TOTES LES ENTRADES

dimecres, 16 de setembre del 2026

Nerea Pallares (2026) Punt d'aranya. Traducció d'Eduard Velasco. Barcelona: Periscopi


Nerea Pallares posa fil a l'agulla, embasta la trama, fila prim, ens deixa l'ànima sospesa d'un fil, no perd la beta de lligar històries i ho broda.

A més a més, té el poder de despertar les metàfores adormides i ens en fa invocar el poder. En bona hora, perquè ens cal la utopia.

No en convoca la màgia negra perquè ja n'hi ha prou amb la realitat esfereidora de la violació i la mort d'una innocent que es tapa amb l'eufemisme d'una desgràcia natural. 

Em quedo amb les descripcions vives de la Costa da Morte, amb les recreacions d'estats anímics, amb l'ús de la segona persona i amb el particular registre popular que el traductor ha sabut vessar al català.

Lisístrata ressona en aquestes pàgines,  junt amb el mite d'Aracné com a Les dones del lli. Aquí, però són els boixets els que no només mouen el món, sinó que redefineixen el llenguatge.   







dimarts, 8 de setembre del 2026

Siri Hustvedt (2026) Històries de fantasmes. Barcelona: Edicions 62 (El Balancí) Traducció de Jordi Martín Lloret

 

Els fantasmes de Siri Hustverdt són amb nosaltres:

«Els fantasmes del passat habiten l'actitud, els gestos, la mirada i les paraules d'una persona...»

Les nostres cases porten incrustada amb major o menor grau «una arquitectura de la memòria»

L'autora ho explica així.

«Visc en una casa encantada, habitada per un fantasma que en Paul i jo vam fer junts, un «nosaltres»...

I escriu aquest llibre perquè vol continuar vivint en els pronoms o millor dit en la suma del tu i del jo. 

«...estic plorant la mort de la Siri i en Paul. Ploro la mort de la i. Ploro per con la i em feia sentir al mon. Aquella i en què ell i jo ens superposàvem.»

Em sorprén com ens fa entrar amb naturalitat en territori íntim. Crec que és part del procès de dol i també de la necessitat d'auto-analitzar-se, com quan fa comentaris a una carta que va enviar al Paul al principi de la relació, perquè ara en sap més i ho pot expressar millor.

Siri Hustvedt ens parla de tu a tu i, ara, és fins i tot revolucionari: 

«El jo interior viu que parla a un tu ha estat extingit per l'Home com a Marca. No es pot tenir un diàleg de debò amb algú que viu la vida en tercera persona.»

L'exercici d'auto-coneixença comença en territori íntim i acaba en acció política. L'Home com a Marca que parla d'ell mateix en tercera persona és una metàfora del totalitarisme.

Contra aquesta deriva cal indignar-se amb una ira disciplinada que es converteixi en un pla d'acció. Cal que intentem desmuntar les frases fetes, les metàfores immobilitzants, els clixés repetits fins a l'avorriment que ens criden a la inacció i que, tal com va fer el nazisme, desvirtuen el sentit dels mots. No ens hem de deixar arrossegar per aquest esperit del temps. 

No sé ben bé com, però sense ingenuïtat, haurem d'aprendre a jugar en aquest Equip Blau, basat en la confiança, del qual parlava Paul Auster a La nit de l'oracle

No sé si és possible fer-ho i alhora ser competitius, però m'hi apunto.

Sophie Auster, Blue Team




diumenge, 23 d’agost del 2026

Flavia Company (2026), L'illa de l'última veritat. Barcelona: Proa. 1a edició 2010


L'illa de l'última veritat o L'illa del tresor?

La prosa precisa està empedrada de diversos tipus antítesis a vegades combinades símbols potents com el de la navegació. 

M'embarco i recopilo uns quants exemples.

«La gent solem complir més les promeses fetes als morts que no pas les promeses fetes als vius.»

«Tot i que està perdut, no s'ha perdut.»

