pel fred, ens vam anar acostant a la vora del foc o GALA, com en diuen de l’habitació de llevant decorada amb colors vermellosos. Les flames eren caliu de poesia compartida. La veu de l’ermitana Montserrat, que porta el cel als ulls, recitant fragments del Crist de la Solitud del poeta Salvador Estrem i Fa (Falset 1893-1936) ens portava a l’essència de la comarca:
és un crist d'aire rebel,
és un crist fet per nosaltres,
és cançó, i és flam,
i és crist, diferent de tots els altres;
és un crist prioratí,
és un crist eixut i magre,
moll de sang, color de vi,
cuit pel sol i les ventades
.
De tornada a Molar les muntanyes eren com onades que rebien el bes del sol de posta.

La sobretaula del sopar va acabar d’omplir-nos la cisterna o ANJUB, habitació de color verd. Martí Domínguez, va llegir-nos fragments de El somni de Lucreci dedicats a la pintura La Primavera de Sandro Boticelli on hi ha representades plantes afrodisíaques de les quals alguna n’havíem vist en la passejada etno-botànica matinal. Les relacions entre coneixements semblen evidents, quan qui té un saber clar com l’aigua les explica i les mostra.
Després va venir l’hora dels contes, per no ser menys que les florentines i florentins que Boccaccio va imaginar reunits a Fiesole.  Vaig llegir el Primer premi NÚVOL de contes 2017, motiu pel qual estava convidada i Martí Domínguez fragments d’un relat breu: l’escarabat o panerola d’aquest conte, ofegat dins un suquet de rap, va posar sobre la taula qüestions ètiques i va fer riure.
Imagino que Quim Soler — al Perxe hi ha el Centre dedicat a la seva memòria— hauria participar de grat en aquesta conversa. Ell que s’inventava invertebrats com el “lledopler”: “a mig camí entre l’escarabat domèstic i la formiga rufa” a la novel·la Cambra de bany, premiada amb el premi Prudenci Bertrana de 1984.
El cap de setmana anava cap a la fi. Vivim un temps de vents arrauxats i tempestuosos i el matí del diumenge 15 estava convocada manifestació groga al Paral·lel barceloní. Per sort, de tornada, una flaire fresca de GARBINADA, última habitació del Perxe pintada de blau, ens acompanyava.