diumenge, 28 de novembre de 2021

Annie Ernaux (2019). Els anys. Barcelona: Angle editorial. Traducció de Valèria Gaillard


Els anys passen entre fotografies i dinars familiars, mentre que la vida de l’autora es confon entre les de tota una generació. Annie Ernaux és com una germana gran que obre via a aquells que érem massa joves per participar al maig del 68, però que vam ser conscients que aquella era també la nostra revolta. 

Des de l’inici em captiven les enumeracions que, encara que ho semblin, no tenen res de caòtiques: no només donen el to al llibre sinó que serveixen de pòrtic i de fermall, perquè es fan ressò de les veus dels convidats a un àpat que: 

«componien el gran relat dels esdeveniments col·lectius, als quals, a base d’insistir, podríem creure que també havíem assistit.» (Posició 183) 

Les llistes són una constant estilística i es fan servir per exemplificar a partir de realitats concretes els diversos esperits del temps que ens han tocat viure a partir de realitats concretes capaces de provocat l’evocació. 

«Vindrien el transatlàntic France, la Caravelle i el Concorde, l’escola fins als setze anys, les Cases de la Cultura, el Mercat Comú i, un dia o l’altre, la pau a Algèria. Hi havia el nou franc, l’escubidú, els iogurts aromatitzats, la llet en envasos de cartó i el transistor.» (Posició 832) 

Una dècada més tard, aquí faríem el mateix: 

«…ens regalàvem llibres on escrivíem una dedicatòria. Era l’època de Kafka, Dostoievski, Virginia Woolf, Lawrence Durrell. Descobríem el «nouveau roman», Butor, Robbe-Grillet, Sollers, Sarraute, volíem que ens agradés, però no hi trobàvem prou ajut per viure.» (Posició 895) 

Però no tot és col·lectiu, també hi ha un dona, ella, que té la voluntat d’escriure i: 

«…ha tingut la idea d’escriure «una mena de destí de dona», entre el 1940 i el 1985, a l’estil d’Una vida de Maupassant, que faria sentir el pas del temps dins i fora d’ella, en la Història.» (Posició 1779) 

Aquí en tenim el resultat. Li ha calgut, bé que ho entenc, jubilar-se de professora i deixar-se arrossegar per alló que anomena «sensació de palimpsest» que intueixo com la consciencia d’un desdoblament que es converteix en instrument de coneixement i que fa possible alguna epifania. Proust treu el nas. 

Rere d'aquest desdoblament, hi ha l’autora que de tant en tant ens regala engrunes de pensaments enginyosos com conceptes que acaben de perfilar els canvis de context que comporta viure al llarg dels anys. 

«El temps dels fills reemplaçava el temps dels morts.» Pos. 1518 

«El control a distància havia escurçat la durada de l’avorriment.» Pos. 2055 

«Hi havia tants aturats a França com seropositius a la terra.» Pos. 2111 

«El clic saltironant i ràpid del ratolí a la pantalla era la mesura del temps.» Pos. 2527 

«Com el desig sexual, la memòria no s’atura mai.» Pos. 111» 

Sempre els records destil·lats per la literatura obeint al convenciment que quan no hi siguem: «…la llengua continuarà posant el món en paraules. En les converses al voltant d’una taula de festa tan sols serem un nom i el nostre rostre s’anirà esborrant cada vegada més fins a desaparèixer en la massa anònima d’una generació llunyana.» Pos. 159



dijous, 25 de novembre de 2021

Thomas Gilbert (2021). Mujeres de Salem. Madrid: Dibbuks


 Estamos ante una nueva versión de las Brujas de Salem.


Me llama la atención el realismo y la forma de estructurar el relato partiendo de un bordado tradicional: la única manera que tenían muchas mujeres para expresar su creatividad.


És una revisión oportuna ante la regresión mundial y la cuarta ola feminista como nos ilustra Celia Amorós en el artículo que actúa como colofón.



dimarts, 23 de novembre de 2021

Pandelís Prevelakis (2021). Crònica d’una ciutat. Barcelona: Univers. Traducció d’Eusebi Ayensa


No sé si Réthimno conserva l’aire oriental i venecià que tenia quan la vaig trepitjar a finals del segle passat, però després d’aquesta lectura si que sé que ha esdevingut un símbol, ja que com afirma l’autor «l’essència de l’ànima humana no canvia d’un lloc a l’altre». 

Us trobareu amb una crònica per on desfilen un munt de personatges que donen vida a la ciutat com els dos rondallaires que encanten l’auditori amb paraules. 

Les comparacions metafòriques contribueixen a bastir el simbolisme de la ciutat. D’aquesta manera Réthimno és com un vaixell que naufraga xuclat per la sorra i la comunitat turca i la grega venen a ser un matrimoni forçat al divorci després de moltes baralles. El moment de la separació és un dramàtic i culmina amb un crit col·lectiu dels expatriats «salvatge i suplicant, adolorit i amenaçador alhora...» Pàg. 103. 