«Un no s'escapa de res quan busca una altra cosa.»

«Navegar era una manera de buscar-se.»

«Tots els silencis que serveixen per escoltar-se si mateix.»

No sense fonament, el protagonista bateja l'illa amb el nom «d'illa de les contradiccions»; perquè aquest tret és fonamental en la trama de la novel·la.

Després de coneixer la vida intrépita i inquietant del protagonista que ell mateix explica a la seva amant abans de morir, la narradora ens guarda una sorpresa que no explicaré. 

Només diré que si hagués de posar un nom a L'illa de l'última veritat, l'anomenaria L'illa de les paradoxes. 

He xalat!





dimecres, 22 de juliol del 2026

Xènia Dyakonova (2022) El conte de l’alfabet. Barcelona: L'AVENÇ


Lletres, en aquest cas ciríl·liques, que formen paraules que s'omplen de sentits afegits. Això és poesia.

I la poesia mou les narracions que giren al voltant d'aquests mots on els elements metafòrics hi són ben presents des de la A d'ALFABET. La clau que ens obre la porta d'entrada a la vida familiar i al marc social i històric en què es mou l'autora.

L'avi i l'àvia la pronunciaven diferent perquè eren divergents i l'alfabet tant serveix per confegir paraules normatives com d'argot. Ara bé, totes s'han d'escriure «com Déu mana» siguin o no siguin acceptades socialment. De la mateixa manera que dins la societat rusa es pot tenir por i alhora voler utilitzar paraulotes i portar rellotge. Les paradoxes són reflex de les contradiccions socials.

Així coneixem paraules que ens descriuen amb una cura exquisida estats d'ànims i sentiments que mostren les múltiples cares d'allò que anomenem ànima rusa. 

«NADRIV: mena d'exaltació malaltissa, de franquesa vehement amb un pel de complaença en la pròpia misèria i vergonya.»

«KHAMSTVO: la grolleria, la cara dura i la mala llet juntes, multiplicades per la impunitat.»

Ara bé, aquest llibre m'ha sorprès per la coincidència de plantejament amb les meves AURES i per la multitud de referents culturals compartits com la devoció per a poetes com la Szymborska, el gust per la memorització de poemes i per la música Rachmaninov o de Mompou. També coincideixo amb el temor de caure en la grafomania i amb el gust per les descripcions siguin d'obres d'art o de natura que sempre ens il·luminen.

Un llibre amb aura.






dilluns, 13 de juliol del 2026

Tina Vallès (2025) Cartes imprevistes. Barcelona: Ànima Llibres. Il·lustracions de Mercè Galí

 


Benvingudes cartes que porteu noves d'amics i de família, paraules que expliqueu estats d'ànims, lletres que llegim amb avidesa tot fent-nos preguntes, epístoles humils que serveixen per ordir una conxorxa i salvar "la humana".

Cartes imprevistes perquè els objectes que ens rodegen agafen la paraula i formen, més que mai, part del nostre dia a dia. Les coses que ens ajuden a viure són més que el decorat de casa nostra ens fan companyia, com un gat.

No sortim del pis de "la humana" i encara que només el trobem descric de forma indirecte, el reconeixem com a nostre i anem llegint com si llisquéssim sobre un terra ben encerat.

Hi ha una pregunta clau que ens corca des del principi, però el que a mi m'ha encadenat al text és la capacitat de Tina Vallès de dir sense dir, d'apuntar segones lectures. Com la mar de fons que no s'amaga però que tampoc sobresurt de la superfície polida d'aquesta lectura.

No avenço esdeveniments, em limito a citar-ne un fragment.


Carta de l'espelma a l'encenedor

Encenedor estimat, 

Sé que no soc la primera a qui li encens la metxa i que tampoc seré l'ultima, sé que això nostre no durarà gaire, però deixa'm que et digui, ara que encara tinc corda, que amb tu encendre's és fàcil.

Que fàcil és encendre la metxa i tenir corda quan s'estima!

