Joan-Lluís Lluís (2021) Junill a les terres dels bàrbars. Barcelona: Club Editor. PREMI ÒMNIUM MILLOR NOVEL.LA DE L' ANY

Amb l'estudiada senzillesa d'un parlador de contes, l'autor ens proposa una novel·la itinerant que segueix les petjades d'Ovidi. Podria pensar-se que l'autor de les Metamorfosis és un macgoffin intercanviable per qualsevol altre, però en realitat és l'element que estructura i determina el relat. 

Ens guia la discreta veu del narrador que comença amb «Va anar així.» P. 12 i gairebé acaba guardant-se un as a la màniga amb: « Millor no afegir-hi res i tancar el capitol. » P. 253. 

Entre mig, allò que més m'interessa és com es converteix en narració el procés mitjançant el qual la lectura ens deslliura de l'esclavitud. 

El poder de la paraula escrita rau en transmetre informació i en fer reviure mons: Joan-Lluís Lluís n'és la prova. 

El text és ric en descripcions de la natura: 

 « L'hivern irromp cavalcant la tardor, com en una violació d'estacions. »P 19.

 «. ..un forat a l'bosc, com ara l’ull badat entre els arbres.» P. 64.

i excel·leix a l'evocació de sentiments i d'estats d'anim. 

«Cada vegada que llegeixo prosa o versos d'Ovidi, sent la mateixa llangor llepant-li la pell i l'ànima.» P. 36.

 

« Sent com la pedra gelada s’ha eriçat i punxa per dintre per obligar-la a fugir.» P. 67.

 Traduir, millor dit fer de torsimany, és parlar  bé i 

«Cansa, encara que no cansi el cos.» P. 166. 

La lletraferida Junil va fent deixebles al seu país, com un apòstol de la bona nova de l'escriptura i, mentre tanco el llibre i miro per la finestra, em floreix el desig que el seu camí no s'acabi amb el punt final d 'aquesta novel·la.

Albert Pijuan (2020). Tsunami. Barcelona: Angle editorial. Edició digital

«La calma consternada podía casar amb els primers compassos de La consagració de la primavera.» Posició 3050.

Escolto el primer moviment de la simfonia d’Stravinsky i em quedo amb el regust d’aquesta «calma consternada». La millor metàfora del text. Més que un recurs: simfonia oculta, harmonia i dissonància, batec arítmic de la novel·la. 

 M’explico. 

En un principi m’ha semblat llegir la paròdia d'un conte de terror. Tres cosins comencen a conèixer el món que es volen menjar. Es mastega la tragèdia, potser una mica massa pel meu gust —no es pot negar que enganxa pel nas qui llegeix—. Alhora sovintegen imatges precioses, algun element màgic com l’elefant i fragments de crítica social. Bona combinació. 

 «...seu pla com una bassa gelada, lleuger com una bombolla, transparent com un esperit.» (Posició 293) 

A mida que avanço em ve el cap el text brodat de La mar rodona i em pregunto si estic davant d’un subgènere de literatura d’hotels. Alhora, no em distreu el canvi de tercera a primera persona que practica la veu narrativa i m’atrau el personatge de la Nu amb la maleta plena de llibres amics i el projecte de pel·lícula amb la càrrega irònica corresponent. 

 «la pel·lícula va d’una família que dirigeix una cadena d’hotels, que és un sector que sintetitza a la perfecció la dinàmica fagocitadora de la classe dominant, la qual, sota la política de terra cremada, extreu el bé d’un lloc per emportar-se’l a casa i que té l’habilitat, mentre dura l’espoli, de crear a ulls de les seves víctimes un miratge de benestar, la clau de la seva supervivència…potser per fer el guió abans hauré d’escriure-ho en forma de novel·la de prestigi…» (Posició 1346-1353) 

Els elements màgics augmenten i en contraposició a la destructivitat del primer tsunami que s’ho ha empassat tot, ara, trobem una bona epifania. 

A la tercera part, la cosa s’escalfa i es complica: han de convergir tots els fils de la trama i, amb una certa dificultat, ho fan. 

Per cert, també em quedo amb la imatge de l’elefant retrobat que vull entendre com aquell que ningú vol veure, però que quan apareix trenca alguna cosa més que la vaixella. 