La ironia apunta en històries com la de Tomàs el Sord que, a més a més de tenir ocells cantaires que no pot escoltar, fabrica lires: «... aquells instruments tan nostres amb els quals els cretencs expressen les seves passions quan no les poden satisfer a ganivetades.» Pàg.120.

La veu del narrador ens fa companyia ja que es dirigeix a qui llegeix establint un diàleg com quan justifica per explicar fil per randa com és fabrica artesanalment una icona: «...temo que el lector actual, que no ho coneix, ho pugui menysprear o consideri que llegir-ho és una feina inútil.» Pàg. 103.

O quan ens convida a observar la dignitat d’un cretenc desfilant en una processó: «Gireu la mirada i esguardeu aquell esvelt portaestendard que obre la comitiva i digueu-me què us sembla.» Pàg. 146.

Però hi ha una altra veu que ens parla i que ens ajuda a copsar de forma més rica aquesta crònica: la veu del traductor a les sàvies notes. Serveixi d’exemple el fragment de El darrer enterrament a Réthimno que Eusebi Ayensa afegeix al tràgic episodi de l’èxode dels turcs dient: 

«Com que no creiem que hi hagi millor final per al trist episodi de l’intercanvi forçat de població que aquest emotiva història —del tot real i que hauria de fer reflexionar els governants sobre les conseqüències tan negatives que poden tenir les mesures dràstiques per intentar donar una solució definitiva a la complexa barreja ètnica i religiosa de l’Europa sud-oriental—, hem cregut convenient de reproduir-la aquí.» Pàg. 146. 

I tant que és convenient perquè la història, quan no es repeteix, rima i, per això, em permeto recomanar-vos alguns dels llibres editats i/o traduïts per Eusebi Ayensa, que es mereix el títol que d’autèntic cònsol de Catalunya a Grècia com diu Rafel Nadal.
Antoni Rubió i Lluch, El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia (2001). Barcelona: Curial-Abadia de Montserrat i


Però tornem a la ciutat cretenca que ens ocupa perquè val la pena visitar-la i complir el desig de Prevelakis de «fondejar el teu vaixell davant de Réthimno un capvespre d’estiu, a l’hora que la mar deixa anar la seva flaire de síndria.»


https://www.discovergreece.com/es/experiences/walking-tour-rethymno-old-town

Un moment com aquest és el que conservo a la memòria del viatge de finals del segle passat.



diumenge, 21 de novembre de 2021

Janichirô Tanizaki (2015). El tallador de canyes. Barcelona: Viena Edicions (El cercle de Viena). Traductor: Albert Nolla


Llibre del tram final del riu de la vida: evocació d’un passat històric, social i personal. Delicat i subtil com la boira que embolcalla les muntanyes, com la primera lluna de tardor reflectida al riu. 

Sembla que no passi res, sembla que només hi hagi contemplació de la natura, relació amb les arts i enyor d’un temps en el qual les cortesanes s’oferien als viatgers des de les barquetes que omplien l’aigua quieta. Fins que apareix el personatge de l’ombra que beu i comparteix sake mentre explica una història d’amor i ens descriu el personatge d’Oyu, una figura d’ivori amb el rostre infantil emboirat, com sortit del Relat de Genji. La delicadesa i la subtilitat ens encanten i ens empassem com si fos un conte una història terrible.

El narrador ens sedueix perquè no calgui resposta a la pregunta que formula un poema del període Genkyû. 

¿Qui diu que són millors 
els vespres de tardor?

dilluns, 15 de novembre de 2021

Sebastià Portell (2021). Les nenes que llegien al lavabo. Barcelona: Ara llibres



Una autobiografia lectora amb un bon títol que m’ha recordat la de Roberto Cotroneo, Si un matí d’estiu un nen.

La part personal d’aquest desplegar de la lectura i l’escriptura és la que més m’ha interessat: m’he reconegut en com, per qüestió social i de gènere, costa aixecar la veu. 

La part teòrica no m’aporta molt de nou, potser perquè recordo lectures com La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Husvert on el rigor teòric i la mirada irònica excel·leixen. http://tempsdemetafora.blogspot.com/2018/01/siri-hustvedt-2017-la-mujer-que-mira.html

De tota manera, Portell aconsegueix mantenir una prosa clara i convincent. 

No vull entrar en la discussió del cànon. A part de marcar una determinada pauta de qualitat,  també és una manera de cantar que consisteix en repetir en diferents veus i moments el mateix. Així penso que ha de ser el pretès model literari: una polifonia de veus.

Em faig meva una dita d'Álvaro Cunqueiro que ve a tomb: «Escriure és estar a l'altura d'allò que s'ha llegit» 

Ve-t'ho aquí!



dilluns, 8 de novembre de 2021

Emmanuel Carrère (2021). Ioga. Barcelona: Llibres Anagrama. Traducció de Ferran Ràfols Gesa


Carrère m’enlluerna i m’inquieta alhora, però hi torno i no només perquè fa anys que practico ioga.