Que fàcil que sembla escriure i il·lustrar senzill!






divendres, 3 de juliol del 2026

Pol Rodríguez, RAVALEJAR

https://www.filmaffinity.com/es/film984009.html

Ravalejar ja comença a formar part del nostre imaginari col·lectiu.

Una sèrie a la que caldrà tornar perquè fa història tot dialogant amb obres com En construcción

Ravalejar em fa sentir orgullosa del meu barri sempre canviant, però amb un substrat que es manifesta en un deixar fer i en una aura revolucionària. 

La Rita, un personatge secundari de la novel·la Ravals és una de les manifestacions d'aquest tarannà. Ella com els personatges de Ravalejar «no es pensa deixar trepitjar pels mafiosos que es volen fer amos del barri.»

Escriure sobre el Raval i que, per casualitats de la vida, el nostre fill Roger formi part de l'equip de guionistes de la sèrie em relliga a aquest projecte que fa reviure el Can Lluís de tota la vida convertit en símbol de la usura financera, mentre invoca la capacitat de rebel·lar-se de tots els ravals del món. Perquè la unió fa la força. L'anar a la una malgrat les diferències dins la família i els col·lectius socials: estibadors, restauradors, botiguers, immigrants, arquitectes o cineastes. 

Tot i que escric des de l'emoció, goso publicar aquesta nota sobre una obra artística i transcendent: Ravalejar.

No només pel fet de tractar temes d'actualitat com la crisi de l'habitatge i la despersonalització de l'entorn ciutadà, sinó perquè durant sis capítols aconsegueix submergir-nos en un barri viu malgrat, estar explotat i estigmatitzat. Des del primer moment, i això és art, la perspectiva s'amplia i com més ancorats estem al Raval de Barcelona més universal sentim el tema.

Els escenaris mai no són neutres i aqui, a més a més, són coprotagonistes. 

Com les imatges en ràfaga del primer capítol que m'acceleren les pulsacions i que m'entelen els ulls en veure la Santa Eulàlia de la Plaça Padró que tinc com a símbol dels martiris als quals el barri ha estat sotmés. 

Com el pla una mica elevat del cotxe fúnebre solitari que m'evoca, per contrast, l'última visita del Pinotxo al mercat de la Boqueria. 

Com, sobretot, la cantonada de Can Mosques que, des d'ara, em semblarà més viscuda que la de l'actual Can Lluís. I la persiana. Quin paper juga a la trama! Tros de símbol! Com marca el dintre i el fora, el passat i el present, el ara hi soc-ara no! 

I per fi, els personatges, els antiherois que fan possible ravalejar.

Tots tenen el seu to i mantenen uns diàlegs com el del principi del capítol III o el de la discussió familiar del capítol IV que els retraten l'ànima. 

Actors i actrius són de carn i ossos. No hi ha personatges, hi ha persones amb la seves escletxes, dones i homes amb clarobscurs: res no és ni blanc ni negre.

Queda claríssim al potent últim capítol. És el final i no l'és. Res és el que sembla: la vida continua i s'obre pas com les paneroles. Somric amb recança: «Tota cuca viu». 


Disponible a HBO


Properament a TV3 








dijous, 18 de juny del 2026

Neus Penalba Suarez (2024) Fam als ulls, ciment a la boca. Una lectura de "La mort i la primavera" de Mercè Rodoreda. València: 3 i 4 Edicions. Premi Joan Fuster 2023



Neus Penalba proposa una lectura de La mort i la primavera en aquest assaig com la va proposar a l'exposició Rodoreda un bosc comissariada per ella mateixa seguint la petja d'Agustí Villaronga. 

Tot plegat em va de perles, perquè al racó dels llibres llegits i anotats sense que en publiqués ressenya, hi dorm aquesta obra sempre en construcció de Mercè Rodoreda. No s'ha quedat arraconada perquè no m'agradi, tot el contrari. Em va fascinar tant que no em vaig veure amb cor d'explicar l'experiència onírica que em va produir la lectura.

