diumenge, 27 de març de 2022

Víctor García Tur (2021). L’aigua que vols. Barcelona: Enciclopèdia Catalana/Òmnium. Premi Sant Jordi. Edició digital


Marie Tremblaypierre no pot viure sense el llenguatge. Si les paraules s’esmicolen i desapareixen, si es queda sense records que es transformin en mots, ella llença la tovallola. No ha de tremolar en tirar-se a l’aigua freda: la desitja més que la tem. 

Però abans, cal representar l’últim acte de l’obra de teatre de l’existència i reunir els personatges que formen el repartiment en un escenari apropiat. La Marie recorre a la vella casa familiar del costat del llac amb unes aigües quietes plenes de vivències, de somnis i de símbols. La mare, l’escriptora teatral, la veïna, la dona de món vol una festa inoblidable. 

Aquest lloc recòndit no és idíl·lic, però és l’apropiat perquè cada personatge hi aboqui la seva història i es dibuixi el retaule de la vida de la protagonista i de la societat que li ha tocat viure. A vegades em sembla estar llegint un recull de contes lligats per un espai i una circumstància excepcional, com si em trasllades al Fiesole en el temps de la pesta; encara que aquí la trama està estructurada per una xarxa de relacions ben nuades. 

Per altra banda, el tema de la identitat personal s’enriqueix amb el nacional. Els personatges poden ser del Quebec, belgues, francesos, anglesos, de la Martinica o de qualsevol lloc, però les sentim com a propies les seves reaccions.

 «Hi ha gent que ens odia, viuen entre nosaltres, per això de vegades em sap greu renegar del meu país de merda, o manifestar-ho en veu alta, per això m’esteu tornant boig, perquè visc en un país de merda i tinc compatriotes odiosos, racistes, obsessionats amb la bandera,un munt d’intransigents que no vull al meu bàndol, però tampoc vull que em prenguin el pèl els de l’altra bàndol...» (Posició 1613) 

No puc passar per alt les imatges, marca de la casa, que utilitzen elements de la vida quotidiana i que contrasten amb les líriques evocacions de la naturalesa. 

«Ell tenia una altra cara, oculta, lletja, com la de les neveres.» (Posició 2280) 

«La nit va esclatar en milions d’estels de totes les intensitats. Una fumera blanquinosa partia el cel i tallava l’alè, si eres de ciutat i t’havien ocultat la Veritat.» (Posició 1514) 

El domini de l’estructura i de l’estil fa que gaudeixi, però en certs moments, la mena de lectora que soc es cansa de paròdies i de diàlegs caòtics per molt brillants que siguin, fins que el desenllaç impecable fa que me n’oblidi i tingui el desig de banyar-me en aquest llac abans no m’arribi l’aigua que encara no vull.

dimecres, 23 de març de 2022

Jaume Benavente (2020). Somnis de Valparaíso. València: Editorial Bromera. Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa




Parlem de relats lineals, rodons, en paral·lel... Per primera vegada em trobo amb una novel·la que té la forma ondulant d’un estol d’estornells. La imatge d’aquesta mena de vol es converteix en símbol i es reflecteix en la disposició de la trama que va d’un personatge a un altre replegant-se i expandint-se com un núvol d’ocells en el cel del capvespre. 

«Era una imatge del tot plàstica, d’absoluta bellesa, però en realitat tenia a veure només amb la supervivència (...) Així era com ell sentia Valparaíso, com una forma canviant, que es contreia i s’expandia..». P.102. 

Així mateix veig aquest text. 

Hi ha molts submóns a Valparaíso i cal una visió coral per acostar-se a la ciutat desfeta i encisadora, miserable i culturalment rica, amb l’oceà de teló de fons i els focs consumint-la. Cal anar enrere i deixar constància dels estralls del feixisme arreu del món, de com la ciutat és alhora refugi i punt de partida. En aquestes pàgines, tothom és un supervivent que porta la càrrega d’alguna absència injusta, de desaparicions que s’expliquen a cau d’orella, que gelen la sang i fan emmudir. 

Ara bé, queda la paraula escrita per deixar constància de les històries enterrades, per extraure bellesa de la decadència sòrdida, per anar sembrant preguntes i contestar-les a poc a poc, per fotografiar els somnis i per renéixer passejant per la ciutat que és converteix en mirall de l’ànima. 

A partir d’ara, encara m’agradarà més el vol dels estornells.

dijous, 17 de març de 2022

Mònica Batet (2020). Dins del cor de Chopin. Barcelona: Empúries. Pròleg de Xavier Farré



L’obra de Mònica Batet confirma que en un principi va ser el conte i aquest recull de relats em semblen l’embrió de narracions més llargues o d’un munt d’històries que es trenen sense fi. 