 «Però de la mateixa manera que en la simfonia de Stravinsky, l’agitació va irrompre en la postal devastada.» (Posició 3055) 

Justícia poètica.

Manuel Baixauli (2020). Ignot. Barcelona: Periscopi

Torno a Manuel Baixauli.

 http://tempsdemetafora.blogspot.com/2016/03/manuel-baixauli-2014-la-cinquena-planta.html

Com sempre, hi ha molta teca en Ignot i no parlaré de la trama entortolligada ni de l’alternança del punt de vista que proposa angles insospitats. Només em fixaré en les eines conceptuals —analogies, símbols o metàfores— gràcies a les quals podem entrellucar els secrets de la creació artística sigui plàstica o literària. 

Començo pels noms propis que converteixen els personatges, encara que siguin realistes, en possibles elements d’una al·legoria. Crisòstrom o boca d’or, Mateu: do de Déu, Artur d’evocació cavalleresca o Edmund com el comte de Montecristo... 

Segueixo per una fèrtil analogia segons la qual escriure involucra el cos i és com una gimnàstica saludable. Així també, el talent vol digestió lenta. Qualsevol art creatiu és un fet orgànic. 

Per altra banda, una ànima sense foc no pot escriure i l’art que busca el caliu va a les profunditats. La mina de El Molar, el guiatge del Perxe i les cases de l’Edmund es converteixen en símbols que, alhora que estructuren el relat, ens apropen a un dibuix de la possible sortida del laberint. Si és que n’hi ha, perquè els personatges d’aquesta ficció somien un món que sigui «un llibre immens i viu.» 

Uns éssers amants de la pintura, la música, el cinema i la literatura que es confabulen per trobar els genis desconeguts, els tresors ignots que es preferible no pregonar per preservar l’encant «com de cala recòndita i paradisíaca». La paradoxa entre ocultar i publicar es fa evident i, tot i així, m’identifico amb aquests friquis perquè m’agrada divagar tot caminant per llocs com els arrossars i anar més enllà. 

 «Finestra sempre.»

Benjamin Black (2021). Quirke a Sant Sebastià. Alzira: Bromera (L’Eclèctica). Traducció d’Eduard Castanyo

Hi trobo molt del Banville de El mar en aquest Benjamin Black, potser perquè Donostia li va com anell al dit per començar i acabar amb l’alé de La Concha: 

Quan en Quirke es despertava de nit, amb la finestra oberta al costat del llit, era com si hi hagués un animal gros i amistós dormint que respirava amb suavitat al defora, en la foscor. (Pàg. 15) 

De bon principi apareixen les constants d’allò que més m’interessa de la novel·la: la descripció dels estats anímics dels personatges i la recreació d’ambients que, plegats, m’empenyen la lectura més que una trama bastida sobre l’atzar, amb el que juga fins a la paradoxa. 

—Bé les coincidències no existeixen —va admetre el Paul—. És com creure en les fades. Aquestes coses a l’atzar succeeixen contínuament, però no ens n’adonem. (Pàg. 119) 

Els personatges fascinen i em fixo en com la desapareguda April es compara amb l’Hermione de Conte d’hivern de Shakespeare. A partir d’aquí, em sembla trobar alguna cosa de teatral tan el l'argument com en la disposició d’escenes com aquesta en la qual es fa explícit: 

Segueren en una taula al menjador (com actors en una comèdia). Fins i tot la llum de la finestra tenia una resplendor irreal, com si la font no fos el sol, sinó una bateria de làmpades d’arc curosament disposades en una tramoia. (Pàg. 242) 

Agraeixo els tocs de metaliteratura i d’art que esquitxen el text, com l’evocació final del mar que no fa presagiar res de bo i que, per a mi, és el deixant d’aquesta novel·la: 

El record d’aquell moment, que no es perdria mai, ja s’apartava d’ell amb la cortina panxuda i el sol a la finestra i, enllà, el mar blau indi que s’estenia fins a un horitzó borrós. (Pàg. 285) 

 Gran!

Núria Cadenes (2020) Guillem. Barcelona: Amsterdam. Ara llibres. PREMI LLETRA D'OR 2021

Al principi es pot pensar que les escenes són tessel·les i que, a mida que anem llegint, anirem construint un mosaic. Poc a poc veiem que cada petita peça té veu pròpia i calia una polifonia per aconseguir que el conjunt sigui viu.  