Em calia llegir Penalba i anar a veure l'exposició amb calma per treure'n l'entrellat

El títol de l'assaig em fa més evident la dualitat rodorediana que porta implícita la contradicció: fam-desig i ciment a la boca-frustació. 

La mirada de l'escriptora es afamada i, alhora, segellada perquè sembla que no intervingui; encara que es manifesti gràcies a les històries, mites, rites o a les imatges enlluernadores i fosques que molt sovint es converteixen en símbols.

La meva primera lectura de La mort i la primavera tenia en compte aquesta dualitat i tant el context històric-social d'entre guerres i la circumstàncies personals, com la llavor mítica i rondallística, però em faltava una altra persectiva.

I Neus Penalba me l'ha donada, perquè en realitat ens presenta tres de lectures de La mort

La històrica enriquida per les dades sobre els contactes artístics i literaris de l'autora a París que s'expliciten a l'exposició junt amb la relació amb la obra pintòrica pròpia. 


La antropològica que fa referència a les arrels arquetípiques que totes les societats manifesten amb rituals i mites i que també apareix en altres obres seves que remeten i creixen en paral·lel amb La mort.


I l'espiritual, es a dir, el llenguatge xifrat de la natura ocult als sentits, les cadenes de significats simbòlics que ens fan entrar en el terreny del somni.

Aquesta última és la que m'ho donat la clau per copsar millor la transcendència de l'ànima que és:

«...«com una mena de respiració, una mica lluent a la negra nit». És per això que el cadàver de la nena riu. Però no és el riure macabre de la mort triomfant. Ben al contrari, és el riure de l'ànima que ha fugit de la presó del seu cos, que ha vençut la mort...» P. 238

 Em cal rellegir La mort i la primavera i altres obres que s'hi relacionen com Viatges i flors o Quanta quanta guerra.

Gràcies Neus Penalba!


dilluns, 15 de juny del 2026

Montse Albets (2024) Només terra, només pluja, només fang. Barcelona: Periscopi

Pols ets i en pols et convertiràs.

La cita bíblica em ressona durant la lectura, en pic em recupero del  magistral inici.

La Maria entra a la casa del poble tancada des de fa temps i qui narra ens amaga, amb encert, el drama que arrossega: ens el farà descobrir a poc a poc. 

L'edifici abandonat, l'ambient i els objectes ens parlen de decadència:

"Els retrats continuen en silenci al costat del vell rellotge, com cada hora i cada minut d'ençà que ella se'n va anar.˝

I comencem a fer-nos preguntes: De què fuig la Maria? Per què el primer que fa és netejar el congelador? Ja ha donat de mamar al nen?

Aquest infant que "se li esconilla entre cames" i a qui canta les cançons que "tornen a brollar com un xiuxiueig, fregant les parets del menjador, cargolant la seva llengua per les potes de la taula". Aquest infant que no sabem perquè ha volgut portar al lloc on ella sent que pertany m’intriga.

Fins que la porta del congelador net i en funcionament, es tanca i ens quedem amb l'ai al cor: l'autora maneja la tècnica del suspens a la perfecció.

A partir d'aquí aclarirem no només la peculiar situació, sinó també els secrets que les velles parets i els morts que hi han viscut han amagat:

"A sobre la calaixera hi ha la capsa de l'àvia, la Maria s'hi acosta i els morts, curiosos, l'envolten per veure què hi ha dins."

Ara bé la gràcia no només és a l'argument i a la disposició de la trama sinó en el llenguatge que ens regala Montse Albets que va des combinacions de paraules encertades com a "plor desnerit" a les dites coloquials com "els testos s'assemblen a les olles" i, sobretot, a imatges ben treballades que donen un to proper i, alhora, poétic al text.

"L'aixeta de la cuina escup a batzegades l'aigua tèrbola com una vella rondinaire i sense dents."