Em trobo amb un patchwork muntat con un guió cinematogràfic amb punts de gir estratègicament situats, anticipacions i epifanies a vegades velades per l’escepticisme. 

Xalo seguint el camí que sembla que portarà el protagonista cap a la «serenitat meravellada». A mida que avança el text s’espigolen definicions de la disciplina que ens ocupa, no cal patir per recordar-les perquè al final s’agrupen en una llista que ocupa tres pàgines i que fa de colofó d’haver superat el repte que suposa complir l’objectiu inicial de fer «un llibre subtil i ocurrent sobre el ioga.» Aviat tinc la certesa que més que un propòsit és un leitmotiv irònic que expulsa l’obra de les prestatgeries dedicades a l’autoajuda. 

A aquestes alçades de la lectura, suposo que l’autor em desactiva la prevenció inicial en confessar que intenta rebaixar el seu ego, però com que vinc de llegir Els anys d’Annier Ernaux, el jo, jo, jo de Carrère em continua carregant. Tot i així, concloc que és tan brillant que no pot escriure d’una altra manera «O lo tomas o lo dejas.», que deia l’àvia. I no només el prenc, sinó que al contrari que amb Limonov, adopto la paradoxa sobre la qual es construeix. 

« ...un llibre necessari que serveixi per unir els dos pols: una prolongada aspiració a la unitat, a la llum, a l’empatia, i la potent atracció oposada de la divisió, la reclusió en un mateix, la desesperació. Aquest estira-i-arronsa és la història de tothom.» (Pàg. 162)

Així, escriure pot ser una mena de meditació. Potser també ho és llegir, penso tot subratllant algunes metàfores espatarrants com el llac sonor que és «el deixant d’un sol cop de maça d’un gong», o «una nota com un estel llunyà des d’on es desenrotllarà una garlanda.»  

Arribo al pedaç fosc de la baixada als inferns i em costa una mica, però a mida que les vides dels migrans de tota mena es creuen a l’illa de Leros la cosa s’anima i el ioga es situa al seu lloc. No hi ha fugida del samsara, sinó que el contacte amb persones que pateixen guareix més que la meditació concentrada en la respiració. 

Acció i contemplació, escriure i buidar-se de pensaments, fer una cosa i la contrària: «els llibres et donen dret a tot.» (Pàg. 67) 

Fins i tot a acabar amb la joia de contemplar com la persona a qui es comença a estimar practica ioga sense pretensions, just allò que fa temps que provo de fer.

dilluns, 1 de novembre de 2021

Tessa Hadley (2021). Cap al tard. Barcelona: Edicions 1984 (Mirmanda). Traducció de Mercè Ubach



Una casa londinenca i un capvespre de principis d’estiu. Un faig «flamejava contra el cel turquesa consumint l’última llum», mentre sonava música clàssica. El telèfon porta la notícia d’una mort sobtada i els últims acords de la peça lliguen l’escena, alhora que caracteritzen els personatges. 

La veu narrativa m’arrossega des d’aquest moment. 

Dues parelles han mantingut una amistat amorosa des de la joventut i l’equilibri es trenca amb el traspàs d’un d’ells. Els arquetips de l’intel·lectual esquerp, el marxant d’art encantador, la dona seductora i l’artista incompresa queden superats per una trama gens tòpica, uns diàlegs contundents i unes descripcions on els trets físics i els de caràcter són facetes d’un retrat vist des de perspectives diferents. 

L’Alex va ignorar els trucs, o només va revelar que n’era conscient amb una lleu tensió irritada al rostre, sempre amb aquella expressivitat líquida, estrangera, perquè tenia els ulls foscos i subratllats com si els portés pintats. Aquest efecte es feia més cridaner a mesura que envellia i la brillantor li marxava dels cabells, que havien estat d’un color d’or fosc, deslluït.(P.10) 

Novel·la psicològica de les bones, em dic. I vaig entrant en el laberint de les relacions de llarga durada entre homes i dones. Els paral·lelismes amb situacions viscudes sovintegen i, aviat, la psicologia dona pas a un retrat sociològic d’una generació que, com totes, ha trencat alguns motlles per bastir-ne d’altres. 

Ara bé, allò que fa que aquests personatges siguin per a mi únics i, alhora, propers és que per al Zachary, la Christine, l’Alex i la Lídia la música, la literatura i l’art són una part primordial de la seva vida. La veu narrativa omnipotent ens fa contemplar-los al llarg del temps fins que intuïm que el bé més preuat de tots ells és la llibertat que permet la contemplació i la creació. 

La novel·la es començarà a tancar allí on va començar. Ara ja és la tardor i l’ambient també m’arrossega:

Les ràfegues de vent esbarriaven els pilons de fulles (P.283) 

M’aturo un moment en el verb esbarriar, l’agraeixo a la traductora i em preparo per acomiadar-me d’aquests personatges que sento com a germans.