Hi ha una veu narrativa en tercera persona que adopta diverses perspectives: la germana, el Gabriel, els pares, xica 1, 2..., dona... home..., l’advocat, el becari... Però també hi trobem pamflets, informes, textos de diaris, jocs de rol virtuals, pancartes... Aleshores el mosaic es transforma en un collage dinàmic. 

Cada element és al seu lloc, cada part ens projecte el tot i aconsegueix l’objectiu de convertir la infame injustícia en una eina de reivindicació, en un símbol de la lluita d’un poble per preservar la democràcia i la identitat. Està ben fet. 

Són particularment interessants els punts de vista de persones que semblen quedar fora del focus, gent del carrer que reflexiona sobre allò que està passant com l’Home 5, el muntador que pensava que havia oblidat una altra mort i que ara se li representa, o l’uixer del jutjat que aquesta vegada no fa apostes amb la dona sobre quina serà la sentència: ells són els veritables jutges. 

Més que un mosaic, Núria Cadenes ha convertit el text en un mural amb descripcions àgils i plàstiques que retraten els personatges. 

Veiem com ho fa. L’Home 11 és fotògraf i té al davant al pare del Guillem. Adoptem el seu punt de vista: 

...aquell home devastat i serè, aquell home que pronunciava cada mot com si abans de dir-lo l’hagués deixat marinar. Les bosses sota els ulls, tres ratlles fondes al front, una tristesa infinita, les mans que es movien sense cap estridència, i aquella llosa invisible sobre les espatlles. Aviat farà tres anys que li van matar el fill. Tres anys. Han deixat anar els assassins. I diu «no impediran que continue essent un demòcrata».  És la veu, que hauria de poder quedar reflectida a la fotografia si és que ha de passar a la categoria de retrat. (P. 169-170) 

 I tant que hi queda reflectida en el text! 

Maggie O’Farrell (2021) Hamnet. Barcelona: L’altra editorial. Traducció de Marc Rubió Rodon

Un nen busca desesperadament la mare per casa i pel taller de guants familiar. És un travelling que no només compleix una funció dinàmica i d'intriga, sinó que té el poder de transportar-nos a mitjans del segle XVI i de fer-nos experimentar les sensacions i sentiments del protagonista: 

«El Hamnet allarga un dit i toca la pell de cabra. És inexplicablement suau, com la carícia d'una alga de riu a les cames quan es banya els dies de calor. La pell es gronxa suaument, les potes esteses, tibants, com si volés, com un ocell o un gul.» (P.17) 

El nen no troba ningú que l’ajudi i aquests moments quedaran «dins el cor de la mare la resta de la seva vida.» 

Qui llegeix sap que la germana ha caigut malalta, però haurà d’esperar ben bé un terç de la novel·la per saber-ne més, perquè la narració tira enrere i ens explica la vida anterior del futur escriptor que «havia atret sempre la ira i la frustració del seu pare, com una ferradura a un imant. (P. 40). També coneixem millor l’Agnès, la falconera que es convertirà en la dona del mai anomenat Shakespeare, la que coneix l’esperit del bosc i els secrets de les plantes, la que intueix el patiment que hi ha darrere dels guants elegants de la casa dels sogres, la que farà possible que el seu home s’alliberi de la carcassa que l’oprimeix «com la cera que regalima per una espelma encesa i revela l’home que hi ha a dins.» (P. 146) 

L'Agnès entén que el marit ha de fugir de casa, ha de fer la seva escrivint lluny d’ella. 

La informació ens arriba en comptagotes i just en el moment precís: fa de bon esperar perquè el camí, com en totes les obres de la O’Farrell, està ple de sorpreses i d’imatges precioses, com la del cos prenyat de l’Agnès vist pel seu marit: 

«Com una dona que s’hagués empassat la lluna.» 

O la sensació d’estar a punt de parir: 

«...ha sentit l’olor de moneda rovellada de cada nou naixement.» 

O la de tancar els ulls de fill que acaba de morir: 

«Les parpelles són d’un delicat gris purpuri, com els pètals de les primeres flors de primavera (...) que calents i relliscosos que s’havia notat els dits, quina tasca tan impracticable, com li havia costat posar-los –tremolosos i humits– sobre aquelles parpelles, tan estimades, tan conegudes que si algú li donés un carbonet podria dibuixar-les de memòria.» (P. 255) 

El dol per la mort del fill potser acabi amb la vida en comú de la parella que, separats per la distància física,  només poden convergir gràcies al sortilegi de la literatura. 