"...quieta, àvia, tan morta. Em vas recordar una orellana, com les que compraves a plaça. Tenies pell d'orellana. Dolça i àcida."

Just així és aquest història també.

Dolça i àcida.



dilluns, 8 de juny del 2026

Sol Trias (2025) Liquen de pedra i mar. Barcelona: Stonberg

Sol Trias escolta la Natura. Així en majúscula, perquè el seu paisatge, fet de la força tel·lúrica de les muntanyes i de l'escalf matern de la mar, no només forma part d'ella mateixa sinó que es converteix en un esperit quotidià i, alhora suprem, que s'integra amb senzillesa a la vida i li aporta una dimensió espiritual. 

Escriu com quan era petita i els dies de tramuntana «les lletres s'inclinaven per la força del vent», però no és una arrauxada sinó que repensa els seus poemes i tria fotografies que els facin companyia. El conjunt de paraules i imatges construeix sentit que, altre cop, apunta més amunt, a aquesta dimensió desconeguda que fa que tot es relacioni amb tot. 

Liquen de pedra i mar és un viatge de les muntanyes a la mar, dels orígens ancestrals a la tornada al ventre matern. 

Pel camí que fa baixada, el riu de la vida estima una pedra i de tant abraçar-la la vesteix de liquen. L'erotisme fèrtil sovint ocult de la Natura és el tema central del poemari. 

«La manté humida

com un amant»

Les llavors del girassol

«...ratllades com un camp llaurat

maduren del verd al groc

fins al fèrtil marró de la terra.»

També hi ha que enmatzina la terra, la malicia apareix a l'arcadia rural i la mort es manté és a l'aguait. 

«El roc a la mà

el puny tancat.»

La poeta es manté atenta a interpretar el llibre de signes del seu paisatge.


Mentre el riu l'arrossega cap on hi troba la plenitut.

«Tot el que m'envolta és blau



diumenge, 7 de juny del 2026

Anna Maria Villalonga (2026) Paraules al mirall. Pròleg de Margarida Aritzeta. Barcelona: Edicions Xandri

 



No em va caldra llegir la contraportada per comprar el llibre, però no us la perdeu i correu cap a la llibreria.

Fareu bé.

El setmanari de contes d'Anna Maria Villalonga furga en un dels grans temes literaris que es pot resumir amb el títol d'una novel·la prou coneguda: Crim i càstig. Sota cada un dels relats hi nia una pregunta: Quin preu estàs disposat a pagar per viure i quin per matar? 

Entre la vida i la mort hi trobem gairebé sempre un convidat: el desig que sovint ens mou com una fulla arrossegada pel vent:

«...des de la nit de la tempesta m'havia convertit en una altra persona i em semblava normal actuar com ho estava fent, mogut per aquell desig inexplicable, per aquella atracció que mai no havia experimentat i que no sabia anomenar.»

Això sí, cada conte té personalitat pròpia i una història que t'atrapa tant per la intriga com per el punt de vista que adopta la veu narradora que s'adapta a cada argument i que ja us adonareu que ens dona més de una sorpresa. 

«... i jo no podia deixar de mirar-m'ho des d'una asèpsia distant. Una llunyania que, tot i la ràbia, tenia un component de curiositat científica...»

Se m'acut que aquesta també pot ser la mirada, reflectida en el personatge, de qui escriu.

Llegiu Paraules al mirall amb el pròleg de Margarida Aritzeta i a veure què us sembla.





dimecres, 27 de maig del 2026

DON QUIJOTE. RUTA LITERARIA POR LA MANCHA. Abril 2026. Sexta etapa y final: Lagunas de Ruidera-Cueva de Montesinos en Ossa de Montiel

LAGUNAS DE RUIDERA-OSSA DE MONTIEL-

CUEVA DE MONTESINOS 



LAGUNAS DE RUIDERA

En un montículo cercano a nuestro alojamiento se encuentra el Mirador de las Lagunas de Ruidera. Encontramos el lugar desierto y apropiado para leer.