La primera persona emmarca els relats i ens posa l’èmfasi en les eines de qui escriu: l’afany de descobrir nous mons i la llengua com a mitjà per aconseguir-ho. 

Hi ha un substrat de denuncia, de resistència desapassionada però ferma, de recerca del cor de Chopin encara que sigui a costa de la pròpia vida que són vàlids arreu. Tots som Polònia. 

Com en altres obres de Batet trobem poques metàfores perquè tot està impregnat d’un simbolisme delicat com el fil que uneix els relats. Potser la que més em crida l’atenció és en el conte «Volen que escrigui»:

«Si en aquells moments algú dels dos hagués gosat dir el que pensava, les seves paraules haurien sonat com un tret en mig d’una sala buida.» 

Com ressonen les paraules escrites de Mònica Batet en aquest recull i en la novel·la 

Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres.



http://tempsdemetafora.blogspot.com/2019/06/monica-batet-boada-2015-neu-ossos.html



dilluns, 14 de març de 2022

Colb Tóibín (2007) Un llarg hivern. Barcelona: La Campana. Traducció de Víctor Compta


Que en són de crus, els hiverns a l’alta muntanya! L’aïllament, la neu bruta, la feina monòtona, els dies curts, el fred intens... I, per acabar-ho d’adobar, els odis veïnals que fan que dins d’una família governada per un patriarca es mastegui l’hostilitat. 

Però hi ha clarobscurs en aquest relat curt que, separat de la resta del recull on primer va apareièxer, agafa altres significats. 



Per un cantó, la dona que fa d’escarràs té un únic alliberament i quan se li nega, s’esfuma buscant la llibertat definitiva. Per l’altre, el món dels homes continua endavant lluitant per no se sap quin vida enmig de la natura feréstega i, alhora, bella. 

Potser els caçadors mataran tots els ossos, potser els pocs habitants compondran una solidaritat veïnal precària, potser el germà trobarà una fraternitat insospitada. No ho sabem. Només intuïm que hi ha una esquerda d’humanitat en el llarg hivern que té a veure amb la comunió amb la natura i que els corbs pudents poden ser més sensibles que les persones humanes. 

 «L’ocell moribund estava per damunt dels humans en la seva aflicció i el seu greuge, i continuava cridant de dolor.» P. 134.

dimarts, 8 de març de 2022

Marina Subirats Martoni (2021). Valladolid: Ediciones de la Universidad de Valladolid. Editora: Rocío Anguita


Toda una vida. 

Antología ordenada temáticamente de la investigación y la reflexión teórica de una socióloga que se ha dedicado a desvelar los misteriosos caminos por los cuales la educación reproduce la jerarquía entre hombres y mujeres. 

Una vida entrelazada a otras vidas que han luchado por «deconstuir» pieza por pieza los estereotipos forjados a través de milenios. Ella y otras mujeres no se han quedado en la teoría y han pisado la arena de escuelas, institutos, ayuntamientos y gobiernos para conseguir la igualdad y un cambio de mentalidad que beneficie a todos los seres humanos. 

Pero la base está aquí: este es el legado de su aportación teórica. Por ello al dar una ojeada a la bibliografía me encuentro libros con los que he crecido y me he formado, por ello tiene sentido que se preserven los textos tal como fueron escritos porque son fruto de su época, por ello deben ir acompañados de las autoridades correspondientes; porque merece la pena conservar el recuerdo de lo que en algún momento fue interesante para el avance de la comprensión de la educación de las mujeres y su evolución. 

Vale la pena recordar cómo apareció el concepto de género, cómo el objetivo era dejar de estar sujetas a él y cómo se suponía que algún día desaparecería el encasillamiento cultural que parecía antropológico. Pero, todo evoluciona, el trabajo continúa y otras vidas continuarán la tarea de propagar la coeducación:

Probablemente se acerca el momento en que nuevas generaciones de investigadoras y de profesorado puedas ya llegar (…) a generar una pedagogía que sea, simplemente, integradora de todas las aportaciones culturales y que las trate con un respeto y una acogida similares, como parte de una experiencia humana de incalculable valor. 

Esta publicación de la Universidad de Valladolid, de la cual ha sido Marina Subirats nombrada doctora honoris causa, tiene la virtud de facilitar el relevo y de sintetizar un eslabón de la cadena de la lucha por liberarnos de estereotipos femeninos y masculinos que tienden a fosilizarse y a renacer con nuevas formas.

Por cierto, la lectora de la portada, pintada por el padre de la autora, también es un eslabón de esa cadena que se propaga con este libro: un homenaje tan discreto como el que contiene la dedicatoria. 

¡Gracias, Marina, compañera!

http://tempsdemetafora.blogspot.com/2014/02/marina-subirats-2013-forjar-un-hombre.html