Em voldria convertir en l’Agnès i veure la representació de Hamlet, m'agradaria allargar «una mà com si volgués donar-los les gràcies, com si volgués tocar l’aire que els envolta a tots tres, com si volgués travessar la frontera que hi ha entre públic i actors, entre vida real i teatre.» (P. 353) 

Maggie O'Farrell ho ha tornat a fer.

http://tempsdemetafora.blogspot.com/2019/01/maggie-ofarrell-2018-la-ma-que-prenia.html

http://tempsdemetafora.blogspot.com/2019/02/maggie-ofarell-2013-instrucciones-para.html

Mercè Ibarz (2020), Trilogia de la terra. Barcelona: Llibres Anagrama

Després de disset anys de no viure-hi, Mercè Ibarz  contempla el seu poble des de la distància que li cal.  

M’agrada la distància. El gust de la panoràmica em deu venir d’aquest racó del mon, de la carretera sobre el riu, del mirador del castell de Saidí sobre l’horta i de la talaia de les serres pelades sobre el secà transformat en regadiu... (Pàg. 41) 

Però, també vol «mirar i contar de prop», perquè sap que escriure comença mirant d’una altra manera. 

Si la seguim, intuirem l’ànima de la terra de frontera de la Catalunya nova que recorda el passat àrab en els noms i en l’aigua que la fa fèrtil. Sabrem què va comportar la industrialització del camp i la conseqüent desaparició de la pagesia tradicional petita o mitjana propietària de les terres que treballaven. Coneixerem de forma propera, per això més emotiva sense deixar de ser rigorosa, els canvis que han permès que ella estudiés i es salvés de quedar xuclada pel treball anònim de les dones de camp de manera semblant a com em vaig salvar jo. 

La narradora va fent camí i conduir la inspira. Quan deixa d’ocupar la ment que està distreta amb l’automatisme de la conducció té l’epifania que la porta d’aquest mirar d’a prop a la generalització:

 ..vaig poder veure la panoràmica més general: superproducció d’aliments, aliments que es malmeten metre a la ciutat es paguen cars i, pitjor encara, metre a tants llocs del món la pobresa extrema i la gana creixen al galop. La guerra dels aliments està matant més gent que totes les guerres del segle, i aquest un segle assassí. (Pàg. 67) 

La segona part de la trilogia deixa la primera persona com si també volgués agafar una perspectiva més amplia: ho aconsegueix. Seguint la història de la Irene, que porta un paisatge estampat a la cara, ens farà un retrat, en podríem dir antropològic, del món de la terra retirada on encara hi ha gent que se sent part de la terra que conrea. 

El vell pensa en ell mateix en un llenguatge quasi secret, molt antic. Una forma de viure’s que no distingeix entre la naturalesa el llinatge humà, a la manera com algú podria pensar que ho fan els arbres i els sembrats. (Pàg. 106) 

L’alzina, les patates, els fruiters empeltats i la palmera de blat parlen i l’escriptura de Mercè Ibarz se’n fa ressò: ens els fem nostres. 

Al davant tenia el Plantiu: el llibre de terra, la terra en forma de llibre obert. (Pàg. 185) 

La boira fa mirar cap endins a les persones. «La naturalesa», es digué abans d’entrar a casa dels pares, «¿també necessita la introspecció?» (Pàg. 134) 

Transcriure el batec de la terra, aquesta és la labor afortunadament inacabada de Mercè Ibarz amb la qual m’identifico: 

La mateixa arrel: llaurar, del llatí laborare, laborar, treballar; la mateixa espera: solcar, plantar, regar i adobar, podar, protegir, donar forma. Llaurar, escriure. Preparar la terra, la pàgina, els fulls, treballar. (Pàg. 296) 

L’autora ha conreat amb paciència i cura, no ha tingut pressa, no ha buscat el rendiment econòmic ni la fama; però no vol que la vida agrícola sigui considerada un pus de la història i ha deixat constància de la dignitat dels guardians de la terra. 

Acabo el llibre amb la sensació exultant d’haver llegit una elegia i amb el convenciment que l’escriptura redescobreix els camins que tornen al lloc on vas néixer i als ravals esgarriats pel món.