En abril de 2026 las lagunas lucen espléndidas y el entorno invita a caminar disfrutando de la naturaleza renacida: el cambio climático finge una tregua.






OSSA DE MONTIEL

Observamos la peculiaridad del nombre de Ossa de Montiel con la doble -ss- propia del sonido sibilante sordo que antiguamente se distinguía en la ortografía castellana de la sonora -s- y que nos remite a la etimología de la palabra hueso. Estamos pues en un pueblo conocido por su osario. 

Pues bien, Cervantes dejó claro que este lugar era donde sus personajes pernoctaban antes de dirigirse a la Cueva de Montesinos. Por el camino observamos las magníficas sabinas y nos dirigimos a la famosa cueva, en realidad, una especie de fosa a la que no descendemos.

Preferimos la lectura.


Nos es grato despedirnos de Don Quijote y Sancho, en este lugar mágico, con un hasta luego. 
Esperamos seguir sus pasos por Catalunya.
Queda pendiente la 
Ruta literaria de Don Quijote en Barcelona.












DON QUIJOTE. RUTA LITERARIA POR LA MANCHA. Abril 2026. Quinta etapa: Almagro-San Carlos del Valle-Villanueva de los Infantes-Ruidera

ALMAGRO-SAN CARLOS DEL VALLE-

VILLANUEVA DE LOS INFANTES- RUIDERA


No seguiremos la ruta por el Campo de Calatrava hacia la sierra del mismo nombre que nos llevaría a las estribaciones de Sierra Morena lugar de la penitencia de amor de D. Quijote. 


Sabemos que el Caballero de la Triste Figura se retira al monte huyendo de la Santa Hermandad que le busca por dejar libres a presos como Ginés de Pasamonte y allí se encuentra con múltiples personajes que al huyen también como D. Quijote de un mundo que no casa con ellos. Al final, sus problemas se solucionan como si D. Quijote los cortara de raíz con la facilidad con que raja los cueros de vino en una de esas ventas del camino real. 


Nosotros no seguimos este camino, sino que optamos per dirigimos al Campo de Montiel de bellos paisajes inesperados.



SAN CARLOS DEL VALLE

San Carlos del Valle constituye también una grata sorpresa, aunque no podemos situarla en el camino de El Quijote porque se diseña y construye de forma unitaria en el siglo XVIII. De todas formas la armonía de la plaza y la monumentalidad de la iglesia que ha sido denominada el Vaticano de la Mancha, merecen una visita.



Al fondo de la Plaza Mayor se encuentra la Hospedería Santa Helena totalmente reformada y con un buen restaurante.

Interior del restaurante Santa Helena


VILLANUEVA DE LOS INFANTES

Villanueva de los Infantes o, simplemente, Infantes es la capital del Campo de Montiel. Debe su nombre a los siete infantes, hijos de Fernando I de Castilla, y es un pueblo con prestancia y solera. 

Se vincula al Quijote porque en el se encuentra, según la tradición, la casa del Caballero del Verde Gabán que hospedó a nuestro antihéroe cuando ya en la segunda parte se dirigía a las Lagunas de Ruidera.

Encontramos la casa cerca de la Plaza Mayor y, aunque el texto no nos da una descripción suficiente, nos detenemos a contemplarla desde el exterior, preguntándonos si dentro estarían las tinajas que hicieron pensar a Don Quijote en el Toboso de su amada. 




Recientemente un grupo de estudiosos locales reivindica también para Infantes la gloria de ser el pueblo de nuestro hidalgo y en la plaza encontramos representadas las figuras de D. Quijote y de Sancho. Encontramos noticia de ello y de mucho más en este libro que compramos delante del grupo escultórico.







Un paseo por Infantes nos hace gozar de sus edificios con patios armónicos e íntimos y de unas monumentales porras con chocolate en la churreria de la Plaza Mayor.

Ruidera con su mirador nos espera ya que recalaremos en El mirador de Ruidera












DON QUIJOTE. RUTA LITERARIA POR LA MANCHA. Abril 2026. Cuarta etapa: Tomelloso-Aragamasilla de Alba- Castillo de Peñarroya-Daimiel-Almagro



  CUARTA ETAPA


TOMELLOSO-ARGAMASILLA DE ALBA-DAIMIEL-ALMAGRO


ARGAMASILLA DE ALBA



La proximidad del Toboso es uno de los argumentos que esgrime Argamasilla de Alba para proclamarse patria chica de Alonso Quijano, el protagonista de El Quijote. Además en ella se encuentra la Cueva de Medrano donde estuvo preso Cervantes y, por lo tanto, se puede suponer que cuando afirma que su obra más famosa se escribió en una cárcel lo diga en sentido recto y no figurado.

Placa cerámica en la Cueva de Medrano


Otra de las razones por las que se ha considerado Argamasilla como el lugar que Cervantes no quiso nombrar se encuentra en la Iglesia de San Juan de esta localidad donde en un exvoto a la Virgen de la Caridad aparecen los hermanos Magdalena y Rodrigo Pacheco. Se dice que la razón de que Cervantes fuera condenado a prisión fue que piropeó a Magdalena y que su hermano, Rodrigo Pacheco lo persiguió judicialmente. Dicho hermano sufría un desequilibrio mental parecido al de D. Quijote. No es el el único candidato a modelo de la inspiración cervantina, otras fuentes dan cuenta de un hermano de la mujer del autor, Catalina de Palacios llamado Alonso Quijada de Salazar. Otra vez dimes y diretes que en realidad poco aportan a la sustancia del texto. 

Magdalena y Rodrigo Pacheco


Recreación de la cárcel de la cueva de Medrano

El resto del edificio es posterior a 1615 y allí se instaló la imprenta de Rivadeneyra que edita su célebre edición de El Quijote en 1863 y que fue fundamental para la difusión nacional e internacional de la obra. Desde entonces ha sido lugar de peregrinación de escritores y críticos como Martí de Riquer, cuyo nombre es recordado en sus muros.




CASTILLO DE PEÑARROYA



Camino de Daimiel tenemos la primera visión de las Lagunas de Ruidera desde el castillo de Peñarroya.








El subsuelo de esta región es rico en agua, pero las abundantes y continuas extracciones debilitan su caudal, aunque en esta primavera parece espléndido gracias a la cantidad excepcional de lluvia caída en el invierno.                                                                                              






 TABLAS DE DAIMIEL



Cerca de Daimiel se encuentran dos antiguas ventas abandonadas, aunque la Venda de Borondo ha sido declarada Patrimonio Nacional y se está rehabilitando. 



En lugares semejantes se debía hospedar Cervantes y en alguna de ellas imaginó que su Quijote se encontraba con la representación de las aventuras de Gaiferos y Melisenda con los títeres de Maese Pedro. 


 Recreación del Retablo en la Casa natal de Cervantes de Alcalá de Henares

Tengamos en cuenta que bajo este nombre se esconde ni más ni menos que Ginés de Pasamonte uno de los galeotes liberados por el Caballero de la Triste Figura. Ficción y realidad se vuelven a confundir en este personaje que Martí de Riquer sostiene que es trasunto de Jerónimo de Pasamonte que se esconde bajo el seudónimo de Alonso Fernández de Avellaneda, autor de la segunda parte apócrifa de Don Quijote y que impulsó a Cervantes a terminar la suya y a rebatir en ella la apropiación indebida de sus personajes. 
 
Almagro nos espera con su gran plaza porticada pintada del color rojo que lleva su nombre: color almagro.

ALMAGRO



Y su corral de comedias.

Descansamos en Hotel rural Tia Pilar con sus preciosos patios.


Un pueblo lleno de detalles para pasear, por ejemplo en ocasión del Festival de Teatro Clásico de Almagro.